I don’t like SOPA

No m’agrada la SOPA…

Qui hauria dit que parlaria de política!

Ho sento si algú s’ofèn amb l’entrada d’avui.
Però si et pica, et rasques! XP

Jo no entenc de política.
O, més ben dit, no entenc la manera de fer dels que fan política.
Ni ho vull fer, perquè d’hipòcrites ja en conec masses.
I a aquests no vull ni intentar entendre’ls.
Més aviat voldria espolsar-me’ls de la vora.

Però deixem estar la realitat i parlem de ficció.
En concret d’un dorama que tot just he acabat de veure.
Es tracta de “Change“

Change… Canvi…
Crec que deu ser la paraula més suada de les campanyes electorals.
Perquè sempre hi ha una oposició que vol pujar al poder i canviar el govern que fins llavors l’ostentava.
Canviar de seients, bàsicament. Perquè el pastís queda a repartir entre les mateixes cares.

Però què passaria si una cara nova portés un canvi real a la manera de fer i d’aplicar la política?
El més segur és que aquella colla de hienes l’envoltarien amb rialles sornegueres. Aprofitant-se de la seva bona fe, i carregant-li el mort a la primera oportunitat.
Ai! Pobre desgraciat!
Que de porc i de senyor, diuen, se n’ha de venir de mena!

I això és el que li passa al protagonista d’aquesta història.

En Asakura Keita (Kimura Takuya, Kimutaku pels amics) és un mestre de primària a Nagano, la seva major afició és l’observació d’estrelles i no té cap interès en la política.
Però la seva tranquila vida dóna un tomb de 180º quan el seu pare, membre del Parlament de la branca de Fukuoka del partit al govern, i el seu germà, l’hereu del càrrec (mandeeeeee!? Els càrrecs polítics hereditaris? Encara… Que veient alguns dels cognoms del panorama polític espanyol estic començant a entendre com va la cosa…), moren en un accident aeri.
El càrrec que deixa el seu pare queda buit i aparentment no hi ha successor directe.
És llavors que el secretari del partit, Kanbayashi Shouichi (Terao Akira) planeja que en Keita prengui el lloc. I per a convencer-lo envia la seva secretària, Miyama Rika (Fukatsu Eri).

En Keita s’havia distanciat del seu pare, desenganyat pels actes il·lícits (desviament de fons) que aquest havia fet 18 anys enrera.
Aquesta desconfiança envers el món polític ple de corruptel·les fa que vulgui aprofitar l’oportunitat que se li brinda per a intentar cambiar-lo des de dins.
I és la seva franquesa i sinceritat les que fan que la societat li vagi agafant la confiança que ell mateix havia perdut cap al seu pare i cap als polítics en general.

Aquesta confiança, però, és aprofitada en un ardit maquinat pel secretari Kanbayashi, que l’impulsa a ocupar el lloc de Primer Ministre després que l’anterior hagués de dimitir a causa d’un escàndol, acusat d’assetjament sexual…

Com ja havia dit fa temps, sembla ser que els polítics (i altres) japonesos ténen un “especial gust” per dimitir i deixar la patata calenta per al que el segueixi després.

El que podia semblar un suport sincer per part d’en Kanbayashi, no era res més que un estratagema per a que el partit, en hores baixes, guanyés popularitat en vista a les properes eleccions generals, ja que només restaven 3 mesos per al final de la legislatura. Fent servir al Primer Ministre Asakura com un titella.
Veient que aquest, amb el seu esforç i sinceritat es va guanyant les simpaties de fins i tot l’oposició no li queda més remei que modificar el seu pla i fer dimitir al jove Primer Ministre i el Gabinet en ple. I així, pujar ell escales dins del propi partit per convertir-se en el següent PM.
Per a entendre millor com funciona mireu la Wiki, que a mi se m’escapa… O millor dit em rellisca! XS

I fins aquí us explicaré!
Que sempre acabo explicant-ho tot i llavors ja no té cap gràcia veure la sèrie! XP
Així que si voleu saber com el Secretari Kanbayashi va minant el camí del jove Asakura i com acaba tot, no us queda més remei que veure el dorama.
Emès per la FujiTV el 2008, consta de 10 episodis i un ràting del 21’7% a la Regió de Kanto.

Una curiositat que he après amb aquest dorama.
Potser molts ja sabreu que el crisantem és l’emblema (mon) nacional del Japó i de la familia imperial. Per això us sonarà de veure’l als passaports japonesos.

Segons la wiki simbolitza una llarga vida i l’erudició.
Doncs en aquest dorama apareix un altre símbol amb una flor com a protagonista.
Es tracta de la paulònia (go-shichi-no-kiri) que és el simbol del Despatx del Primer Ministre del Japó.

Havia llegit, ara no recordo on, que al Japó es creu que és una bona idea plantar una paulònia a prop de casa per tal de que la protegeixi i porti felicitat a la vivenda.
Així que suposo que és un bon símbol per a representar algú que ha de vetllar per la protecció i felicitat dels ciutadans.
També apareix a les monedes de 500¥.

Però el que m’ha fet ilu de veritat és que per fi sé com es diuen els arbres que hi ha plantats prop de casa meva, amb unes fulles enormes i que fan una olor tan dolça quan estan florits!!
Són paulònies!!
XD
Sense buscar-ho, tinc ben a la vora aquests “símbols” japonesos!
Primer les sakures del Mas d’Iglesias i ara les paulònies.
A veure si quan floreixen em recordo de fer-ne fotos i escriure’n una entrada.

Ah!
I Bon Any a tothom!

Una imatge val més que mil paraules… O això diuen!

Crec que sóc una persona reservada, que no sol parlar gaire si no hi ha gaire confiança i que prefereix escoltar.
Això si, quan tinc alguna cosa a dir, em reventa que no m’escoltin!!
Potser sóc una mica contradictòria, oi?

Per això, quan vaig començar amb aquest bloc (bé… no era aquest exactament, que llavors era a blogspot) els que em rodegen em van mirar amb escepticisme.
Encara hi ha qui ho fa ara.
I potser no els falta raó, veient com el tinc d’avandonadet últimament el meu Gocha Gocha! XS

El cert és que sempre m’ha costat ordenar les idees abans d’escriure quatre frases seguides.
Molts cops em costa fins i tot a mi llegir les meves pròpies entrades!
XD

Últimament, he estat pujant entrades.
On? Us deureu preguntar.
Si em seguiu al twitter, ja ho deveu haver notat. Doncs molts dels meus “piulets” us han dirigit a elles.
I si llegiu aquest bloc directament al web (sense passar per GoogleReader o similars), potser haureu vist a la columna dreta un seguit d’imatges…

Si!
M’he viciat a Instagram.
Intento, si els ànims i l’inspiració m’ho permeten, penjar al menys una foto al dia.

Però… Què dius? Que no saps què és Instagram?

Instagram és una aplicació gratuïta per a iPhone i iPod Touch, que alhora és una xarxa social, amb la que es poden fer, editar i penjar fotos.
De moment només existeix per a dispositius Apple, però el seu èxit em fa pensar que aviat arribarà a altres dispositius mòbils.

Abans de coneixer Instagram, ja havia compartit fotos a través de Twitter (twitpic i altres). I de manera més específica amb Flickr i Picasa.
Així que, què té de diferent Instagram?
Crec que l’espontaneitat. Allò que capturem i volem compartir en un precís instant.
L’aplicació et permet fer fotos directament o bé escollir-les als àlbums del teu mòbil (en el meu cas no és el mòbil, sinó l’iPod), editar-les afegint-hi filtres, marcs i/o efecte de Tilt-Shift
Com tota xarxa social, la interacció amb altres usuaris és necessaria.
I es poden deixar comentaris i/o “likes” (com el “m’agrada” del carallibre),
assignar-hi hashtags per a que les teves fotos es trobin més fàcilment, etc.

També hi ha una secció “Popular”, una mena de “wall of fame”, on apareixerà la foto que aconsegueixi 30 likes en menys de 30 minuts.
Encara que això me la porta fluixa!

Els IGers més puristes s’entesten en que siguin fotos fetes exclusivament amb l’iPhone i editades només amb l’app d’instagram.
Però jo no em limito només a aquestes i pujo fotos que he fet amb altres càmeres i les edito a l’iPod amb altres aplicacions a part d’instagram.

Simplement perquè gaudeixo editant-les, jugant amb les diferents aplicacions.
I xafardejant les fotos que pugen els demés!!

Si ja teniu Instagram i em voleu seguir o simplement xafardejar, em podreu trobar com a @turris.
Si no teniu l’aplicació podeu donar una ullada a les meves fotos al giny que hi ha a la columna dreta. O també al meu compte de webstagram http://web.stagram.com/n/turris/. On també podreu veure els comentaris.

Buff!
Quin rollaco que m’ha quedat!
Ja ho diuen!
Una imatge val més que mil paraules.
I en aquests moments ja tinc 242 imatges compartides a instagram.
Què espereu per valorar si valen més que les meves cabòries i elucubracions?