Un passeig per Tokyo

29 12 2012

No, no sóc a Tòquio (ja ho voldria jo…)
Sóc a casa amb una galipàndria del 15, com ja tinc per tradició agafar quan estic de vacances… (-.-;)

I aprofitant que estic mig enllitada he llegit l’últim llibre que ha “caigut” a les meves mans.
Es tracta de Tokyo Sanpo, de Florent Chavouet.
(Editorial Sins Entido)

No es tracta d’una novela, ni d’una guia, ni una crònica de viatge.
Sinó que és més un diari il·lustrat dels passejos que va fer l’autor, durant sis mesos, perdent-se pels barris de Tòquio armat amb el seu bloc i llapis de colors sobre una bici atrotinada.
És una lectura fàcil, doncs es un llibre d’il·lustracions amb notes de l’autor.
Però no el veig com un llibre per a algú que no conegui una mica Japó, o almenys la manera de ser/fer dels toquiotes.
M’ha fet gràcia veure el seu punt de vista personal de coses que he vist jo mateixa in situ.
I també la frase en que diu “A mi regreso a Francia me preguntaron si me había gustado China, a lo que respondí que, en cualquier caso, los japoneses del lugar habían sido de lo más hospitalarios”
Té una fixació malaltissa (?) pels koban, les casetes dels policies, que de fora són ben diferents entre elles; per les etiquetes de les fruites, perquè diu que no entèn que hi posa; i per les cafeteries, des d’on dibuixa molts cops la gent que passa pel carrer.

El dels koban també m’ho van fer notar uns francesos a Quioto.
Aquí tampoc hi ha aquestes casetes de policies, però no ho vaig trobar tan estrany…

No deixa de ser un Tòquio vist des del punt de vista d’un guiri, que tot i haver passat sis mesos allí diu que no ha après gairebé res de japonès.
Sis mesos, tio! SIS-ME-SOS!!
Ja pogués jo estar-m’hi sis mesos…

Amb perdó d’alguns francesos que deuen ser l’excepció que confirma la regla (Brigitte, si ho llegeixes algun cop, Je suis desolée, mais…) el “en France” això, “en France” allò és el primer que els surt de la boca. El seu melic deu ser més maco…

Coses en que coincidim en haver-nos fixat l’autor i jo:

-la varietat de “fauna” autòctona, amb els seus tics i maneres de vestir ben marcades però diferents.
-el cablejat elèctric pels carrers, que té la seva raó de ser a causa dels terratrèmols.
-la quantitat de torretes amb plantes i peixos al carrer.
-els cons, balles i senyals d’obres.
-la quantitat exagerada de màquines de vending.
-les mostres de plàstic dels plats als restaurants, que van tan bé quan no saps com es diu un plat. Assenyales la rèplica al cambrer i llestos! XP
-poder sobreviure amb menys de 900¥ al dia.
-l’art d’embolicar… A mi, la noia del conbini em va embolicar una capsa de tampons! Només li faltava posar-hi un llacet!! Ô.ô
-la publicitat per TOT arreu i els homes anunci (amb disfressa integral d’alguna mascota o simplement aguantant un cartell amb cara d’estar mortalment avorrits).
-com s’encenen els llums de les habitacions, amb un cordillet i anar fent estrebades per a encendre una part, tot el llum o apagar-lo.
-El preu de la fruita!!

Coses en que no coincidim:

-amb els seus acudits de 2¥, com els bateja, fa jocs de paraules amb はい! (hai, “si” en japonès) però el transforma en “ai”… La H, en japonès sona aspirada com en anglès. Però els francesos s’entesten a no fer-la sonar. Si, si! Brigitte, que vam anar a Hawaii, i no a ( )Awaii! XP (O potser és cosa de la traductora!?)
-veu paneroles per tot arreu… Jo en vaig veure més a París, ho sento!
-el va sorprendre que li prenguéssin la temperatura a l’aixella… Dient que els japonesos tenen el cul sota el braç! Ja té una edat per a que encara li prenguin la temperatura al cul, no?
-ell s’ha fixat en llocs on deixar i on NO deixar la bici (per la quantitat de paperets d’avís que ha recollit), jo em vaig fixar en els rellotges monumentals que hi sol haver a prop de les estacions de tren.
-les barberies senyalitzades amb el pirulí giratori blanc, blau i vermell. Que jo sàpiga, a França també s’usen o usaven. Potser li va cridar l’atenció pels colors que recorden la bandera francesa? A mi l’únic cop que em va sorprendre va ser a Nagano, per la quantitat exagerada de pirulís…

Bé, ja avisa de que no és una guia, sinó tot allò que ha anat cridant-li l’atenció.
El seu punt de vista, amb les seves menjades d’olla i el seu humor.
I per això mateix, l’he trobat força interessant.

Si també us cau a les mans, no dubteu en fullejar-lo.
Val la pena!
XD





A la peli, el nerd no era grassonet!

5 03 2012

Ull! Pot contenir spoilers!!
Avisats esteu, no em recrimineu res.

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.





De guies i de Japó

25 02 2011

El primer que faig quan planejo un viatge és elegir el destí, buscar informació per internet i comprar una guia… O comprar una guia, buscar informació a la xarxa i triar el destí… O buscar per internet, adquirir la guia i finalment decidir on aniré a parar…

Ja veieu que l’ordre dels factors no altera el producte! XD

Trobo que internet és molt útil, diria més, és indispensable per a organitzar els meus viatges.
No només per a comprar els vols i les reserves d’hotels. Sinó per a trobar tota mena d’informació i idees per anar definint la ruta que vull seguir.

Però la guia de viatge (tant impresa, com digital) també és un factor amb un pes primordial…
I això que ho digui una bloggera té el seu “morbillo”!! XP

Sempre em compro una guia (o dues!) per a cada destí, que puc llegir a fons o fullejar buscant certes dades en concret.
I com era d’esperar, per a Japó no m’he quedat amb una, ni dues, ni tres… Sinó quatre guies!!

I no és per que la primera que vaig comprar i les següents em semblessin poca cosa.
Al contrari! La primera crec que és la millor que he pogut trobar, i amb diferència!

La que menys m’ha agradat ha estat la de National Geographic

ISBN 84-8298-336-9

Molta foto, però poca molla!!
Toca una mica de tot Japó, però amb tanta imatge no queda espai per a la informació.
Punts positius? Doncs… Les rutes a peu que suggereix en algunes localitats.

La segona guia que us comentaré (que sigui la segona no vol dir que sigui la segona que m’ha agradat menys! De cap manera!) és Rumbo a Japón, de Verònica Calafell, Marc Bernabé i Jesús Espí.

ISBN 84-7584-839-8

El punt de vista fresc dels seus autors és el que més m’ha atret d’aquesta guia. No és la típica guia de viatges.
Si… Parla de què visitar a cada ciutat, de com arribar-hi, d’on allotjar-se, etc.
Però no ho fa com una guia estàndard, sinó que es nota l’experiència personal del seus autors en cada “visita”, amb alguna anècdota, amb suggerències originals i hotels realment assequibles!!
No és una guia exhaustiva, però dóna per a uns quants tours.

La tercera és una de les típiques, una Lonely Planet.

ISBN 84-08-06328-6

Què puc dir de la Lonely Planet?
Doncs completíssima!
Un totxo de 884 planes ho ha de ser, oi? XD
Però aquesta tampoc és la meva preferida. I tot i no ser l’última edició, és la que tinc més actualitzada…

I per acabar, ara si!, la joia de la corona (al meu parer) de les guies que es fan i es desfan!
I dic “es desfan”, perquè no s’ha reeditat mai en castellà. Si que ho ha fet en anglès.
Es tracta de la guia de la col·lecció Sin Fronteras de Ediciones B, traduïda de “The Rough Guide”

Ed. Esp.:ISBN 84-666-0528-2 Eng. Ed.: 9781848366152

Com podeu veure, és la que més he usat. I continuo usant.
Tot i que ja està una mica desfasada…
És la traducció de la 2ª edició anglesa. Tot just aquest febrer ha sortit la 5ª edició a Anglaterra. Una veritable llàstima que no s’hagi tornat a editar a Espanya…

Tot i que té algunes cagadetes com aquesta:

Dubto que a l’edició anglesa sortís així. Doncs la peli a la que es refereixen, on surt en Sean Connery fent de 007, es diu “You only live twice
Que de viure dues vegades a viure només de sucs (?) hi ha una mica de diferència! (^^;)
I que els plànols són una mica justets…
Però les explicacions són claríssimes, fins i tot indica preus de transports, aconsella el tipus d’entrada quan es pot escollir entrades convinades, i curiositats de forma més extensa que la Lonely Planet. (Té unes 200 planes més que la Planeta Solitari, i s’han d’aprofitar d’alguna manera, oi?)

Potser és que en ser la primera guia que vaig comprar del Japó li tinc una estima especial.

Compreu guies per als vostres viatges?
Quines us han agradat més?
No cal que siguin del Japó, eh!





25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l’”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





Origami d’escriptori

7 02 2009

L’origami (折り紙) es l’art japonès del plegament del paper. És originari del Japó (en japonès significa, literalment, “plegar” (oru) “paper” (kami). Conegut aquí com a papiroflèxia.

La papiroflèxia pot definir-se com un art educatiu en què es desenvolupa la creativitat, prenent-la com a passatemps o aplicant-la fins i tot en les matemàtiques.

Partint d’una base inicial (quadrats generalment, rectangles, triangles o, de vegades, altres formes) s’obtenen figures que poden anar des de senzills models fins a figures de gran complexitat. Els subjectes preferits per modelar són animals, altres elements de la natura (flors, arbres, etc) i capses. Es poden fer figures diverses com vaixells, barrets, pingüins, ocellets, avions i gairebé qualsevol cosa que hom tingui traça de fer i imaginació de crear.
L’única norma és que tot s’ha de fer doblegant. No es permet ni trencar ni enganxar.

Segons la filosofia oriental, l’origami aporta calma i paciència a qui el practica, característica comuna de bastantes teràpies basades en l’exercici manual.

Un Sant Jordi vaig rebre un llibre d’iniciació a l’origami.

Aquest és el llibre i algunes figuretes.
La que està en primer pla és una Grua (Tsuru, 鶴), que tradicionalment representa la longevitat, la salut, etc.
S’acostuma a plegar-ne per a regalar als malalts.

Aquesta vegada, em vaig portar un parell de paquetets de paper especial per origami.
De moment no els he encetat… Encara estic decidint quines figures fer-ne.
És que són tan bonics…

Però de vegades em ve de gust fer-ne alguna figura sense preocupar-me de l’aspecte final. De vegades n’he fet amb post-it que tenia mig rebregats damunt de l’escriptori.
I pensant en això, ja que no dec ser l’única que ho ha fet, els de SuckUK han tret uns blocs de post-it amb instruccions de plegat per fer diferents figuretes.

Una mostra:

Així que si no sabeu fer cap figureta, amb aquestes notes adhesives no teniu excusa, ja que cada paquet porta les instruccions de 10 models diferents impreses a les seves fulles. I de pas doneu una segona vida a aquests paperets que de vegades poden arribar a ser ben empipadors…





Per a riure una estona!

28 07 2008

Per fi!
Finalment m’he pogut llegir un del llibres de la saga “Mundodisco” d’en Pratchett.
(Gràcies Mukona! Gràcies Omar!)
El primer que em llegeixo és “Brujerías”.
I com el títol del post bé diu, és per a riure una estona.
Si no us agrada l’humor anglès, no cal que comenceu a llegir-lo.
Encara que… jo crec que l’humor català s’assembla força a l’anglès: càustic, que s’enfot del mort i de qui el vetlla, començant per un mateix…


Sinopsi:
Tres germanes bruixes s’oposen radicalment als reis del país de Lancre.
Tenen els seus motius per fer-ho, i també un maquiavèl·lic pla per a alçar-se amb la victòria. Naturalment, els habitants de Lancre es veuran involucrats i tot derivarà cap una convulsió caòtica.

En Terry Pratchett es un dels escriptors més populars en l’actualitat i el segón en vendes del Regne Unit després de J.K. Rowling. La seva aclamada sèrie del “Mundodisco”, de la qual porta venuts més de trenta dos milions d’exemplars, s’està publicant a quaranta països i cada nova entrega es rebuda amb ànsia per tots els seus admiradors.
El seu secret? Res no escapa a la mirada intel·ligent, desenfadada i irònica d’aquest autor que, en la millor tradició satírica britànica, destrueix l’ordre establert de tots els gèneres.
(sinopsi i pròleg extrets de “Brujerías” editat per Debolsillo)

El moment que m’ha agradat més?
El cacao mental que té la Mort a l’escenari (i no dic res més que sinó seria un spoiler monumental…)
I el meu propi cacao imaginant-me la seva cara de o_O; tot i no tenir capacitat d’expressió facial…

Ara em llegiré “Brujas de viaje”, a veure com serà…








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 149 other followers

%d bloggers like this: