Un passeig per Tokyo

No, no sóc a Tòquio (ja ho voldria jo…)
Sóc a casa amb una galipàndria del 15, com ja tinc per tradició agafar quan estic de vacances… (-.-;)

I aprofitant que estic mig enllitada he llegit l’últim llibre que ha “caigut” a les meves mans.
Es tracta de Tokyo Sanpo, de Florent Chavouet.
(Editorial Sins Entido)

No es tracta d’una novela, ni d’una guia, ni una crònica de viatge.
Sinó que és més un diari il·lustrat dels passejos que va fer l’autor, durant sis mesos, perdent-se pels barris de Tòquio armat amb el seu bloc i llapis de colors sobre una bici atrotinada.
És una lectura fàcil, doncs es un llibre d’il·lustracions amb notes de l’autor.
Però no el veig com un llibre per a algú que no conegui una mica Japó, o almenys la manera de ser/fer dels toquiotes.
M’ha fet gràcia veure el seu punt de vista personal de coses que he vist jo mateixa in situ.
I també la frase en que diu “A mi regreso a Francia me preguntaron si me había gustado China, a lo que respondí que, en cualquier caso, los japoneses del lugar habían sido de lo más hospitalarios”
Té una fixació malaltissa (?) pels koban, les casetes dels policies, que de fora són ben diferents entre elles; per les etiquetes de les fruites, perquè diu que no entèn que hi posa; i per les cafeteries, des d’on dibuixa molts cops la gent que passa pel carrer.

El dels koban també m’ho van fer notar uns francesos a Quioto.
Aquí tampoc hi ha aquestes casetes de policies, però no ho vaig trobar tan estrany…

No deixa de ser un Tòquio vist des del punt de vista d’un guiri, que tot i haver passat sis mesos allí diu que no ha après gairebé res de japonès.
Sis mesos, tio! SIS-ME-SOS!!
Ja pogués jo estar-m’hi sis mesos…

Amb perdó d’alguns francesos que deuen ser l’excepció que confirma la regla (Brigitte, si ho llegeixes algun cop, Je suis desolée, mais…) el “en France” això, “en France” allò és el primer que els surt de la boca. El seu melic deu ser més maco…

Coses en que coincidim en haver-nos fixat l’autor i jo:

-la varietat de “fauna” autòctona, amb els seus tics i maneres de vestir ben marcades però diferents.
-el cablejat elèctric pels carrers, que té la seva raó de ser a causa dels terratrèmols.
-la quantitat de torretes amb plantes i peixos al carrer.
-els cons, balles i senyals d’obres.
-la quantitat exagerada de màquines de vending.
-les mostres de plàstic dels plats als restaurants, que van tan bé quan no saps com es diu un plat. Assenyales la rèplica al cambrer i llestos! XP
-poder sobreviure amb menys de 900¥ al dia.
-l’art d’embolicar… A mi, la noia del conbini em va embolicar una capsa de tampons! Només li faltava posar-hi un llacet!! Ô.ô
-la publicitat per TOT arreu i els homes anunci (amb disfressa integral d’alguna mascota o simplement aguantant un cartell amb cara d’estar mortalment avorrits).
-com s’encenen els llums de les habitacions, amb un cordillet i anar fent estrebades per a encendre una part, tot el llum o apagar-lo.
-El preu de la fruita!!

Coses en que no coincidim:

-amb els seus acudits de 2¥, com els bateja, fa jocs de paraules amb はい! (hai, “si” en japonès) però el transforma en “ai”… La H, en japonès sona aspirada com en anglès. Però els francesos s’entesten a no fer-la sonar. Si, si! Brigitte, que vam anar a Hawaii, i no a ( )Awaii! XP (O potser és cosa de la traductora!?)
-veu paneroles per tot arreu… Jo en vaig veure més a París, ho sento!
-el va sorprendre que li prenguéssin la temperatura a l’aixella… Dient que els japonesos tenen el cul sota el braç! Ja té una edat per a que encara li prenguin la temperatura al cul, no?
-ell s’ha fixat en llocs on deixar i on NO deixar la bici (per la quantitat de paperets d’avís que ha recollit), jo em vaig fixar en els rellotges monumentals que hi sol haver a prop de les estacions de tren.
-les barberies senyalitzades amb el pirulí giratori blanc, blau i vermell. Que jo sàpiga, a França també s’usen o usaven. Potser li va cridar l’atenció pels colors que recorden la bandera francesa? A mi l’únic cop que em va sorprendre va ser a Nagano, per la quantitat exagerada de pirulís…

Bé, ja avisa de que no és una guia, sinó tot allò que ha anat cridant-li l’atenció.
El seu punt de vista, amb les seves menjades d’olla i el seu humor.
I per això mateix, l’he trobat força interessant.

Si també us cau a les mans, no dubteu en fullejar-lo.
Val la pena!
XD

A la peli, el nerd no era grassonet!

Ull! Pot contenir spoilers!!
Avisats esteu, no em recrimineu res.

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.

De guies i de Japó

El primer que faig quan planejo un viatge és elegir el destí, buscar informació per internet i comprar una guia… O comprar una guia, buscar informació a la xarxa i triar el destí… O buscar per internet, adquirir la guia i finalment decidir on aniré a parar…

Ja veieu que l’ordre dels factors no altera el producte! XD

Trobo que internet és molt útil, diria més, és indispensable per a organitzar els meus viatges.
No només per a comprar els vols i les reserves d’hotels. Sinó per a trobar tota mena d’informació i idees per anar definint la ruta que vull seguir.

Però la guia de viatge (tant impresa, com digital) també és un factor amb un pes primordial…
I això que ho digui una bloggera té el seu “morbillo”!! XP

Sempre em compro una guia (o dues!) per a cada destí, que puc llegir a fons o fullejar buscant certes dades en concret.
I com era d’esperar, per a Japó no m’he quedat amb una, ni dues, ni tres… Sinó quatre guies!!

I no és per que la primera que vaig comprar i les següents em semblessin poca cosa.
Al contrari! La primera crec que és la millor que he pogut trobar, i amb diferència!

La que menys m’ha agradat ha estat la de National Geographic…

ISBN 84-8298-336-9

Molta foto, però poca molla!!
Toca una mica de tot Japó, però amb tanta imatge no queda espai per a la informació.
Punts positius? Doncs… Les rutes a peu que suggereix en algunes localitats.

La segona guia que us comentaré (que sigui la segona no vol dir que sigui la segona que m’ha agradat menys! De cap manera!) és Rumbo a Japón, de Verònica Calafell, Marc Bernabé i Jesús Espí.

ISBN 84-7584-839-8

El punt de vista fresc dels seus autors és el que més m’ha atret d’aquesta guia. No és la típica guia de viatges.
Si… Parla de què visitar a cada ciutat, de com arribar-hi, d’on allotjar-se, etc.
Però no ho fa com una guia estàndard, sinó que es nota l’experiència personal del seus autors en cada “visita”, amb alguna anècdota, amb suggerències originals i hotels realment assequibles!!
No és una guia exhaustiva, però dóna per a uns quants tours.

La tercera és una de les típiques, una Lonely Planet.

ISBN 84-08-06328-6

Què puc dir de la Lonely Planet?
Doncs completíssima!
Un totxo de 884 planes ho ha de ser, oi? XD
Però aquesta tampoc és la meva preferida. I tot i no ser l’última edició, és la que tinc més actualitzada…

I per acabar, ara si!, la joia de la corona (al meu parer) de les guies que es fan i es desfan!
I dic “es desfan”, perquè no s’ha reeditat mai en castellà. Si que ho ha fet en anglès.
Es tracta de la guia de la col·lecció Sin Fronteras de Ediciones B, traduïda de “The Rough Guide”

Ed. Esp.:ISBN 84-666-0528-2 Eng. Ed.: 9781848366152

Com podeu veure, és la que més he usat. I continuo usant.
Tot i que ja està una mica desfasada…
És la traducció de la 2ª edició anglesa. Tot just aquest febrer ha sortit la 5ª edició a Anglaterra. Una veritable llàstima que no s’hagi tornat a editar a Espanya…

Tot i que té algunes cagadetes com aquesta:

Dubto que a l’edició anglesa sortís així. Doncs la peli a la que es refereixen, on surt en Sean Connery fent de 007, es diu “You only live twice“
Que de viure dues vegades a viure només de sucs (?) hi ha una mica de diferència! (^^;)
I que els plànols són una mica justets…
Però les explicacions són claríssimes, fins i tot indica preus de transports, aconsella el tipus d’entrada quan es pot escollir entrades convinades, i curiositats de forma més extensa que la Lonely Planet. (Té unes 200 planes més que la Planeta Solitari, i s’han d’aprofitar d’alguna manera, oi?)

Potser és que en ser la primera guia que vaig comprar del Japó li tinc una estima especial.

Compreu guies per als vostres viatges?
Quines us han agradat més?
No cal que siguin del Japó, eh!