Unes vacances mitològiques

22 10 2009

No… No he anat a l’Olimp, ni a Troia, ni he cavalcat a lloms del Centarure… Encara que molaria! XD
A no ser que plegar avellanes compti com a treball herculi i així entrar en la mitologia…
La veritat és que han estat unes vacances prou aprofitades, per ser que només han durat una setmana.
I el que les ha fet mitològiques (o així m’ho sembla) no ha estat l’esforç herculi, sinó les casualitats.
Primer, com ja he deixat entreveure, em va “tocar” anar al tros a acabar de plegar les avellanes abans que la pluja s’emportés les quatre que quedaven cap al tros del veí.
Ara que ja ha plogut, si n’ha quedat cap, els senglars en faran profit. Oink?
Bé, doncs, en un dels pals que suporten una mica de cobert que fem servir de sopluig i per a recollir aigua en una basseta, fa temps hi vam penjar una caseta de fusta per als ocells.
Com que queda força alta ja ni me’n recordava que hi era, i en adonar-me (altre cop) de la seva presència i veure l’estat en què es trobava, vaig decidir de treure-la.
Però… En mirar a l’interior vaig veure que hi havia restes recents de defecacions. Així que la vaig tornar a deixar tal i com estava.

Aquí és on va començar tot, la primera referència a la mitologia grega de les meves mini-vacances.
No sé a vosaltres, però a mi, aquesta caseta em recorda un ciclop. Amb un sol ull (sinó no seria un ciclop…), ensenyant un parell d’ullals enmig d’un somriure una mica sorneguer tot mirant-te des de dalt…
Ja li he posat nom a la caseta. Es dirà Polifem!

Dimecres al matí, a la matinada… De nit encara, eren quarts de cinc… Trolley en mà i sentint les lleganyes encara als ulls, ens dirigim, ma mare i jo, cap a agafar el bus que ens ha de portar a l’aeroport de Reus, per a agafar un vol d’aquests tirats de preu (sempre que no facturis maletes, ni paguis amb targeta que no sigui electron, ni vulguis preferència per pujar abans, ni contractis assegurança, ni…) amb destí a Santiago de Compostel·la.
Solcant el cel, direcció a l’oest, com si d’Apol·lo ens tractéssim, vam arribar al destí amb l’Astre Rei a l’esquena.
Santiago és una ciutat força interessant, però que amb un sol dia la pots recórrer. Sempre que no t’aturis a visitar cada església, convent, monestir… Crec que deu ser la ciutat amb més esglésies per m2, i que es retirin Roma i Ciutat del Baticà!
Això del peregrinatge ja és un bon negoci, ja!
Deuria ser el primer tipus de turisme programat! Els guies no portaven una bandereta, eren els que portaven la petxina! XD
Fins i tot en Mario ha fet el camí! Però el tio va d’hotel “pijo”…

Al balcó de l’Hostal de los Reyes Católicos.


Porxo del Pazo de Raxoi.


Façana principal de la Catedral de Santiago


Interior de la mateixa. No vaig poder veure el butafumeiro.
Tot i que vaig poder fer-lo brandar en un simulador que hi ha a l’exposició permanent “Galicia Dixital” que hi ha al Monestir de San Martiño Pinario, just al costat nord de la catedral.


Una pica al pati interior del Pazo Arcebispal, mentre esperem per visitar el palau.


I una de les visites més interessants a la catedral és la de les cobertes, des d’on es pot apreciar unes privilegiades vistes de la ciutat i de les places que l’envolten.


El que si que deu ser un treball herculi es netejar de líquens els murs de la catedral…


Tuno bueno, tuno muerto!
XD


Però des d’on millor es veu la catedral es des de ben lluny, i un dels millors punts és des del parc de La Alameda.


On també trobarem una peculiar estatua, Las dos Marías o Las dos en punto, d’un parell de iaies engalanades com adolescents al més pur estil decora… WTF!
Es veu que eren dues germanes que sortien a pasejar per aquest parc a les dues en punt, l’hora en que sortien els universitaris a dinar, així d’abillades en plan de “ligoteo”… No us recorden una mica a la Monyos?


Anirieu a sopar aquí?


Aaaaaaaagh! Mireu quin còctel trifàsic vaig trobar en una botiga de camisetes…
KitKat + Kill Bill + Hello Kitty (àlias Gatostiable)… Que la hierba os acompañe… XD

Al segon dia vam sortir ja de Santiago cap a Ourense i la Ribeira Sacra

M’encanta aquest tipus de cúpula.

Puente Viejo. I tant, que n’és vell, si és romà! XD


Passant també per paratges tan espectaculars com les gorges del Sil.


O racons tan tranquils com San Estevo Ribas do Sil,

que després de la seva restauració ha passat a ser un Parador.


I indrets misteriosos com San Pedro de Roca. Una petita església excavada a la roca i que conté tota una sèrie de tombes, totes desordenades i que encara no saben el perquè de la seva disposició.

I com que no només de mitologia clàsica i/o cristiana viu l’home…
Galicia ens duu una de les més riques cultures en creences paganes

En un bosc així, la dita “Meigas? Haberlas haylas” sembla que tingui més sentit! No us sembla?

I arribem al tercer i últim día en terres gallegues.
Camí de ferro i cap A Coruña hi falta gent!


Com podia anar a Galícia i no visitar una ciutat vora l’Atlàntic?

Un més que aconsellable passeig és el que ens porta pel Passeig dels Menhirs a través del Parc Escultòric de la Torre d’Hèrcules.


Amb cales i penyasegats.


Menhirs moderns i la Torre d’Hèrcules al fons.


Hèrcules a la nau dels Argonautes.


La Torre d’Hèrcules és un far construit pels romans al segle IIdC. Però la llegenda més extesa parla d’Hèrcules, d’aquí el nom, i afirma que va existir un gegant anomenat Gerió, rei de Brigantium, que obligava als seus súbdits a donar-li la meitat dels seus béns, incloent els seus fills. Un dia, els súbdits van decidir demanar ajuda a Hèrcules que va reptar a Gerió en un duel que durà ininterrompudament tres dies i tres nits. Hèrcules va derrotar el gegant, el va enterrar i va construir un túmul que va coronar amb una gran torxa. Prop d’aquest sepulcre, va fundar una ciutat amb el nom de Crunna, la primera dona que hi va arribar. Actualment, a l’escut de La Corunya hi apareix la torre sobre la calavera de Gerió.
Una de les tradicions mitològiques que acompanyen a la Torre d’Hèrcules des de sempre postula que el rei Hispan, nebot d’Hèrcules, va fer construir un grandiós mirall al capdamunt de la torre. Gràcies a ell, els vigies podien veure des de molt lluny la presència de naus de possibles enemics, i avisar d’aquesta manera la ciutat. Conscients d’aquest mirall, un poble conquistador va dissenyar una estratègia per assaltar La Corunya. Consistia en disfressar els vaixells amb arbres perquè semblessin illes flotants. Un cop van arribar prop de la torre van destruir el mirall amb fletxes, per desprès entrar a la ciutat. L’origen d’aquesta llegenda possiblement rau en el fet que en llatí a l’atalaia se l’anomena “especula”, paraula que es pot confondre si tenim en compte que mirall en gallec se’n diu “espello”. En català també es pot dir espill.

La Coruña és la ciutat que m’ha agradat més de les que he visitat a Galicia.
Hi heu estat? Què en penseu?

Però… Aquí no acaba tot!
En aquest viatge em vaig endur el portàtil i a estones perdudes vaig acabar de veure el dorama de Hataraki Man (molt prescindible) i començar a veure un altre dorama que hi tenia descarregat.
Es tracta d’ Orthros no Inu (El Gos Ortros).


De la TBS.
Que si teniu l’oportunitat de veure, crec que no us en penedireu. Són només 9 capítols i tracten sobre dos joves, aparentment sense cap connexió, que tenen cadascun un poder sobrenatural.
Un pot guarir qualsevol malaltia o ferida només tocant amb la mà. I l’altre, tot el contrari, només tocant algú el pot fulminar sense deixar rastre sobre el seu cos. La paradoxa és que el que anomenen La Mà de Déu, està empresonat per apunyalar a tres dels seus companys de l’horfanat. I el que anomenen La Mà del Diable, és un compassiu mestre d’escola…
Una mica de suspens, thriller, interessos polítics i econòmics… Tot ben juntet i barrejat!
Quan vaig començar a veure aquest dorama, no en tenia ni idea, però Ortros (també Ortro o Ortos) és un gos mitològic de dos caps, germà de Cèrber.
El primer amo d’Ortro va ser el tità Atlas, que el va entregar més tard al gegant Gerió…
Us sona alguna cosa?
Si! Gerió, el gegant amb el que va lluitar Hèrcules, del qual us he parlat abans!
Mira que n’és de gran el món! I mira que n’hi ha de sèries per veure… I tot just enganxo aquesta coincidència!

Serà questió de mirar alguna sèrie que tracti de la loteria i de calerons fent dring-dring el dia 22 de desembre, oi?
A veure si les casualitats es tornen a repetir…





Fum, fum, fum…

15 11 2008

Aqui ja sembla Nadal…
Ja fa dies que als centres comercials tenen a punt totes les garlandes i llumetes, arbres de Nadal inclosos… I ara fa un moment, he vist per la tele com encenien els d`Akasaka (un dels barris mes pijos, amb Roppongi es on mes ambaixades i consulats es concentren a Tokyo). Com que esta plovent i veient la gentada que s`hi concentra, passo…

Ostres!
Llastima que no porto la camera damunt… Estic a peu de carrer i sentia una veu per un megafon cridant “ishiyakiimooo” (moniatooooooos cuuuuuits!). S`acaba d`aturar una mini furgo venent moniatos cuits! A veure si veig a la Misae amb mascara per comprar-ne d`amagat XDDDD
Uns italians que s`estan a l`hotel si que n`han comprat.

Be! Tornant al tema…
Avui he anat fins a Koganei, un barri (poble extern… no se com definir-ho) de Tokyo. Alli es troba el Museu Edo-Tokyo d`Arquitectura a l`aire lliure.
Per als que no ho sapiguin, Edo es com es deia Tokyo abans.
Es molt mes petit que el Meiji Mura, pero l`he trobat mes interessant.
Potser perque les cases no son tan opulents…
Si hi voleu anar, no cal que us mudeu gaire, poseu-vos roba que pogueu rentar sense problemes o empestareu la maleta… Ho dic perque a les cases mes antigues (s. XVII)que hi ha, nomes entrar hi ha la llar de foc encesa. I de segur que els voluntaris us hi faran asseure al voltant a fer petar la xerrada.
Aixi que el fum fum fum del titol anava en segones… pel nadal i per la pudor de fum que et queda al damunt… Tornant amb el tren em donava la impressio que em miraven per l`olor… Cabories meves…
Aquest museu te molt a veure amb en Miyazaki Hayao, primer perque la mascota del museu, en Edomaru, l`ha creat ell.

Itambe perque hi ha un edifici, els banys publicsde Kodakara-yu, que van inspirar-lo per a crear els banys de “Sen to Chihiro no kamikakushi“. No es tan espectacular com l`edifici de l`anime. Pero les linies de l`entrada son mooooolt semblants!

Envoltant el museu hi ha el parc Koganei. Si ara es bonic, a la primavera ha de ser espectacular, amb la cuantitat de cirerers que hi ha! I enormes que son!
Ara hi ha els Momiji i els Fuyuzakura (cirerers d`hivern)
Amb explanades enormes on jugar i correr.
Tambe hi havia grups de gent fent Tai-chi i altres arts marcials, que no en se el nom… Amb espases i pertigues.
Gent tocant instruments. I no per demanar, simplement per practicar o passar l`estona.
Aixo m`ha fet recordar un comentari que va fer un madrileny a l`hotel… Deia que a Tokyo no hi ha llocs per passejar…
Jo, com que no entrava dins de la conversa, no vaig dir res. Pero crec que a Tokyo hi ha molts llocs on passejar! Aixi que no sabia per on s`havia mogut ni per on anaven els trets de tal comentari.
Llavors va acabar de parlar dient que no podies passejar i mirar botigues!
Conxu!
O mires botigues o vas de passeig!
Si, que no es com a passeig de Gracia (o en el seu cas, deu ser La Castelana… ;p), que tot i que la gent va rapid pots aturar-te a mirar els aparadors… Pero, al menys jo, si surto a mirar botigues faig aixo. I si surto a passejar, doncs… Passejo i llestos!
O ell se`n va al Retiro i espera trobar-hi el Dolce and Gabanna, Channel i similars… Que ni un Zara, home! Encara que aqui esta a Omotesando, un carrer de botigues mes aviat pijetes…

Apa! Me`n vaig a fer la maleta que dema marxo cap a Kyoto.
Jaa ne!





Records de part d’en Totoro

10 11 2008

Avui, per fi, he anat al Museu Ghibli.
Que contenta que estic!
Sort que limiten les entrades, perquè si no allí hi hauria cops de puny… Tot i que els japonesos són més de demanar perdó.
No hi cabia ni una agulla.
Pero és com si estessis dins del mon d’en Miyazaki. Tot ple de màquines, avions, joguines, ninotets, fotos… Recreant una mena de castell, amb passadissos, una mini recreació del Louvre, vitralls, murals…
Llàstima que no deixen fer cap foto dins del museu.
Les explicacions són en japonès, però no les necessites per a res.
Jo he al·lucinat amb els dibuixos, esboços, cels i fotos que hi ha per tot arreu.
Tots originals! I fins hi tot els pots tocar.
Encara em cau la baba…
Llàstima que tampoc he pogut pujar al Nekobus… Nomes hi deixen entrar als menors de 12 anys…
També hi ha una sala de cinema on emeten un curt inèdit, que només es pot veure allí.
Avui hi havia un conte sobre una balena i uns nens amb molta imaginació.
Hi havia altres pelis, pero avui nomes es podia veure aquesta. Hi ha una historia sobre en Howl (Hauru no ugoku shiro, El castillo ambulante) quan era petit; una altra sobre la Mei i el Nekobus (Tonari no Totoro, Mi vecino Totoro), i altres.
A la terrassa hi ha un bar i un restaurant, on hi ha cervesa “Kaze no Tani”, envasada espressament per al Museu!

Després he anat a donar un tomb per un llac que hi ha en un parc que hi ha al costat. Hi han bots per donar-hi tombs. Fins i tot d`aquells que surten tantes vegades als animes, que tenen forma d’ànec.
Per descomptat, tambe hi ha anecs i carpes (Koi). Algunes d’aquestes mes grans que els anecs! Sugoooooi!
Ja es la segona vegada que sento a algu dient “oishii” (delicios) tot mirant les carpes…
Pero si no es mengen…! Xp








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 149 other followers

%d bloggers like this: