Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

27 08 2011

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

P7030252

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

P7050509

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

P7060725

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

P7030270
P7030194

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

P7030102
P7030273
P7030324

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

P7040444

O això altre?

P7040443
P7050550

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

P7030132

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

P7040446

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/





Ha costat, però sóc a París!! (I)

3 07 2011

Es el segon dia que passo a París i, la veritat, encara no em sento a França!!
Ara us explico el perquè.
Ja fa temps que tenia “clixat” París, i era un dels primers ítems de la meva llista de destins pendents.
Però per allò de que està a prop i prefereixo anar una mica més lluny, o que primer he de tornar al Japó… Anava quedant altre vegada al capdamunt de la llista.

Fins que em vaig assabentar de que els X-Japan venien a París dintre de la seva gira mundial.
Ja podrien venir a Barcelona! Amb la d’espanyols que vaig trobar al concert, segur que omplen!
Però tornem al que anava, que xerro abans d’hora! XP
Pels que no els conegueu aquí teniu l’enllaç a la viqui i al seu web oficial.
Ja he dit algun cop, que aquesta banda la vaig “conèixer” el 1994, quan, al 33 si no recordo malament, van emetre un dels mega-concerts del The Great Music Experience que van tenir lloc al Tōdai-ji, a Nara.
Aquest va ser un dels molts detonants de la meva “falera nipona”.
I quina millor excusa per visitar París que la d’anar a un dels primers concerts a Europa d’aquesta banda!!
Així que dit i fet! La setmana del concert no podia agafar vacances (la següent si), però per sort em tocava treballar de nit, cosa que vol dir que treballaria fins la matinada de divendres.
Així que me les vaig arreglar per trobar vol pel mateix divendres.
Tot i un seguit de “petites desgràcies” que es van anar succeïnt al llarg del matí i que ara no us explicaré, vaig arribar a temps!!
El que dirien en japonès ぎりぎりセーブ (guiri guiri se-bu (save) / salvat pels pèls, al límit, més just que un pany de cop…)
El concert es va celebrar a la sala Le Zénith.
Tot i que no estava plena en la seva totalitat, crec que el resultat va ser prou satisfactori per a la banda.
Aquest és l’aspecte de la sala abans del concert.

Si, jo estava dalt de tot. Per sort vaig trobar un seient bastant centrat i encara tenia gent darrera (les localitats no estaven numerades).
Però sort d’això! Perquè el volum era una exageració!
I no ha estat cosa meva, doncs a l’ascensor de l’hotel em vaig trobar un parell de japoneses que estan seguint-los per Europa i que em van comentar el mateix.

Un altre punt negatiu de la sala, la temperatura.
En entrar vaig rebre una bufetada de calor brutal! I que consti, que fora encara feia caloreta i jo arribava gairebé corrents, que no sabia si arribaria a temps.
I per estrany que pugui semblar, en començar el concert va baixar la temperatura.
Quan hauria de ser al revés, oi?
Tinc la meva teoria: mentre la gent s’espera, esbufegant de calor, hi havia uns quants venedors de begudes fresques que anaven passant per les graderies, a 3€ l’ampolleta d’aigua, negoci segur!!

Un tercer punt negatiu. Aquest cop no sé si de la sala o per “protocol” de la productora (del mateix Yoshiki? O americana, que ara s’han “yankiitzat”?)
Crec que es podria haver habilitat un parell de pantalles (o al menys una) per a que la gent del fons veiéssim alguna cosa més que siluetes. Total, ja estaven gravant, suposo que per a montar el DVD de la gira…

I un altre…
Nooooo!!
Ja s’han acabat els contres. Ara anem pels pros!! XD
X Japan no m’han decebut.
Ans al contrari!
Un concert amb un repertori predictible, però no per això dolent.
No hem d’oblidar que el millor moment d’X Japan (al meu parer) va ser just abans de la seva dissolució i que després de la seva reunió només han tret 3 singles: I.V. (per al film “Saw IV”), Scarlet Love Song (per al anime Buddha, basat en el manga del mestre Tezuka) i la recent Jade.
(Hummm… Cap de les tres em crida l’atenció)
L’hiperactivitat d’en Yoshiki. Jo sempre he pensat que aquest home s’ha de fotre algo, que és impossible que algú aguanti el seu ritme.
La resta de la banda desapareixen i ell es marca uns solos de bateria i piano (per separat, és clar!) enmig d’una teatralitat extrema.
No sé si passa de l’euforia a l’esvaïment, que sembla que l’hauran de plegar de terra, de manera intencionada o realment li agafen xungos de l’esforç.

El moment emotiu abans de tocar la meva preferida (per ser la que em va enganxar al concert de Nara), “Endless Rain”, quan es van dedicar unes paraules a les víctimes de l’11 de març i agrair els missatges de suport.
(en Yoshiki ha subhastat el piano transparent, un Kawai Crystal II Glad Grand Piano CR-40A, que va tocar als concerts del Tokyo Dome el 2009 per donar-ho en suport als afectats del tsunami. La subhasta, a Yahoo!Auctions, va ser aturada pel propi Yoshiki ja que les licitacions eren tant desorbitades, 6.000.000.000 de iens, que era impossible que fossin veritat. Després de les comprovacions es va reprendre a partir de l’última licitació confirmada com a vàlida i la xifra va pujar als 11.001.000 iens)

Continuarà…





Jo no patiré el “Síndrome de París”!! Espero…

3 06 2011

Fa uns dies, algú que no m’ha vist mai (ni jo a ell!) però amb qui he parlat força vegades em va dir, altre cop, que sóc una friki “de cuidado”!!
I encara amb l’última entrada present li vaig preguntar el perquè em considera friki.
La resposta va ser que per la meva afició a tot (jo no diria tot) el relacionat amb Japó.
Ara no us explicaré com va sortir a la conversa la Llàntia Màgica del Geni, però va dir que creu que els meus tres desitjos serien:
1. Anar al Japó
2. Anar al Japó
3. Anar a París (pel concert dels X Japan, és clar!)

Vas errat!! -li vaig dir.
No són desitjos si ja s’han acomplert, oi?
Doncs ja he anat dos cops al Japó, així que els dos primers desitjos ja s’han assolit.
I el tercer… Falta poquet!!
Que el dia 1 de Juliol em planto a París pel concert dels X Japan!
El que no he dit, és que també aniré a la Japan-Expo i aprofitaré per veure “la ciutat de les llums“.
Potser si els primers desitjos fossin “anar al Japó una temporada llarga” em dedicaria a fregar totes les llànties que trobés, per si de cas n’existís alguna de màgica! XD
Amb aquesta afirmació, la conversa va girar cap als tòpics que es creen sempre que hi ha desconeixença i diferències culturals.
Ell va afirmar que creu que no ho suportaria, que si el japonesos són tancats i no trobaria amics…
(Potser sóc rara, però jo, aquí a casa nostra, tinc molts coneguts. Però amics, el que es pot definir com amic autèntic, els puc comptar amb els dits d’una mà. I crec que encara m’en sobra!)
Que si són xenòfobs… (D’això n’hi ha a tot arreu!!)
Que si són tots més estranys que un gat verd, amb pentinats i vestits estrafolaris…
Apa! Ja estem amb les imatges preconcebudes!!

I justament, aquestes imatges preconcebudes són presents a ambdues parts.
O potser és que aquí tots anem amb vestits de faralaes i onejant capotes vermelles?
El que és jo, ni per carnestoltes!!

Però el que m’ha portat a escriure aquesta entrada no ha estat aquesta conversa en si mateixa, sinó un article que he llegit sobre un estrany síndrome que pateixen al voltant de 20 japonesos del milió que visiten París cada any. I pel que sembla, causat per aquesta idea romàntica de París que ens han venut el cinema, l’art i la literatura.
Aquesta patologia s’anomena síndrome de París (per saber-ne més aquí i aquí en anglès), i pel que sembla només la pateixen japonesos.
Els japonesos que tenen 10 miserables dies de vacances que viatgen amb tota la il·lusió a la ciutat romàntica de les fotos de Doisneau,

la dolça ciutat de carrers empedrats d’Amelie,

els tranquils cafès de tauletes acollidores…

Però què passa quan un japonès que havia idealitzat tant aquesta ciutat arriba i es troba una ciutat sorollosa, plena de gent que alça la veu per no res, amb taxistes impertinents i cambrers malcarats si no els parles en francès correctament, etc.?
Recordem que els japonesos, per la seva educació i cultura, generalment no aixecaran la veu per no molestar al del costat, el client és el més important i se’l tractarà a cos de rei…
20 casos entre 1.000.000 és molt poc, però no deixa de ser curiós que afecti només a japonesos!
Potser és que la resta del món ja estem immunitzats a bordes i maleducats?
Només els passa a París?

No sé…
Ja us explicaré si m’ha agafat taquicàrdia al Louvre ple de gent, o si em decepciona la Tour Eiffel després de veure la vermella Tokyo Tower, o si em tracten com un drap brut amb la meva excepcional “pgonanciaciong fgancessá”
;P

Au revoire!





De guies i de Japó

25 02 2011

El primer que faig quan planejo un viatge és elegir el destí, buscar informació per internet i comprar una guia… O comprar una guia, buscar informació a la xarxa i triar el destí… O buscar per internet, adquirir la guia i finalment decidir on aniré a parar…

Ja veieu que l’ordre dels factors no altera el producte! XD

Trobo que internet és molt útil, diria més, és indispensable per a organitzar els meus viatges.
No només per a comprar els vols i les reserves d’hotels. Sinó per a trobar tota mena d’informació i idees per anar definint la ruta que vull seguir.

Però la guia de viatge (tant impresa, com digital) també és un factor amb un pes primordial…
I això que ho digui una bloggera té el seu “morbillo”!! XP

Sempre em compro una guia (o dues!) per a cada destí, que puc llegir a fons o fullejar buscant certes dades en concret.
I com era d’esperar, per a Japó no m’he quedat amb una, ni dues, ni tres… Sinó quatre guies!!

I no és per que la primera que vaig comprar i les següents em semblessin poca cosa.
Al contrari! La primera crec que és la millor que he pogut trobar, i amb diferència!

La que menys m’ha agradat ha estat la de National Geographic

ISBN 84-8298-336-9

Molta foto, però poca molla!!
Toca una mica de tot Japó, però amb tanta imatge no queda espai per a la informació.
Punts positius? Doncs… Les rutes a peu que suggereix en algunes localitats.

La segona guia que us comentaré (que sigui la segona no vol dir que sigui la segona que m’ha agradat menys! De cap manera!) és Rumbo a Japón, de Verònica Calafell, Marc Bernabé i Jesús Espí.

ISBN 84-7584-839-8

El punt de vista fresc dels seus autors és el que més m’ha atret d’aquesta guia. No és la típica guia de viatges.
Si… Parla de què visitar a cada ciutat, de com arribar-hi, d’on allotjar-se, etc.
Però no ho fa com una guia estàndard, sinó que es nota l’experiència personal del seus autors en cada “visita”, amb alguna anècdota, amb suggerències originals i hotels realment assequibles!!
No és una guia exhaustiva, però dóna per a uns quants tours.

La tercera és una de les típiques, una Lonely Planet.

ISBN 84-08-06328-6

Què puc dir de la Lonely Planet?
Doncs completíssima!
Un totxo de 884 planes ho ha de ser, oi? XD
Però aquesta tampoc és la meva preferida. I tot i no ser l’última edició, és la que tinc més actualitzada…

I per acabar, ara si!, la joia de la corona (al meu parer) de les guies que es fan i es desfan!
I dic “es desfan”, perquè no s’ha reeditat mai en castellà. Si que ho ha fet en anglès.
Es tracta de la guia de la col·lecció Sin Fronteras de Ediciones B, traduïda de “The Rough Guide”

Ed. Esp.:ISBN 84-666-0528-2 Eng. Ed.: 9781848366152

Com podeu veure, és la que més he usat. I continuo usant.
Tot i que ja està una mica desfasada…
És la traducció de la 2ª edició anglesa. Tot just aquest febrer ha sortit la 5ª edició a Anglaterra. Una veritable llàstima que no s’hagi tornat a editar a Espanya…

Tot i que té algunes cagadetes com aquesta:

Dubto que a l’edició anglesa sortís així. Doncs la peli a la que es refereixen, on surt en Sean Connery fent de 007, es diu “You only live twice
Que de viure dues vegades a viure només de sucs (?) hi ha una mica de diferència! (^^;)
I que els plànols són una mica justets…
Però les explicacions són claríssimes, fins i tot indica preus de transports, aconsella el tipus d’entrada quan es pot escollir entrades convinades, i curiositats de forma més extensa que la Lonely Planet. (Té unes 200 planes més que la Planeta Solitari, i s’han d’aprofitar d’alguna manera, oi?)

Potser és que en ser la primera guia que vaig comprar del Japó li tinc una estima especial.

Compreu guies per als vostres viatges?
Quines us han agradat més?
No cal que siguin del Japó, eh!





Diari d’un viatge a l’est de l’Est #1

10 10 2010

En el moment en que començo a escriure aquestes linies estic sobrevolant terres canadenques en un Boeing 747-400 de Lufthansa de camí a Honolulu, després de 14 hores des de que he sortit de casa… I no sé quan podré penjar-ho al bloc.
Si ho estàs llegint és que ja ho he fet! XP

Com que el transport fins a l’aeroport d’El Prat fora d’horaris “d’oficina” són una merda (per no dir que brillen per la seva absència), hem hagut d’acoplar-nos al cotxe d’un company de feina que tornava a Barcelona i esperar-nos a l’únic bar que hi havia obert a la T1.
Sort que hi havia endolls i hem pogut veure una estona una peli, que si no…
Wi-Fi gratis! 15 minuts… Després paga que és gata.
Gairebé tots els bancs acolxats estaven ocupats per gent dormint, suposo que amb el mateix problema que nosaltres.

La T1 molt maca, però l’embarc amb 15’ i enlairament amb 30’ de retard respectivament…
Comencem bé!!
En arribar a Frankfurt crec que ens hem hagut de patejar tot l’aeroport, amb giragonces i més giragonces fins a arribar a la porta d’embarc que corresponia al vol transoceànic en el que estic entaforada ara mateix.
Tot ple de “subenempujenestrujenbajen” que beuen com a descosits!!
No m’havien ofert mai en cap altra companyia licors de franc, a part del vi dels àpats, en classe turista (val a dir que sempre he anat en turista). Doncs aquí a part d’aquest, una mena de cava (suposo… o seria un vi escumós d’aquests dolços alemanys?), cognac, baileys, etc.

Com era d’esperar… NO hem tingut pantalleta individual amb menú de pelis i/o jocs…
I hem hagut d’aguantar fins ara amb les si que nombroses radios (bé… discs musicals temàtics que us asseguro que podeu escoltar tots sencers), canal notícies en anglès o alemany durant una estoneta, Mickey Mouse en anglès o alemany, documental d’animalons també en anglès o alemany de moment i una peli, de moment.
Aquesta última, que es tractava de “The karate Kid”, sí que estava doblada en diferents idiomes, entre ells l’espanyol i el japonès.
Podria haver-la vist en versió original, o en espanyol per una vegada en un vol!
Però com que d’anglès me’n cansaré en les dues setmanes que tenim per endavant, he triat una altra opció… Si… El japonès!!
XDD
Més que res que la versió en espanyol era mexicana i se’m feia una mica estrany…
Estic contenta! Perquè he pogut seguir bé la peli. Se m’escapaven coses, però pel contexte era fàcil d’esbrinar…
Bé… Pensant-ho bé, la peli no té un fil argumental gaire complicat… XP
El que m’ha fet gràcia, és que els nanos xinesos parlaven un japonès massa correcte (no sé si en la VO l’anglès que parlaven també ho era) i el Jacky Chan era el que parlava en plan “indi”.
M’ha agradat el gag en que recorden al senyor Miyagi caçant la mosca amb els bastonets… El senyor Han es una mica més pràctic que en Miyagi, i més guarro!!
El que no m’ha agradat, és que esperava tomes falses i, o no n’hi han, o les han tallat els senyors de Lufthansa…

I parlant de tomes falses, aprofito per colar els 本物 (honmono, coses autèntiques) i els にせ物 (nisemono, imitacions/falsificacions) que vaig anomenar temps enrera pel twitter.
Al final he pogut acabar les meves versions miniaturitzades. Les meves pròpies nisemono!
Es tracta de monuments que he pogut veure al Japó i que també trobaré als EEUU.
El primer, i que potser a més d’un ja us ha vingut al cap, és l’estàtua de la Llibertat.
Com suposo que tothom sabrà, l’original es troba a Nova York i que va ser un regal de la república Francesa. I que té la seva rèplica a Tokyo, a Odaiba.


El que no sabia era que l’estructura interna de l’original era obra de l’Eiffel.
Si, el constructor de la famosa torre parisenca, i que, per “coses de la vida”, té una de les seves moltes rèpliques vestida de vermell a Tokyo.

L’altra és el Byodo-in d’Uji (Kyoto) i que té la seva rèplica a Oahu (Hawaii) del qual ja vaig parlar fa un temps.

En aquests dos casos hi ha un “autèntic” i un “fals” a cada país respectivament.
Hi ha molts altres casos de rèpliques i originals però que no he vist o que no venen al cas….
Com podrien ser les múltiples rèpliques del conjunt escultòric dels Burgesos de Calais, de Rodin, que he pogut veure a Londres i a Tokyo (Edito: i ara també he vist al Metropolitan de NYC). O l’enorme aranya metàl·lica que havia vist al Tate Modern a Londres i que també està al Guggenheim Bilbao i a Roppongi (Tokyo), o una més pop com podria ser una escultura que ara no sé de qui és, que està formada per quatre enormes lletres vermelles formant la paraula “LOVE” però que no he vist a Tokyo (crec que està a Shinjuku) i que tinc entès que també està a NY.
(Edito un altre cop: l’esculturoa LOVE, deRobert Indiana, també és a NYC. Justament a la cruïlla de la 6ª Av. amb el carrer 55)
Potser algun dia parlaré d’això…
Ara us deixo, que comença una altra peli!
A veure si aquesta la “pillo” també!

PD. La segona peli no la vaig veure… Un rollaco! “Cartas a Julieta” crec que es deia…
L’aeropoer de Los Angeles (LAX) enorme, però una caca si hi has de fer transbord. Doncs has de recollir la maleta si és el primer aeroport que trepitges als EEUU, tornar-la a “facturar”, sortir de la terminal i per uns porxos interminables buscar la terminal de la companyia que correspon el teu vol… Hi han unes furgones blaves que et porten de porta a porta, però com que anavem caminant i quan passaven estavem a la “quinta punyeta” de qualsevol parada vam acabar arribant a peu… Sort que les maletes les deixes abans de sortir de la terminal d’arribades!

L’aeroprt de Honolulu no és molt gran, però la gent t’indica molt bé què has de fer per trobar el que busques.

L’hotel és vellet, li faria falta un rentat de cara!
Però l’habitació és suficientment gran (ni petita, ni enorme i desaprofitada), tot està net i tenim un petit balcó des d’on veiem això.

Aloha!
I mahalo per llegir-me!





6000Km sempre seran menys que 12000Km

13 06 2010

Com alguns dels que em rodegeu ja sabeu, aquest octubre viatjo als Estats Units.
Els que no, ara ja ho sabeu! XD

Tot va començar un dia a la llibreria, immersa a la secció de viatges.
La meva intenció era anar a París, així que estava remenant entre les guíes d’aquesta ciutat europea, quan em vaig trobar una guía de Nova York enmig de totes elles…
Hummm…
I si passo del Louvre i me’n vaig al Guggenheim?
Sempre m’havia cridat l’atenció aquest edifici de Frank Lloyd.
Així que, dit i fet!
Vaig deixar la guía de París al prestage i en vaig agafar una del país del president amb cognom de poble japonès.
Nova York es una ciutat prou gran com per a ocupar tot el viatge, però a mi no em va gaire això d’anar a un altre continent per visitar una sola ciutat.
Potser després em faltarà temps, però així tinc una excusa per si hi vull tornar alguna altra vegada! ;)
Quan, a la feina, vaig comentar que estava mirant d’anar als EEUU em van aconsellar de visitar també la costa oest.
I, la veritat es que em feia certa gràcia aquesta ruta.
Però llavors se’m va acostar la Brigitte, una companya de feina, i em va dir que si anava a NY ella també vindria (Bé! Ja som dues!) I mirant algunes planes web va sorgir l’opció de visitar Hawaii…
Són uns quants quilòmetres més (i unes quantes hores de vol més a tenir en compte) però ara em fa més “ilu” Honolulu que Manhattan!

Una de les meves “tàctiques” abans d’organitzar un viatge és visitar les agències de viatges a veure què ofereixen. Encara que mai agafo un viatge per agència!
Totes ens van oferir el viatge amb la ruta Barcelona-NY-Honolulu-Barcelona…
Segons ells perquè així a Hawaii, amb la platgeta i les palmeres et relaxes per a la tornada… Ai, que no em coneixen…
Tornar de Honolulu i a treballar? 20 hores de vol més els temps de les escales?
Ni boja! Si a Hawaii no penso parar!
Algun dia de platja caurà, però hi ha tant per veure i viure…
Potser és el meu esperit de contradicció, però nosaltres farem la ruta al revés.
Ens menjarem la pallissa de vols el primer día, una setmana a Hawaii i la tornada escalonada amb la “parada” a NY d’una setmana, després vol directe fins a BCN.
Encara estem mirant si fer una escapada a Washington o Niagara. O ambdues coses!

Documentant-me per al viatge, em vaig assabentar que a Oahu es va rodar part de la sèrie Lost (Perduts) i mig picada per la curiositat vaig començar a veure-la.
Si, si! Sóc dels pocs que encara no n’havien vist ni un capítol!
Aquests paratges tan verds i les aigües cristal·lines m’han encisat.
(I, a més, vull veure volcans actius! Així que a Big Island el Kilauea m’espera!)
Però just fa uns dies em vaig adonar d’una cosa veient el capítol 16 de la cinquena temporada…
En Jin i la Sun es van casar a Corea (se suposa, que en aquesta sèrie totes les teories es trenquen quan menys t’ho esperes! En el moment d’escriure aquest post estic a punt de començar a veure la 6a temporada) però el temple que surt al fons durant la cerimònia és el Byoudou-in que hi ha a Oahu.

Pel que es veu ja havia sortit a la primera temporada quan en Jin demana la mà de la Sun… Però no me n’he adonat fins a la cinquena! (^^;)
(ai, Turris! Que sembla que vinguis d’Arbeca!)

El Byoudou-in d’Oahu és una rèplica del temple que vaig poder veure a Uji, a prop de Kyoto.

L’original va ser construït el 998 com a xalet rural de Fujiwara no Michinaga, un dels poderosos del clan Fujiwara. El 1052 va ser reconvertit en temple budista pel seu fill, Fujiwara no Yorimichi.
L’edifici del que estic parlant és el saló del Fènix (datat de 1053) i és l’única estructura original que queda en peu. Doncs la resta d’edificacions van desapareixer en un incendi durant la guerra civil de 1336.
És com si el fènix l’hagués protegit, oi?

Un parell de curiositats, el Byoudou-in es pot veure a les monedes de 10 iens.

I el fènix que el corona, als bitllets de 10.000 iens

Fins aquí, podem acceptar “pop com animal de companyia”…
És molt més barat rodar en una sola illa que haver de fer 7000 Km fins a Corea per rodar unes escenes de res.
Però això no és tot…
L’altre dia, en arribar a casa, em vaig trobar a ma mare veient “Pearl Harbor“.
Sense saber quina peli era vaig reconèixer Oahu només de veure els paisatges i en concret les muntanyes tan peculiars que la coronen. I com que no havia vist la peli, em vaig quedar.
Dir que em vaig avorrir és poc… Em vaig adormir com un soc! (_ _)Zzzzz
Abans d’adormir-me recordo veure gent penjada del, ja tocat de mort, cuirassat Arizona… I em desperto quan els americans ja atacaven Tokyo i sobrevolaven Japó rumb a la Xina.
Obria i tancava els ulls, encara mig endormiscada.
Però els vaig obrir de cop i em vaig acabar de despertar en veure això…

No hi veieu res fora de lloc!?
No sé si el Byoudou-in d’Uji estaria tan policromat el 1942…
Però… El que és segur és que les muntanyes de Ko’olau no són a Kyoto, ni tan sols al Japó!
‘Nyores… ‘Nyors… Que són a Oahu!
Si! L’illa de Pearl Harbor!
No tenien combustible per a arribar a la Xina i resulta que giren cua i fan 6000 Km per tornar a “casa”? O de veritat l’illa d’Oahu és l’illa de Lost i fa coses rares en el temps i l’espai?
(Ara m’agafarà cangueli i no m’atreviré a anar-hi!!) #¬¬
O bé és que als senyors de fotografia i FX no els va passar pel cap de dissimular el fons de la imatge per a que no fos tan reconeixible?
No tothom ha estat a Oahu per a reconèixer les muntanyes, però si t’has passat un quart de la peli veient-les…

De Hollywood a Honolulu són, més o menys, 6000 Km. I de Honolulu a Kyoto uns altres 6000 Km.
Si s’estalvien aquest segon trajecte i el caleram que comportaria traslladar tot l’equip de rodatge… No podrien haver-se gastat una micona de res en evitar que sigui tan evident la “cagada”?

Per molt que el pla no duri més de 6 segons, coses com aquesta són les que fan que em peti de riure! Sort que l’he vist a casa, que si ho faig al cinema em fan fora a puntades! XD

Coneixeu alguna altra pel·lícula on surti el Byoudou-in?
I altres ficades de pota com aquesta? (Segur!)





Visca la discreció!

26 04 2010

すみません…
この近くに理髪店はありますか?

Disculpi…
Hi ha cap barberia per aquí a prop?








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 149 other followers

%d bloggers like this: