25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l’”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





En vull més!

17 02 2010

Per primera vegada, després de veure un dorama, m’he quedat amb ganes de veure’n més capítols.
M’havia passat llegint manga, i, un cop acabat, voler saber més i seguir amb la història.
De fet, va ser així com vaig descobrir els dorama.
Buscant més sobre “Hanazakari no kimitachi e” vaig trobar el dorama, que complementar el manga, el que es diu complementar, no ho fa gaire. Però per a passar l’estona i riure una mica amb els personatges de carn i ossos… Doncs, mira… “Tira que te vas!”

Però, com ja he dit, per primer cop m’ha passat a l’inrevés!
I el culpable ha estat Jin (仁), que es va emetre l’any passat per la TBS.

Aquest dorama està basat en l’obra homònima de Murakami Motoka, que podem trobar a la revista Super Jump de l’editorial Shueisha i que es va començar a editar el 2000!
10 anys de manga poden donar fato per a unes quantes temporades de dorama!
I veient les quotes d’audiència, espero que sigui així!
(L’últim capítol va tenir un ràting de més del 25%)

Sinopsi:
Minakata Jin és un neurocirurgià que des de fa dos anys viu traumatitzat pel fet que la seva promesa es troba en estat vegetatiu després d’una operació que ell mateix va realitzar.
Per això evita tant com pot fer qualsevol operació i només entra a quiròfan quan està de relleu d’urgències.
En un d’aquests torns ingressa un ferit amb la cara destrossada que presenta signes de tenir un coàgul al cervell. Així que el doctor Minakata no té cap més opció que intervindre al pacient.
Però el que troba no és un coàgul, sinó una mena de tumor que sembla un fetus i que guarda en formol.
(No us recorda “La meitat fosca” d’Stephen King?)
Durant la nit, el pacient desapareix. També ho fa el pot amb el fetus.
Quan el doctor troba el pacient i intenta aturar-lo, cau per les escales i…
Es desperta enmig de la nit en un bosc de bambú al període Edo, concretament (si no m’erro) al Bakumatsu.
Enmig de la seva confusió és atacat per uns homes, però és salvat per en Tachibana Kyotaro, el qual resulta ferit al cap.
Així que el doctor, enmig de les reticències inicials de la mare d’en Kyotaro, l’opera per a extreure el coàgul… Sense material quirúrgic! Amb una escarpa i un martell!
A en Jin, a partir de llavors se li plantegen dilemes com fer servir o no suero intravenós per a combatre els efectes del còlera, la penicilina (que no es descobriria fins al segle següent) per la sífilis i altres infeccions, millorar el fonendoscopi
Tot això, sempre observant una fotografia en la que surten ell i la Miki (la seva promesa) i que va canviant depenent del que fa, afectant al futur del que va venir.
La germana petita de’n Kyotaro, la Saki, comença a interessar-se per la medicina que li mostra en Jin (i per en Jin mateix) i es converteix en la seva assitent.
Qui també s’interessa per en Jin és una prostituta anomenada Nokaze i que és clavada a la Miki. Resultant ser una avantpassada d’aquesta. Així que en Jin es tormenta interactuant amb la Nokaze, sempre pensant en com afecta a la Miki.
Un altre personatge important i rellevant, tant a la sèrie com històricament, és en Sakamoto Ryouma que esdevé un dels millors amics d’en Jin i que històricament va ser un dels líders del Moviment per enderrocar el Shogunat Tokugawa i obrir Japó al món “exterior”.
Així que tot el que en Jin fa junt amb en Sakamoto pot afectar directament la història del Japó tal i com es coneix…

Podrà en Jin tornar al seu temps?
Com haurà afectat la seva estada a Edo al futur de la ciència i la història?
Acaba amb la Saki o torna amb la Miki?
En Sakamoto serà assassinat? O bé… viatja també en el temps…?
Què té a veure el fetus que va extreure del crani de l’home misteriós la nit abans de fer el salt en el temps amb els maldecaps i les visions d’en Jin?
L’home misteriós és en Sakamoto? O bé és en Jin, resultant una paradoxa el fet d’operar-se ell mateix…
Per què el fetus s’assembla tant a la Miki i la Nokaze?
Per què… どして? どして!?
Tots aquests interrogants i molts més m’han quedat rondant pel cap després de veure els 11 capítols d’aquest dorama…

I m’estic rumiant si comprar el manga per a sortir de dubtes, o crear-ne més.
Encara que amb tant terme mèdic, dialectes i argots diferents (fins i tot les prostitutes parlen diferent, amb “donzo” en comptes de “douzo” i “arinsu” en comptes d’”arimasu”), referències històriques que desconec… Em perdré més que un esquimal al desert…
I ja van pel 17è tom!

Bé… Mentre m’ho rumio (^^?)
Uns minuts musicals amb el PV de la cançó de l’opening del dorama
Aitakute ima (逢いたくていま) amb l’espatarrant veu de Misia.

Ah! Per cert!
Tant a la sèrie com al videoclip podeu veure els fantàstics kimonos de les prostitutes i comprovar que el que les diferencia de les Geishes i Maikos (a part de “certs matissos” de l’ofici i el pentinat) és la forma de lligar-se l’obi (cinturó)
Les geishes porten la llaçada a l’esquena, però aquestes la porten davant…
Que així no necessiten ajuda per a despilotar-se!

Ostres!
Quin totxarro m’ha quedat!
És que… No sé si ho haureu notat… Però m’ha agradat tant la sèrie, que en vull més! XD





De vegades “escolto” morts…

23 01 2010

Últimament els dorama que he vist m’han semblat d’allò més insípids i previsibles. Exceptuant-ne un, que tot i no ser (sempre sota el meu planer punt de vista) un dorama excepcionalment destacable, té els seu “je ne sais quoi” (o millor 知らないもの, que és un dorama!) que el fan interessant.
Estic parlant de Voice

(Aviso que hi pot haver spoilers. Així que llegiu-ho sota la vostra responsabilitat)

Una sèrie d’11 episodis que es va emetre l’any passat a la FujiTV i que ens mostra les vivències de cinc estudiants de medicina fent un seminari de Patologia Forense.
Cadascun hi entra per les seves raons. O no, que el prota, Kaji Daiki (interpretat per Eita), volia entrar al prestigiós seminari de Cirurgia Cardiovascular, però el seu nom estava sospitosament tapat per un altre nom a les llistes del cobejat seminari…
El títol de Voice ve de les “veus” dels traspassats que tenen sobre la taula d’autòpsies. I no em refereixo a veus d’ultratomba, ni cacofonies, ni res semblant!
Sinó a les últimes paraules o pensaments que aquests van tenir abans de morir.
I que aquest grup d’estudiants descobreixen de manera poc ortodoxa. Un 3% d’informació obtinguda de l’autòpsia i la resta sorgeix de la imaginació i els “Per què?” constants d’en Daiki.
En certa manera pot recordar la famosa franquícia de sèries americana CSI. Però només en la temàtica bàsica…
Fins i tot hi té referències en un dels casos i també en el personatge de Kirihata Teppei, que interpreta Endo Yuya, que és un otaku d’aquesta sèrie, fins al punt de comprar els dvd per duplicat per si de cas se li trenca alguna tapa…

Amb això últim us he explicat el perquè en Teppei es va apuntar a aquest seminari. Una mica frívol el motiu, però no menys vàlid! ;P

El que sembla que aconsegueix un bon llaç d’amistat (encobert de picabaralles…) amb en Teppei, és en Hanei Akira (Sato Tomohiko).
L’Akira s’interessà per la medicina forense perquè aquesta el va salvar d’anar a la presó quan es va demostrar la seva innocència en un cas d’assassinat quan era un yankee (pandillero, bergant…) D’aquí venen les seves pintes de “motero” i la seva predisposició a “torturar” el pobre Teppei. XD

L’única alumna és la Kuboaki Kanako (Ishihara Satomi), que tots acaben anomenant Aki.
Aquesta estudiant model, amb unes notes excel·lents, es decanta per aquest “tètric” seminari per a poder esbrinar el perquè de la mort de la seva mare 15 anys abans.

El següent és en Ishimatsu Ryosuke (Ikuta Toma), que acaba sent el millor amic dins del grup d’en Kaji, s’enrola al grup fugint de les seves “responsabilitats” com a fill del director d’un prestigiós hospital. Té pànic a enfrontar-se als malalts, per això estudia, en contra de la voluntat del seu pare, una branca de la medicina on els pacients no “es poden queixar”.
(I si es queixen… Quin mal rotllo!!) lol

I, per a acabar, els no-motius d’en Kaji…
Com ja he dit, ell volia fer cirurgia cardiovascular, però en mirar les llistes va veure que un dels noms estaba tapat i, seguint l’ordre “alfabètic”, era molt possible que fos el seu nom.
Així que va acabar en un seminari que, en un principi, no li anava ni li venia. Però que al final l’acabaria apassionant. De fet, ell és el cervell del grup.
Els seus no-motius són maquinats pel cap de seminari, Sagawa Fumihiko (Tokito Saburo), que el va conèixer per casualitat en un accident en el qual ell estava assistint els ferits.
A partir de la conversa mantinguda amb el petit Kaji, el profesor Sagawa es decantà per la medicina forense. I com tornant-li el favor “obliga” en Kaji a assistir al seminari i així convèncer-lo de que és el seu lloc.

Si espereu veure una sèrie amb casos resolts de forma més o menys científica, mireu CSI, Dexter, Bones, House…
Voice no és una gran sèrie, però tracta cada cas de forma individual i ens dóna a conèixer més de la vida dels seus personatges (vius o morts) que del mètode científic que puguin haver arribat a aprendre els cinc estudiants durant els cinc mesos que dura el seminari.
Amb els seus tocs d’humor encapçalats pels incontrolables どして? (doshite? Per què?) d’en Kaji, com si d’un curiós nen de 3 anys es tractés, preguntant fins i tot el perquè de coses tan xorres com posar maionesa a certs plats… No veureu ni un sol capítol?








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 149 other followers

%d bloggers like this: