De guies i de Japó

El primer que faig quan planejo un viatge és elegir el destí, buscar informació per internet i comprar una guia… O comprar una guia, buscar informació a la xarxa i triar el destí… O buscar per internet, adquirir la guia i finalment decidir on aniré a parar…

Ja veieu que l’ordre dels factors no altera el producte! XD

Trobo que internet és molt útil, diria més, és indispensable per a organitzar els meus viatges.
No només per a comprar els vols i les reserves d’hotels. Sinó per a trobar tota mena d’informació i idees per anar definint la ruta que vull seguir.

Però la guia de viatge (tant impresa, com digital) també és un factor amb un pes primordial…
I això que ho digui una bloggera té el seu “morbillo”!! XP

Sempre em compro una guia (o dues!) per a cada destí, que puc llegir a fons o fullejar buscant certes dades en concret.
I com era d’esperar, per a Japó no m’he quedat amb una, ni dues, ni tres… Sinó quatre guies!!

I no és per que la primera que vaig comprar i les següents em semblessin poca cosa.
Al contrari! La primera crec que és la millor que he pogut trobar, i amb diferència!

La que menys m’ha agradat ha estat la de National Geographic…

ISBN 84-8298-336-9

Molta foto, però poca molla!!
Toca una mica de tot Japó, però amb tanta imatge no queda espai per a la informació.
Punts positius? Doncs… Les rutes a peu que suggereix en algunes localitats.

La segona guia que us comentaré (que sigui la segona no vol dir que sigui la segona que m’ha agradat menys! De cap manera!) és Rumbo a Japón, de Verònica Calafell, Marc Bernabé i Jesús Espí.

ISBN 84-7584-839-8

El punt de vista fresc dels seus autors és el que més m’ha atret d’aquesta guia. No és la típica guia de viatges.
Si… Parla de què visitar a cada ciutat, de com arribar-hi, d’on allotjar-se, etc.
Però no ho fa com una guia estàndard, sinó que es nota l’experiència personal del seus autors en cada “visita”, amb alguna anècdota, amb suggerències originals i hotels realment assequibles!!
No és una guia exhaustiva, però dóna per a uns quants tours.

La tercera és una de les típiques, una Lonely Planet.

ISBN 84-08-06328-6

Què puc dir de la Lonely Planet?
Doncs completíssima!
Un totxo de 884 planes ho ha de ser, oi? XD
Però aquesta tampoc és la meva preferida. I tot i no ser l’última edició, és la que tinc més actualitzada…

I per acabar, ara si!, la joia de la corona (al meu parer) de les guies que es fan i es desfan!
I dic “es desfan”, perquè no s’ha reeditat mai en castellà. Si que ho ha fet en anglès.
Es tracta de la guia de la col·lecció Sin Fronteras de Ediciones B, traduïda de “The Rough Guide”

Ed. Esp.:ISBN 84-666-0528-2 Eng. Ed.: 9781848366152

Com podeu veure, és la que més he usat. I continuo usant.
Tot i que ja està una mica desfasada…
És la traducció de la 2ª edició anglesa. Tot just aquest febrer ha sortit la 5ª edició a Anglaterra. Una veritable llàstima que no s’hagi tornat a editar a Espanya…

Tot i que té algunes cagadetes com aquesta:

Dubto que a l’edició anglesa sortís així. Doncs la peli a la que es refereixen, on surt en Sean Connery fent de 007, es diu “You only live twice“
Que de viure dues vegades a viure només de sucs (?) hi ha una mica de diferència! (^^;)
I que els plànols són una mica justets…
Però les explicacions són claríssimes, fins i tot indica preus de transports, aconsella el tipus d’entrada quan es pot escollir entrades convinades, i curiositats de forma més extensa que la Lonely Planet. (Té unes 200 planes més que la Planeta Solitari, i s’han d’aprofitar d’alguna manera, oi?)

Potser és que en ser la primera guia que vaig comprar del Japó li tinc una estima especial.

Compreu guies per als vostres viatges?
Quines us han agradat més?
No cal que siguin del Japó, eh!

Diari d’un viatge a l’est de l’Est #1

En el moment en que començo a escriure aquestes linies estic sobrevolant terres canadenques en un Boeing 747-400 de Lufthansa de camí a Honolulu, després de 14 hores des de que he sortit de casa… I no sé quan podré penjar-ho al bloc.
Si ho estàs llegint és que ja ho he fet! XP

Com que el transport fins a l’aeroport d’El Prat fora d’horaris “d’oficina” són una merda (per no dir que brillen per la seva absència), hem hagut d’acoplar-nos al cotxe d’un company de feina que tornava a Barcelona i esperar-nos a l’únic bar que hi havia obert a la T1.
Sort que hi havia endolls i hem pogut veure una estona una peli, que si no…
Wi-Fi gratis! 15 minuts… Després paga que és gata.
Gairebé tots els bancs acolxats estaven ocupats per gent dormint, suposo que amb el mateix problema que nosaltres.

La T1 molt maca, però l’embarc amb 15’ i enlairament amb 30’ de retard respectivament…
Comencem bé!!
En arribar a Frankfurt crec que ens hem hagut de patejar tot l’aeroport, amb giragonces i més giragonces fins a arribar a la porta d’embarc que corresponia al vol transoceànic en el que estic entaforada ara mateix.
Tot ple de “subenempujenestrujenbajen” que beuen com a descosits!!
No m’havien ofert mai en cap altra companyia licors de franc, a part del vi dels àpats, en classe turista (val a dir que sempre he anat en turista). Doncs aquí a part d’aquest, una mena de cava (suposo… o seria un vi escumós d’aquests dolços alemanys?), cognac, baileys, etc.

Com era d’esperar… NO hem tingut pantalleta individual amb menú de pelis i/o jocs…
I hem hagut d’aguantar fins ara amb les si que nombroses radios (bé… discs musicals temàtics que us asseguro que podeu escoltar tots sencers), canal notícies en anglès o alemany durant una estoneta, Mickey Mouse en anglès o alemany, documental d’animalons també en anglès o alemany de moment i una peli, de moment.
Aquesta última, que es tractava de “The karate Kid”, sí que estava doblada en diferents idiomes, entre ells l’espanyol i el japonès.
Podria haver-la vist en versió original, o en espanyol per una vegada en un vol!
Però com que d’anglès me’n cansaré en les dues setmanes que tenim per endavant, he triat una altra opció… Si… El japonès!!
XDD
Més que res que la versió en espanyol era mexicana i se’m feia una mica estrany…
Estic contenta! Perquè he pogut seguir bé la peli. Se m’escapaven coses, però pel contexte era fàcil d’esbrinar…
Bé… Pensant-ho bé, la peli no té un fil argumental gaire complicat… XP
El que m’ha fet gràcia, és que els nanos xinesos parlaven un japonès massa correcte (no sé si en la VO l’anglès que parlaven també ho era) i el Jacky Chan era el que parlava en plan “indi”.
M’ha agradat el gag en que recorden al senyor Miyagi caçant la mosca amb els bastonets… El senyor Han es una mica més pràctic que en Miyagi, i més guarro!!
El que no m’ha agradat, és que esperava tomes falses i, o no n’hi han, o les han tallat els senyors de Lufthansa…

I parlant de tomes falses, aprofito per colar els 本物 (honmono, coses autèntiques) i els にせ物 (nisemono, imitacions/falsificacions) que vaig anomenar temps enrera pel twitter.
Al final he pogut acabar les meves versions miniaturitzades. Les meves pròpies nisemono!
Es tracta de monuments que he pogut veure al Japó i que també trobaré als EEUU.
El primer, i que potser a més d’un ja us ha vingut al cap, és l’estàtua de la Llibertat.
Com suposo que tothom sabrà, l’original es troba a Nova York i que va ser un regal de la república Francesa. I que té la seva rèplica a Tokyo, a Odaiba.

El que no sabia era que l’estructura interna de l’original era obra de l’Eiffel.
Si, el constructor de la famosa torre parisenca, i que, per “coses de la vida”, té una de les seves moltes rèpliques vestida de vermell a Tokyo.

L’altra és el Byodo-in d’Uji (Kyoto) i que té la seva rèplica a Oahu (Hawaii) del qual ja vaig parlar fa un temps.

En aquests dos casos hi ha un “autèntic” i un “fals” a cada país respectivament.
Hi ha molts altres casos de rèpliques i originals però que no he vist o que no venen al cas….
Com podrien ser les múltiples rèpliques del conjunt escultòric dels Burgesos de Calais, de Rodin, que he pogut veure a Londres i a Tokyo (Edito: i ara també he vist al Metropolitan de NYC). O l’enorme aranya metàl·lica que havia vist al Tate Modern a Londres i que també està al Guggenheim Bilbao i a Roppongi (Tokyo), o una més pop com podria ser una escultura que ara no sé de qui és, que està formada per quatre enormes lletres vermelles formant la paraula “LOVE” però que no he vist a Tokyo (crec que està a Shinjuku) i que tinc entès que també està a NY.
(Edito un altre cop: l’esculturoa LOVE, deRobert Indiana, també és a NYC. Justament a la cruïlla de la 6ª Av. amb el carrer 55)
Potser algun dia parlaré d’això…
Ara us deixo, que comença una altra peli!
A veure si aquesta la “pillo” també!

PD. La segona peli no la vaig veure… Un rollaco! “Cartas a Julieta” crec que es deia…
L’aeropoer de Los Angeles (LAX) enorme, però una caca si hi has de fer transbord. Doncs has de recollir la maleta si és el primer aeroport que trepitges als EEUU, tornar-la a “facturar”, sortir de la terminal i per uns porxos interminables buscar la terminal de la companyia que correspon el teu vol… Hi han unes furgones blaves que et porten de porta a porta, però com que anavem caminant i quan passaven estavem a la “quinta punyeta” de qualsevol parada vam acabar arribant a peu… Sort que les maletes les deixes abans de sortir de la terminal d’arribades!

L’aeroprt de Honolulu no és molt gran, però la gent t’indica molt bé què has de fer per trobar el que busques.

L’hotel és vellet, li faria falta un rentat de cara!
Però l’habitació és suficientment gran (ni petita, ni enorme i desaprofitada), tot està net i tenim un petit balcó des d’on veiem això.

Aloha!
I mahalo per llegir-me!

6000Km sempre seran menys que 12000Km

Com alguns dels que em rodegeu ja sabeu, aquest octubre viatjo als Estats Units.
Els que no, ara ja ho sabeu! XD

Tot va començar un dia a la llibreria, immersa a la secció de viatges.
La meva intenció era anar a París, així que estava remenant entre les guíes d’aquesta ciutat europea, quan em vaig trobar una guía de Nova York enmig de totes elles…
Hummm…
I si passo del Louvre i me’n vaig al Guggenheim?
Sempre m’havia cridat l’atenció aquest edifici de Frank Lloyd.
Així que, dit i fet!
Vaig deixar la guía de París al prestage i en vaig agafar una del país del president amb cognom de poble japonès.
Nova York es una ciutat prou gran com per a ocupar tot el viatge, però a mi no em va gaire això d’anar a un altre continent per visitar una sola ciutat.
Potser després em faltarà temps, però així tinc una excusa per si hi vull tornar alguna altra vegada! ;)
Quan, a la feina, vaig comentar que estava mirant d’anar als EEUU em van aconsellar de visitar també la costa oest.
I, la veritat es que em feia certa gràcia aquesta ruta.
Però llavors se’m va acostar la Brigitte, una companya de feina, i em va dir que si anava a NY ella també vindria (Bé! Ja som dues!) I mirant algunes planes web va sorgir l’opció de visitar Hawaii…
Són uns quants quilòmetres més (i unes quantes hores de vol més a tenir en compte) però ara em fa més “ilu” Honolulu que Manhattan!

Una de les meves “tàctiques” abans d’organitzar un viatge és visitar les agències de viatges a veure què ofereixen. Encara que mai agafo un viatge per agència!
Totes ens van oferir el viatge amb la ruta Barcelona-NY-Honolulu-Barcelona…
Segons ells perquè així a Hawaii, amb la platgeta i les palmeres et relaxes per a la tornada… Ai, que no em coneixen…
Tornar de Honolulu i a treballar? 20 hores de vol més els temps de les escales?
Ni boja! Si a Hawaii no penso parar!
Algun dia de platja caurà, però hi ha tant per veure i viure…
Potser és el meu esperit de contradicció, però nosaltres farem la ruta al revés.
Ens menjarem la pallissa de vols el primer día, una setmana a Hawaii i la tornada escalonada amb la “parada” a NY d’una setmana, després vol directe fins a BCN.
Encara estem mirant si fer una escapada a Washington o Niagara. O ambdues coses!

Documentant-me per al viatge, em vaig assabentar que a Oahu es va rodar part de la sèrie Lost (Perduts) i mig picada per la curiositat vaig començar a veure-la.
Si, si! Sóc dels pocs que encara no n’havien vist ni un capítol!
Aquests paratges tan verds i les aigües cristal·lines m’han encisat.
(I, a més, vull veure volcans actius! Així que a Big Island el Kilauea m’espera!)
Però just fa uns dies em vaig adonar d’una cosa veient el capítol 16 de la cinquena temporada…
En Jin i la Sun es van casar a Corea (se suposa, que en aquesta sèrie totes les teories es trenquen quan menys t’ho esperes! En el moment d’escriure aquest post estic a punt de començar a veure la 6a temporada) però el temple que surt al fons durant la cerimònia és el Byoudou-in que hi ha a Oahu.

Pel que es veu ja havia sortit a la primera temporada quan en Jin demana la mà de la Sun… Però no me n’he adonat fins a la cinquena! (^^;)
(ai, Turris! Que sembla que vinguis d’Arbeca!)

El Byoudou-in d’Oahu és una rèplica del temple que vaig poder veure a Uji, a prop de Kyoto.

L’original va ser construït el 998 com a xalet rural de Fujiwara no Michinaga, un dels poderosos del clan Fujiwara. El 1052 va ser reconvertit en temple budista pel seu fill, Fujiwara no Yorimichi.
L’edifici del que estic parlant és el saló del Fènix (datat de 1053) i és l’única estructura original que queda en peu. Doncs la resta d’edificacions van desapareixer en un incendi durant la guerra civil de 1336.
És com si el fènix l’hagués protegit, oi?

Un parell de curiositats, el Byoudou-in es pot veure a les monedes de 10 iens.

I el fènix que el corona, als bitllets de 10.000 iens

Fins aquí, podem acceptar “pop com animal de companyia”…
És molt més barat rodar en una sola illa que haver de fer 7000 Km fins a Corea per rodar unes escenes de res.
Però això no és tot…
L’altre dia, en arribar a casa, em vaig trobar a ma mare veient “Pearl Harbor“.
Sense saber quina peli era vaig reconèixer Oahu només de veure els paisatges i en concret les muntanyes tan peculiars que la coronen. I com que no havia vist la peli, em vaig quedar.
Dir que em vaig avorrir és poc… Em vaig adormir com un soc! (_ _)Zzzzz
Abans d’adormir-me recordo veure gent penjada del, ja tocat de mort, cuirassat Arizona… I em desperto quan els americans ja atacaven Tokyo i sobrevolaven Japó rumb a la Xina.
Obria i tancava els ulls, encara mig endormiscada.
Però els vaig obrir de cop i em vaig acabar de despertar en veure això…

No hi veieu res fora de lloc!?
No sé si el Byoudou-in d’Uji estaria tan policromat el 1942…
Però… El que és segur és que les muntanyes de Ko’olau no són a Kyoto, ni tan sols al Japó!
‘Nyores… ‘Nyors… Que són a Oahu!
Si! L’illa de Pearl Harbor!
No tenien combustible per a arribar a la Xina i resulta que giren cua i fan 6000 Km per tornar a “casa”? O de veritat l’illa d’Oahu és l’illa de Lost i fa coses rares en el temps i l’espai?
(Ara m’agafarà cangueli i no m’atreviré a anar-hi!!) #¬¬
O bé és que als senyors de fotografia i FX no els va passar pel cap de dissimular el fons de la imatge per a que no fos tan reconeixible?
No tothom ha estat a Oahu per a reconèixer les muntanyes, però si t’has passat un quart de la peli veient-les…

De Hollywood a Honolulu són, més o menys, 6000 Km. I de Honolulu a Kyoto uns altres 6000 Km.
Si s’estalvien aquest segon trajecte i el caleram que comportaria traslladar tot l’equip de rodatge… No podrien haver-se gastat una micona de res en evitar que sigui tan evident la “cagada”?

Per molt que el pla no duri més de 6 segons, coses com aquesta són les que fan que em peti de riure! Sort que l’he vist a casa, que si ho faig al cinema em fan fora a puntades! XD

Coneixeu alguna altra pel·lícula on surti el Byoudou-in?
I altres ficades de pota com aquesta? (Segur!)