Canvi d’era

22 12 2012

Bones!!
Feia mil·lenis que no escrivia cap entrada…
Però algun dia havia d’acabar amb aquesta letargia, oi?
I quan millor que l’endemà de la fi del món!?
O, millor dit, del dia que, segons els calendaris maies, hi hauria d’haver un canvi d’Era!
XD

De moment no sé si canviarà el meu ritme de posts o haurà sigut una espurna del moment, però per alguna cosa es comença!

I per a començar ho faig amb un final…
Acabo de veure l’últim capítol d’un dorama coreà que m’ha agradat força.
El final… No mata.
Previsible? Si, crec que si.
Però la història té el seu ganxo.

Cada cop que els meus amics Tatchan i KQ em parlen d’algun dorama coreà acabem amb la mateixa discussió:
Ells argumentant que l’humor coreà és més entendible per als occidentals, que és més gràfic i no fa tants jocs de paraules com el japonès.
I jo dient que la gran majoria de dorames coreans són tipus “nena mona i normalment pobra coneix nen ric i guapo per accident, comencen relació odi-negocis-xantatge-menyspreu, s’uneixen a l’embolic un o dos pesonatges que semblen bons però que són dolents com la pesta i es foten entremig de la parelleta/no parella que al final no poden evitar que acabin juntets i mengin anissets (o kimchi, fem-ho més adient)”
També els raono que prefereixo veure dorames japonesos per l’idioma, que no vull perdre el poc que he après!!

Però sempre hi han excepcions (la que confirma la regla, potser?)
I el dorama del que anava a parlar abans d’anar-me per les rames (com sempre) n’és una.
Es tracta de Faith.

24 episodis de dorama històric, d’aventures, ficció i drama romàntic.

La protagonista és la doctora Yoo Eun Soo (Kim Hee Sun) amb un somni, montar la seva clínica de cirurgia estètica a Gangnam (ara que està tant de moda per certa cançó amb coreografia ridícula).
Un dia apareix un tipus estrany que la segresta i se l’emporta a través d’una mena de forat de cuc al passat, a l’Era Goryeo perquè necessiten les seves habilitats mèdiques.
Aquest personatge és un general conegut com Choi Young (Lee Min Ho) que va existir de veritat.

Podria no ser una excepció perquè més o menys segueix la trama de nena mona coneix nen ric i guapo per accident i bla-bla-bla…
Però en aportar dades històriques podrien fer-lo més creible (si no ens fixem amb els poders que tenen alguns personatges, el Choi Young inclòs, els viatges en el temps, etc.), humor el just, uns decorats que tot i semblar una àrea nova de Port Aventura són una passada, efectes sanguinolents i coreografies de lluites no dic impressionants, però si que fantasioses i una banda sonora força currada (amb les reiteracions de diferets cançons per a moments específics, però currada!)

Incís “pensant xorrades meves”
Eeeer… Ara que hi caic, tres dels quatre o cinc k-dorama que m’han agradat (en graus i mesures diferents) estan protagonitzats pel Lee Min Ho…
Serà el meu actor coreà fetitxe?
És narigut com l’Eita!!!
Heeee… (¬L¬) Tinc un problema de nassos…

[estadi de pensaments xorres: Off]

Al que anava!
Que m’ha agradat la història romanticona i tràgica entre els protes, l’amistat/lleialtat entre el General, els seus homes i el rei, el rerafons històric (encara que no tingui idea de història coreana)…

Per descomptat, l’he hagut de veure amb subtítols, que de coreà no en tinc ni idea!
Els dorama japonesos també els veig amb subs, però intento no llegir tota l’estona… Més d’un cop és perquè els subs són tant dolents, plens de falsos amics i anades d’olla que m’emprenyo i acabo desactivant-los.
Però en coreà m’he de refiar del que em posen escrit!!
Potser a base d’anar veient diferents k-dorama ja m’he acostumat a escoltar també què diuen, encara que no entengui res.
I ha estat aquí quan m’he adonat de la quantitat de paraules que s’assemblen amb el japonès!

Algunes de les que m’he anat anotant mentre veia aquest dorama (o que ja havia notat abans):
Català Japonès Coreà
Fàcil ->; 感嘆(かんたん)kantan ->; 감탄 gamtan
Promesa ->; 約束(やくそく)yakusoku ->; 약속 yagsog
Preparatius ->; 準備(じゅんび)junbi ->; 준비 Junbi
Temps, hora ->; 時間(じかん)jikan ->; 시간 sigan
Record, memòria ->; 曲(きょく)kyoku ->; 기억 gieog
Futur ->; 未来(みらい)mirai ->; 미래 milae
Raó, motiu ->; 理由(りゆう)riyuu ->; 이유 iyu
Satisfacció ->; 満足(まんぞく)manzoku ->; 만족 manjog
Frontera ->; 国境(こっきょう)kokkyou ->; 국경 guggyeong
Metge ->; 医者(いしゃ)isha ->; 의사 uisa
Girafa ->; キリン(きりん)kirin ->; 기린 gilin
Salut! ->; 乾杯(カンパイ)kanpai ->; 건배 geonbae

Espero no haver posat gaire la pota perquè he tirat de google translate per a confirmar les meves deduccions…
N’hi ha hagut que no coneixia (encara) en japonès, com “frontera”, però que en escoltar la frase en coreà, per fonètica m’han cridat l’atenció i en buscar-les… Bingo!

No, si al final, Tatchan i KQ, hauré de fer-vos cas i veure més k-dorama per a assimilar millor el japonès…
O, directament, em passo al coreà!!
Però, de forma autodidacta el trobo molt més xungo de portar…
Chi lo sa!?
Potser els maies tenien raó i comença realment una nova era!





A la peli, el nerd no era grassonet!

5 03 2012

Ull! Pot contenir spoilers!!
Avisats esteu, no em recrimineu res.

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.





Qui hauria dit que parlaria de política!

14 01 2012

Ho sento si algú s’ofèn amb l’entrada d’avui.
Però si et pica, et rasques! XP

Jo no entenc de política.
O, més ben dit, no entenc la manera de fer dels que fan política.
Ni ho vull fer, perquè d’hipòcrites ja en conec masses.
I a aquests no vull ni intentar entendre’ls.
Més aviat voldria espolsar-me’ls de la vora.

Però deixem estar la realitat i parlem de ficció.
En concret d’un dorama que tot just he acabat de veure.
Es tracta de “Change

Change… Canvi…
Crec que deu ser la paraula més suada de les campanyes electorals.
Perquè sempre hi ha una oposició que vol pujar al poder i canviar el govern que fins llavors l’ostentava.
Canviar de seients, bàsicament. Perquè el pastís queda a repartir entre les mateixes cares.

Però què passaria si una cara nova portés un canvi real a la manera de fer i d’aplicar la política?
El més segur és que aquella colla de hienes l’envoltarien amb rialles sornegueres. Aprofitant-se de la seva bona fe, i carregant-li el mort a la primera oportunitat.
Ai! Pobre desgraciat!
Que de porc i de senyor, diuen, se n’ha de venir de mena!

I això és el que li passa al protagonista d’aquesta història.

En Asakura Keita (Kimura Takuya, Kimutaku pels amics) és un mestre de primària a Nagano, la seva major afició és l’observació d’estrelles i no té cap interès en la política.
Però la seva tranquila vida dóna un tomb de 180º quan el seu pare, membre del Parlament de la branca de Fukuoka del partit al govern, i el seu germà, l’hereu del càrrec (mandeeeeee!? Els càrrecs polítics hereditaris? Encara… Que veient alguns dels cognoms del panorama polític espanyol estic començant a entendre com va la cosa…), moren en un accident aeri.
El càrrec que deixa el seu pare queda buit i aparentment no hi ha successor directe.
És llavors que el secretari del partit, Kanbayashi Shouichi (Terao Akira) planeja que en Keita prengui el lloc. I per a convencer-lo envia la seva secretària, Miyama Rika (Fukatsu Eri).

En Keita s’havia distanciat del seu pare, desenganyat pels actes il·lícits (desviament de fons) que aquest havia fet 18 anys enrera.
Aquesta desconfiança envers el món polític ple de corruptel·les fa que vulgui aprofitar l’oportunitat que se li brinda per a intentar cambiar-lo des de dins.
I és la seva franquesa i sinceritat les que fan que la societat li vagi agafant la confiança que ell mateix havia perdut cap al seu pare i cap als polítics en general.

Aquesta confiança, però, és aprofitada en un ardit maquinat pel secretari Kanbayashi, que l’impulsa a ocupar el lloc de Primer Ministre després que l’anterior hagués de dimitir a causa d’un escàndol, acusat d’assetjament sexual…

Com ja havia dit fa temps, sembla ser que els polítics (i altres) japonesos ténen un “especial gust” per dimitir i deixar la patata calenta per al que el segueixi després.

El que podia semblar un suport sincer per part d’en Kanbayashi, no era res més que un estratagema per a que el partit, en hores baixes, guanyés popularitat en vista a les properes eleccions generals, ja que només restaven 3 mesos per al final de la legislatura. Fent servir al Primer Ministre Asakura com un titella.
Veient que aquest, amb el seu esforç i sinceritat es va guanyant les simpaties de fins i tot l’oposició no li queda més remei que modificar el seu pla i fer dimitir al jove Primer Ministre i el Gabinet en ple. I així, pujar ell escales dins del propi partit per convertir-se en el següent PM.
Per a entendre millor com funciona mireu la Wiki, que a mi se m’escapa… O millor dit em rellisca! XS

I fins aquí us explicaré!
Que sempre acabo explicant-ho tot i llavors ja no té cap gràcia veure la sèrie! XP
Així que si voleu saber com el Secretari Kanbayashi va minant el camí del jove Asakura i com acaba tot, no us queda més remei que veure el dorama.
Emès per la FujiTV el 2008, consta de 10 episodis i un ràting del 21’7% a la Regió de Kanto.

Una curiositat que he après amb aquest dorama.
Potser molts ja sabreu que el crisantem és l’emblema (mon) nacional del Japó i de la familia imperial. Per això us sonarà de veure’l als passaports japonesos.

Segons la wiki simbolitza una llarga vida i l’erudició.
Doncs en aquest dorama apareix un altre símbol amb una flor com a protagonista.
Es tracta de la paulònia (go-shichi-no-kiri) que és el simbol del Despatx del Primer Ministre del Japó.


Havia llegit, ara no recordo on, que al Japó es creu que és una bona idea plantar una paulònia a prop de casa per tal de que la protegeixi i porti felicitat a la vivenda.
Així que suposo que és un bon símbol per a representar algú que ha de vetllar per la protecció i felicitat dels ciutadans.
També apareix a les monedes de 500¥.

Però el que m’ha fet ilu de veritat és que per fi sé com es diuen els arbres que hi ha plantats prop de casa meva, amb unes fulles enormes i que fan una olor tan dolça quan estan florits!!
Són paulònies!!
XD
Sense buscar-ho, tinc ben a la vora aquests “símbols” japonesos!
Primer les sakures del Mas d’Iglesias i ara les paulònies.
A veure si quan floreixen em recordo de fer-ne fotos i escriure’n una entrada.

Ah!
I Bon Any a tothom!





25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





En vull més!

17 02 2010

Per primera vegada, després de veure un dorama, m’he quedat amb ganes de veure’n més capítols.
M’havia passat llegint manga, i, un cop acabat, voler saber més i seguir amb la història.
De fet, va ser així com vaig descobrir els dorama.
Buscant més sobre “Hanazakari no kimitachi e” vaig trobar el dorama, que complementar el manga, el que es diu complementar, no ho fa gaire. Però per a passar l’estona i riure una mica amb els personatges de carn i ossos… Doncs, mira… “Tira que te vas!”

Però, com ja he dit, per primer cop m’ha passat a l’inrevés!
I el culpable ha estat Jin (仁), que es va emetre l’any passat per la TBS.

Aquest dorama està basat en l’obra homònima de Murakami Motoka, que podem trobar a la revista Super Jump de l’editorial Shueisha i que es va començar a editar el 2000!
10 anys de manga poden donar fato per a unes quantes temporades de dorama!
I veient les quotes d’audiència, espero que sigui així!
(L’últim capítol va tenir un ràting de més del 25%)

Sinopsi:
Minakata Jin és un neurocirurgià que des de fa dos anys viu traumatitzat pel fet que la seva promesa es troba en estat vegetatiu després d’una operació que ell mateix va realitzar.
Per això evita tant com pot fer qualsevol operació i només entra a quiròfan quan està de relleu d’urgències.
En un d’aquests torns ingressa un ferit amb la cara destrossada que presenta signes de tenir un coàgul al cervell. Així que el doctor Minakata no té cap més opció que intervindre al pacient.
Però el que troba no és un coàgul, sinó una mena de tumor que sembla un fetus i que guarda en formol.
(No us recorda “La meitat fosca” d’Stephen King?)
Durant la nit, el pacient desapareix. També ho fa el pot amb el fetus.
Quan el doctor troba el pacient i intenta aturar-lo, cau per les escales i…
Es desperta enmig de la nit en un bosc de bambú al període Edo, concretament (si no m’erro) al Bakumatsu.
Enmig de la seva confusió és atacat per uns homes, però és salvat per en Tachibana Kyotaro, el qual resulta ferit al cap.
Així que el doctor, enmig de les reticències inicials de la mare d’en Kyotaro, l’opera per a extreure el coàgul… Sense material quirúrgic! Amb una escarpa i un martell!
A en Jin, a partir de llavors se li plantegen dilemes com fer servir o no suero intravenós per a combatre els efectes del còlera, la penicilina (que no es descobriria fins al segle següent) per la sífilis i altres infeccions, millorar el fonendoscopi
Tot això, sempre observant una fotografia en la que surten ell i la Miki (la seva promesa) i que va canviant depenent del que fa, afectant al futur del que va venir.
La germana petita de’n Kyotaro, la Saki, comença a interessar-se per la medicina que li mostra en Jin (i per en Jin mateix) i es converteix en la seva assitent.
Qui també s’interessa per en Jin és una prostituta anomenada Nokaze i que és clavada a la Miki. Resultant ser una avantpassada d’aquesta. Així que en Jin es tormenta interactuant amb la Nokaze, sempre pensant en com afecta a la Miki.
Un altre personatge important i rellevant, tant a la sèrie com històricament, és en Sakamoto Ryouma que esdevé un dels millors amics d’en Jin i que històricament va ser un dels líders del Moviment per enderrocar el Shogunat Tokugawa i obrir Japó al món “exterior”.
Així que tot el que en Jin fa junt amb en Sakamoto pot afectar directament la història del Japó tal i com es coneix…

Podrà en Jin tornar al seu temps?
Com haurà afectat la seva estada a Edo al futur de la ciència i la història?
Acaba amb la Saki o torna amb la Miki?
En Sakamoto serà assassinat? O bé… viatja també en el temps…?
Què té a veure el fetus que va extreure del crani de l’home misteriós la nit abans de fer el salt en el temps amb els maldecaps i les visions d’en Jin?
L’home misteriós és en Sakamoto? O bé és en Jin, resultant una paradoxa el fet d’operar-se ell mateix…
Per què el fetus s’assembla tant a la Miki i la Nokaze?
Per què… どして? どして!?
Tots aquests interrogants i molts més m’han quedat rondant pel cap després de veure els 11 capítols d’aquest dorama…

I m’estic rumiant si comprar el manga per a sortir de dubtes, o crear-ne més.
Encara que amb tant terme mèdic, dialectes i argots diferents (fins i tot les prostitutes parlen diferent, amb “donzo” en comptes de “douzo” i “arinsu” en comptes d'”arimasu”), referències històriques que desconec… Em perdré més que un esquimal al desert…
I ja van pel 17è tom!

Bé… Mentre m’ho rumio (^^?)
Uns minuts musicals amb el PV de la cançó de l’opening del dorama
Aitakute ima (逢いたくていま) amb l’espatarrant veu de Misia.

Ah! Per cert!
Tant a la sèrie com al videoclip podeu veure els fantàstics kimonos de les prostitutes i comprovar que el que les diferencia de les Geishes i Maikos (a part de “certs matissos” de l’ofici i el pentinat) és la forma de lligar-se l’obi (cinturó)
Les geishes porten la llaçada a l’esquena, però aquestes la porten davant…
Que així no necessiten ajuda per a despilotar-se!

Ostres!
Quin totxarro m’ha quedat!
És que… No sé si ho haureu notat… Però m’ha agradat tant la sèrie, que en vull més! XD





De vegades “escolto” morts…

23 01 2010

Últimament els dorama que he vist m’han semblat d’allò més insípids i previsibles. Exceptuant-ne un, que tot i no ser (sempre sota el meu planer punt de vista) un dorama excepcionalment destacable, té els seu “je ne sais quoi” (o millor 知らないもの, que és un dorama!) que el fan interessant.
Estic parlant de Voice

(Aviso que hi pot haver spoilers. Així que llegiu-ho sota la vostra responsabilitat)

Una sèrie d’11 episodis que es va emetre l’any passat a la FujiTV i que ens mostra les vivències de cinc estudiants de medicina fent un seminari de Patologia Forense.
Cadascun hi entra per les seves raons. O no, que el prota, Kaji Daiki (interpretat per Eita), volia entrar al prestigiós seminari de Cirurgia Cardiovascular, però el seu nom estava sospitosament tapat per un altre nom a les llistes del cobejat seminari…
El títol de Voice ve de les “veus” dels traspassats que tenen sobre la taula d’autòpsies. I no em refereixo a veus d’ultratomba, ni cacofonies, ni res semblant!
Sinó a les últimes paraules o pensaments que aquests van tenir abans de morir.
I que aquest grup d’estudiants descobreixen de manera poc ortodoxa. Un 3% d’informació obtinguda de l’autòpsia i la resta sorgeix de la imaginació i els “Per què?” constants d’en Daiki.
En certa manera pot recordar la famosa franquícia de sèries americana CSI. Però només en la temàtica bàsica…
Fins i tot hi té referències en un dels casos i també en el personatge de Kirihata Teppei, que interpreta Endo Yuya, que és un otaku d’aquesta sèrie, fins al punt de comprar els dvd per duplicat per si de cas se li trenca alguna tapa…

Amb això últim us he explicat el perquè en Teppei es va apuntar a aquest seminari. Una mica frívol el motiu, però no menys vàlid! ;P

El que sembla que aconsegueix un bon llaç d’amistat (encobert de picabaralles…) amb en Teppei, és en Hanei Akira (Sato Tomohiko).
L’Akira s’interessà per la medicina forense perquè aquesta el va salvar d’anar a la presó quan es va demostrar la seva innocència en un cas d’assassinat quan era un yankee (pandillero, bergant…) D’aquí venen les seves pintes de “motero” i la seva predisposició a “torturar” el pobre Teppei. XD

L’única alumna és la Kuboaki Kanako (Ishihara Satomi), que tots acaben anomenant Aki.
Aquesta estudiant model, amb unes notes excel·lents, es decanta per aquest “tètric” seminari per a poder esbrinar el perquè de la mort de la seva mare 15 anys abans.

El següent és en Ishimatsu Ryosuke (Ikuta Toma), que acaba sent el millor amic dins del grup d’en Kaji, s’enrola al grup fugint de les seves “responsabilitats” com a fill del director d’un prestigiós hospital. Té pànic a enfrontar-se als malalts, per això estudia, en contra de la voluntat del seu pare, una branca de la medicina on els pacients no “es poden queixar”.
(I si es queixen… Quin mal rotllo!!) lol

I, per a acabar, els no-motius d’en Kaji…
Com ja he dit, ell volia fer cirurgia cardiovascular, però en mirar les llistes va veure que un dels noms estaba tapat i, seguint l’ordre “alfabètic”, era molt possible que fos el seu nom.
Així que va acabar en un seminari que, en un principi, no li anava ni li venia. Però que al final l’acabaria apassionant. De fet, ell és el cervell del grup.
Els seus no-motius són maquinats pel cap de seminari, Sagawa Fumihiko (Tokito Saburo), que el va conèixer per casualitat en un accident en el qual ell estava assistint els ferits.
A partir de la conversa mantinguda amb el petit Kaji, el profesor Sagawa es decantà per la medicina forense. I com tornant-li el favor “obliga” en Kaji a assistir al seminari i així convèncer-lo de que és el seu lloc.

Si espereu veure una sèrie amb casos resolts de forma més o menys científica, mireu CSI, Dexter, Bones, House…
Voice no és una gran sèrie, però tracta cada cas de forma individual i ens dóna a conèixer més de la vida dels seus personatges (vius o morts) que del mètode científic que puguin haver arribat a aprendre els cinc estudiants durant els cinc mesos que dura el seminari.
Amb els seus tocs d’humor encapçalats pels incontrolables どして? (doshite? Per què?) d’en Kaji, com si d’un curiós nen de 3 anys es tractés, preguntant fins i tot el perquè de coses tan xorres com posar maionesa a certs plats… No veureu ni un sol capítol?





Unes vacances mitològiques

22 10 2009

No… No he anat a l’Olimp, ni a Troia, ni he cavalcat a lloms del Centarure… Encara que molaria! XD
A no ser que plegar avellanes compti com a treball herculi i així entrar en la mitologia…
La veritat és que han estat unes vacances prou aprofitades, per ser que només han durat una setmana.
I el que les ha fet mitològiques (o així m’ho sembla) no ha estat l’esforç herculi, sinó les casualitats.
Primer, com ja he deixat entreveure, em va “tocar” anar al tros a acabar de plegar les avellanes abans que la pluja s’emportés les quatre que quedaven cap al tros del veí.
Ara que ja ha plogut, si n’ha quedat cap, els senglars en faran profit. Oink?
Bé, doncs, en un dels pals que suporten una mica de cobert que fem servir de sopluig i per a recollir aigua en una basseta, fa temps hi vam penjar una caseta de fusta per als ocells.
Com que queda força alta ja ni me’n recordava que hi era, i en adonar-me (altre cop) de la seva presència i veure l’estat en què es trobava, vaig decidir de treure-la.
Però… En mirar a l’interior vaig veure que hi havia restes recents de defecacions. Així que la vaig tornar a deixar tal i com estava.

Aquí és on va començar tot, la primera referència a la mitologia grega de les meves mini-vacances.
No sé a vosaltres, però a mi, aquesta caseta em recorda un ciclop. Amb un sol ull (sinó no seria un ciclop…), ensenyant un parell d’ullals enmig d’un somriure una mica sorneguer tot mirant-te des de dalt…
Ja li he posat nom a la caseta. Es dirà Polifem!

Dimecres al matí, a la matinada… De nit encara, eren quarts de cinc… Trolley en mà i sentint les lleganyes encara als ulls, ens dirigim, ma mare i jo, cap a agafar el bus que ens ha de portar a l’aeroport de Reus, per a agafar un vol d’aquests tirats de preu (sempre que no facturis maletes, ni paguis amb targeta que no sigui electron, ni vulguis preferència per pujar abans, ni contractis assegurança, ni…) amb destí a Santiago de Compostel·la.
Solcant el cel, direcció a l’oest, com si d’Apol·lo ens tractéssim, vam arribar al destí amb l’Astre Rei a l’esquena.
Santiago és una ciutat força interessant, però que amb un sol dia la pots recórrer. Sempre que no t’aturis a visitar cada església, convent, monestir… Crec que deu ser la ciutat amb més esglésies per m2, i que es retirin Roma i Ciutat del Baticà!
Això del peregrinatge ja és un bon negoci, ja!
Deuria ser el primer tipus de turisme programat! Els guies no portaven una bandereta, eren els que portaven la petxina! XD
Fins i tot en Mario ha fet el camí! Però el tio va d’hotel “pijo”…

Al balcó de l’Hostal de los Reyes Católicos.


Porxo del Pazo de Raxoi.


Façana principal de la Catedral de Santiago


Interior de la mateixa. No vaig poder veure el butafumeiro.
Tot i que vaig poder fer-lo brandar en un simulador que hi ha a l’exposició permanent “Galicia Dixital” que hi ha al Monestir de San Martiño Pinario, just al costat nord de la catedral.


Una pica al pati interior del Pazo Arcebispal, mentre esperem per visitar el palau.


I una de les visites més interessants a la catedral és la de les cobertes, des d’on es pot apreciar unes privilegiades vistes de la ciutat i de les places que l’envolten.


El que si que deu ser un treball herculi es netejar de líquens els murs de la catedral…


Tuno bueno, tuno muerto!
XD


Però des d’on millor es veu la catedral es des de ben lluny, i un dels millors punts és des del parc de La Alameda.


On també trobarem una peculiar estatua, Las dos Marías o Las dos en punto, d’un parell de iaies engalanades com adolescents al més pur estil decora… WTF!
Es veu que eren dues germanes que sortien a pasejar per aquest parc a les dues en punt, l’hora en que sortien els universitaris a dinar, així d’abillades en plan de “ligoteo”… No us recorden una mica a la Monyos?


Anirieu a sopar aquí?


Aaaaaaaagh! Mireu quin còctel trifàsic vaig trobar en una botiga de camisetes…
KitKat + Kill Bill + Hello Kitty (àlias Gatostiable)… Que la hierba os acompañe… XD

Al segon dia vam sortir ja de Santiago cap a Ourense i la Ribeira Sacra

M’encanta aquest tipus de cúpula.

Puente Viejo. I tant, que n’és vell, si és romà! XD


Passant també per paratges tan espectaculars com les gorges del Sil.


O racons tan tranquils com San Estevo Ribas do Sil,

que després de la seva restauració ha passat a ser un Parador.


I indrets misteriosos com San Pedro de Roca. Una petita església excavada a la roca i que conté tota una sèrie de tombes, totes desordenades i que encara no saben el perquè de la seva disposició.

I com que no només de mitologia clàsica i/o cristiana viu l’home…
Galicia ens duu una de les més riques cultures en creences paganes

En un bosc així, la dita “Meigas? Haberlas haylas” sembla que tingui més sentit! No us sembla?

I arribem al tercer i últim día en terres gallegues.
Camí de ferro i cap A Coruña hi falta gent!


Com podia anar a Galícia i no visitar una ciutat vora l’Atlàntic?

Un més que aconsellable passeig és el que ens porta pel Passeig dels Menhirs a través del Parc Escultòric de la Torre d’Hèrcules.


Amb cales i penyasegats.


Menhirs moderns i la Torre d’Hèrcules al fons.


Hèrcules a la nau dels Argonautes.


La Torre d’Hèrcules és un far construit pels romans al segle IIdC. Però la llegenda més extesa parla d’Hèrcules, d’aquí el nom, i afirma que va existir un gegant anomenat Gerió, rei de Brigantium, que obligava als seus súbdits a donar-li la meitat dels seus béns, incloent els seus fills. Un dia, els súbdits van decidir demanar ajuda a Hèrcules que va reptar a Gerió en un duel que durà ininterrompudament tres dies i tres nits. Hèrcules va derrotar el gegant, el va enterrar i va construir un túmul que va coronar amb una gran torxa. Prop d’aquest sepulcre, va fundar una ciutat amb el nom de Crunna, la primera dona que hi va arribar. Actualment, a l’escut de La Corunya hi apareix la torre sobre la calavera de Gerió.
Una de les tradicions mitològiques que acompanyen a la Torre d’Hèrcules des de sempre postula que el rei Hispan, nebot d’Hèrcules, va fer construir un grandiós mirall al capdamunt de la torre. Gràcies a ell, els vigies podien veure des de molt lluny la presència de naus de possibles enemics, i avisar d’aquesta manera la ciutat. Conscients d’aquest mirall, un poble conquistador va dissenyar una estratègia per assaltar La Corunya. Consistia en disfressar els vaixells amb arbres perquè semblessin illes flotants. Un cop van arribar prop de la torre van destruir el mirall amb fletxes, per desprès entrar a la ciutat. L’origen d’aquesta llegenda possiblement rau en el fet que en llatí a l’atalaia se l’anomena “especula”, paraula que es pot confondre si tenim en compte que mirall en gallec se’n diu “espello”. En català també es pot dir espill.

La Coruña és la ciutat que m’ha agradat més de les que he visitat a Galicia.
Hi heu estat? Què en penseu?

Però… Aquí no acaba tot!
En aquest viatge em vaig endur el portàtil i a estones perdudes vaig acabar de veure el dorama de Hataraki Man (molt prescindible) i començar a veure un altre dorama que hi tenia descarregat.
Es tracta d’ Orthros no Inu (El Gos Ortros).


De la TBS.
Que si teniu l’oportunitat de veure, crec que no us en penedireu. Són només 9 capítols i tracten sobre dos joves, aparentment sense cap connexió, que tenen cadascun un poder sobrenatural.
Un pot guarir qualsevol malaltia o ferida només tocant amb la mà. I l’altre, tot el contrari, només tocant algú el pot fulminar sense deixar rastre sobre el seu cos. La paradoxa és que el que anomenen La Mà de Déu, està empresonat per apunyalar a tres dels seus companys de l’horfanat. I el que anomenen La Mà del Diable, és un compassiu mestre d’escola…
Una mica de suspens, thriller, interessos polítics i econòmics… Tot ben juntet i barrejat!
Quan vaig començar a veure aquest dorama, no en tenia ni idea, però Ortros (també Ortro o Ortos) és un gos mitològic de dos caps, germà de Cèrber.
El primer amo d’Ortro va ser el tità Atlas, que el va entregar més tard al gegant Gerió…
Us sona alguna cosa?
Si! Gerió, el gegant amb el que va lluitar Hèrcules, del qual us he parlat abans!
Mira que n’és de gran el món! I mira que n’hi ha de sèries per veure… I tot just enganxo aquesta coincidència!

Serà questió de mirar alguna sèrie que tracti de la loteria i de calerons fent dring-dring el dia 22 de desembre, oi?
A veure si les casualitats es tornen a repetir…








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 149 other followers

%d bloggers like this: