No, no sóc a Tòquio (ja ho voldria jo…)
Sóc a casa amb una galipàndria del 15, com ja tinc per tradició agafar quan estic de vacances… (-.-;)

I aprofitant que estic mig enllitada he llegit l’últim llibre que ha “caigut” a les meves mans.
Es tracta de Tokyo Sanpo, de Florent Chavouet.
(Editorial Sins Entido)

No es tracta d’una novela, ni d’una guia, ni una crònica de viatge.
Sinó que és més un diari il·lustrat dels passejos que va fer l’autor, durant sis mesos, perdent-se pels barris de Tòquio armat amb el seu bloc i llapis de colors sobre una bici atrotinada.
És una lectura fàcil, doncs es un llibre d’il·lustracions amb notes de l’autor.
Però no el veig com un llibre per a algú que no conegui una mica Japó, o almenys la manera de ser/fer dels toquiotes.
M’ha fet gràcia veure el seu punt de vista personal de coses que he vist jo mateixa in situ.
I també la frase en que diu “A mi regreso a Francia me preguntaron si me había gustado China, a lo que respondí que, en cualquier caso, los japoneses del lugar habían sido de lo más hospitalarios”
Té una fixació malaltissa (?) pels koban, les casetes dels policies, que de fora són ben diferents entre elles; per les etiquetes de les fruites, perquè diu que no entèn que hi posa; i per les cafeteries, des d’on dibuixa molts cops la gent que passa pel carrer.

El dels koban també m’ho van fer notar uns francesos a Quioto.
Aquí tampoc hi ha aquestes casetes de policies, però no ho vaig trobar tan estrany…

No deixa de ser un Tòquio vist des del punt de vista d’un guiri, que tot i haver passat sis mesos allí diu que no ha après gairebé res de japonès.
Sis mesos, tio! SIS-ME-SOS!!
Ja pogués jo estar-m’hi sis mesos…

Amb perdó d’alguns francesos que deuen ser l’excepció que confirma la regla (Brigitte, si ho llegeixes algun cop, Je suis desolée, mais…) el “en France” això, “en France” allò és el primer que els surt de la boca. El seu melic deu ser més maco…

Coses en que coincidim en haver-nos fixat l’autor i jo:

-la varietat de “fauna” autòctona, amb els seus tics i maneres de vestir ben marcades però diferents.
-el cablejat elèctric pels carrers, que té la seva raó de ser a causa dels terratrèmols.
-la quantitat de torretes amb plantes i peixos al carrer.
-els cons, balles i senyals d’obres.
-la quantitat exagerada de màquines de vending.
-les mostres de plàstic dels plats als restaurants, que van tan bé quan no saps com es diu un plat. Assenyales la rèplica al cambrer i llestos! XP
-poder sobreviure amb menys de 900¥ al dia.
-l’art d’embolicar… A mi, la noia del conbini em va embolicar una capsa de tampons! Només li faltava posar-hi un llacet!! Ô.ô
-la publicitat per TOT arreu i els homes anunci (amb disfressa integral d’alguna mascota o simplement aguantant un cartell amb cara d’estar mortalment avorrits).
-com s’encenen els llums de les habitacions, amb un cordillet i anar fent estrebades per a encendre una part, tot el llum o apagar-lo.
-El preu de la fruita!!

Coses en que no coincidim:

-amb els seus acudits de 2¥, com els bateja, fa jocs de paraules amb はい! (hai, “si” en japonès) però el transforma en “ai”… La H, en japonès sona aspirada com en anglès. Però els francesos s’entesten a no fer-la sonar. Si, si! Brigitte, que vam anar a Hawaii, i no a ( )Awaii! XP (O potser és cosa de la traductora!?)
-veu paneroles per tot arreu… Jo en vaig veure més a París, ho sento!
-el va sorprendre que li prenguéssin la temperatura a l’aixella… Dient que els japonesos tenen el cul sota el braç! Ja té una edat per a que encara li prenguin la temperatura al cul, no?
-ell s’ha fixat en llocs on deixar i on NO deixar la bici (per la quantitat de paperets d’avís que ha recollit), jo em vaig fixar en els rellotges monumentals que hi sol haver a prop de les estacions de tren.
-les barberies senyalitzades amb el pirulí giratori blanc, blau i vermell. Que jo sàpiga, a França també s’usen o usaven. Potser li va cridar l’atenció pels colors que recorden la bandera francesa? A mi l’únic cop que em va sorprendre va ser a Nagano, per la quantitat exagerada de pirulís…

Bé, ja avisa de que no és una guia, sinó tot allò que ha anat cridant-li l’atenció.
El seu punt de vista, amb les seves menjades d’olla i el seu humor.
I per això mateix, l’he trobat força interessant.

Si també us cau a les mans, no dubteu en fullejar-lo.
Val la pena!
XD

De moment no sé si canviarà el meu ritme de posts o haurà sigut una espurna del moment, però per alguna cosa es comença!

I per a començar ho faig amb un final…
Acabo de veure l’últim capítol d’un dorama coreà que m’ha agradat força.
El final… No mata.
Previsible? Si, crec que si.
Però la història té el seu ganxo.

Cada cop que els meus amics Tatchan i KQ em parlen d’algun dorama coreà acabem amb la mateixa discussió:
Ells argumentant que l’humor coreà és més entendible per als occidentals, que és més gràfic i no fa tants jocs de paraules com el japonès.
I jo dient que la gran majoria de dorames coreans són tipus “nena mona i normalment pobra coneix nen ric i guapo per accident, comencen relació odi-negocis-xantatge-menyspreu, s’uneixen a l’embolic un o dos pesonatges que semblen bons però que són dolents com la pesta i es foten entremig de la parelleta/no parella que al final no poden evitar que acabin juntets i mengin anissets (o kimchi, fem-ho més adient)”
També els raono que prefereixo veure dorames japonesos per l’idioma, que no vull perdre el poc que he après!!

Però sempre hi han excepcions (la que confirma la regla, potser?)
I el dorama del que anava a parlar abans d’anar-me per les rames (com sempre) n’és una.
Es tracta de Faith.

24 episodis de dorama històric, d’aventures, ficció i drama romàntic.

La protagonista és la doctora Yoo Eun Soo (Kim Hee Sun) amb un somni, montar la seva clínica de cirurgia estètica a Gangnam (ara que està tant de moda per certa cançó amb coreografia ridícula).
Un dia apareix un tipus estrany que la segresta i se l’emporta a través d’una mena de forat de cuc al passat, a l’Era Goryeo perquè necessiten les seves habilitats mèdiques.
Aquest personatge és un general conegut com Choi Young (Lee Min Ho) que va existir de veritat.

Podria no ser una excepció perquè més o menys segueix la trama de nena mona coneix nen ric i guapo per accident i bla-bla-bla…
Però en aportar dades històriques podrien fer-lo més creible (si no ens fixem amb els poders que tenen alguns personatges, el Choi Young inclòs, els viatges en el temps, etc.), humor el just, uns decorats que tot i semblar una àrea nova de Port Aventura són una passada, efectes sanguinolents i coreografies de lluites no dic impressionants, però si que fantasioses i una banda sonora força currada (amb les reiteracions de diferets cançons per a moments específics, però currada!)

Incís “pensant xorrades meves”
Eeeer… Ara que hi caic, tres dels quatre o cinc k-dorama que m’han agradat (en graus i mesures diferents) estan protagonitzats pel Lee Min Ho…
Serà el meu actor coreà fetitxe?
És narigut com l’Eita!!!
Heeee… (¬L¬) Tinc un problema de nassos…

[estadi de pensaments xorres: Off]

Al que anava!
Que m’ha agradat la història romanticona i tràgica entre els protes, l’amistat/lleialtat entre el General, els seus homes i el rei, el rerafons històric (encara que no tingui idea de història coreana)…

Per descomptat, l’he hagut de veure amb subtítols, que de coreà no en tinc ni idea!
Els dorama japonesos també els veig amb subs, però intento no llegir tota l’estona… Més d’un cop és perquè els subs són tant dolents, plens de falsos amics i anades d’olla que m’emprenyo i acabo desactivant-los.
Però en coreà m’he de refiar del que em posen escrit!!
Potser a base d’anar veient diferents k-dorama ja m’he acostumat a escoltar també què diuen, encara que no entengui res.
I ha estat aquí quan m’he adonat de la quantitat de paraules que s’assemblen amb el japonès!

Algunes de les que m’he anat anotant mentre veia aquest dorama (o que ja havia notat abans):
Català Japonès Coreà
Fàcil ->; 感嘆（かんたん）kantan ->; 감탄 gamtan
Promesa ->; 約束（やくそく）yakusoku ->; 약속 yagsog
Preparatius ->; 準備（じゅんび）junbi ->; 준비 Junbi
Temps, hora ->; 時間（じかん）jikan ->; 시간 sigan
Record, memòria ->; 曲（きょく）kyoku ->; 기억 gieog
Futur ->; 未来（みらい）mirai ->; 미래 milae
Raó, motiu ->; 理由（りゆう）riyuu ->; 이유 iyu
Satisfacció ->; 満足（まんぞく）manzoku ->; 만족 manjog
Frontera ->; 国境（こっきょう）kokkyou ->; 국경 guggyeong
Metge ->; 医者（いしゃ）isha ->; 의사 uisa
Girafa ->; キリン（きりん）kirin ->; 기린 gilin
Salut! ->; 乾杯（カンパイ）kanpai ->; 건배 geonbae

Espero no haver posat gaire la pota perquè he tirat de google translate per a confirmar les meves deduccions…
N’hi ha hagut que no coneixia (encara) en japonès, com “frontera”, però que en escoltar la frase en coreà, per fonètica m’han cridat l’atenció i en buscar-les… Bingo!

No, si al final, Tatchan i KQ, hauré de fer-vos cas i veure més k-dorama per a assimilar millor el japonès…
O, directament, em passo al coreà!!
Però, de forma autodidacta el trobo molt més xungo de portar…
Chi lo sa!?
Potser els maies tenien raó i comença realment una nova era!

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.

Jo no entenc de política.
O, més ben dit, no entenc la manera de fer dels que fan política.
Ni ho vull fer, perquè d’hipòcrites ja en conec masses.
I a aquests no vull ni intentar entendre’ls.
Més aviat voldria espolsar-me’ls de la vora.

Però deixem estar la realitat i parlem de ficció.
En concret d’un dorama que tot just he acabat de veure.
Es tracta de “Change“

Change… Canvi…
Crec que deu ser la paraula més suada de les campanyes electorals.
Perquè sempre hi ha una oposició que vol pujar al poder i canviar el govern que fins llavors l’ostentava.
Canviar de seients, bàsicament. Perquè el pastís queda a repartir entre les mateixes cares.

Però què passaria si una cara nova portés un canvi real a la manera de fer i d’aplicar la política?
El més segur és que aquella colla de hienes l’envoltarien amb rialles sornegueres. Aprofitant-se de la seva bona fe, i carregant-li el mort a la primera oportunitat.
Ai! Pobre desgraciat!
Que de porc i de senyor, diuen, se n’ha de venir de mena!

I això és el que li passa al protagonista d’aquesta història.

En Asakura Keita (Kimura Takuya, Kimutaku pels amics) és un mestre de primària a Nagano, la seva major afició és l’observació d’estrelles i no té cap interès en la política.
Però la seva tranquila vida dóna un tomb de 180º quan el seu pare, membre del Parlament de la branca de Fukuoka del partit al govern, i el seu germà, l’hereu del càrrec (mandeeeeee!? Els càrrecs polítics hereditaris? Encara… Que veient alguns dels cognoms del panorama polític espanyol estic començant a entendre com va la cosa…), moren en un accident aeri.
El càrrec que deixa el seu pare queda buit i aparentment no hi ha successor directe.
És llavors que el secretari del partit, Kanbayashi Shouichi (Terao Akira) planeja que en Keita prengui el lloc. I per a convencer-lo envia la seva secretària, Miyama Rika (Fukatsu Eri).

En Keita s’havia distanciat del seu pare, desenganyat pels actes il·lícits (desviament de fons) que aquest havia fet 18 anys enrera.
Aquesta desconfiança envers el món polític ple de corruptel·les fa que vulgui aprofitar l’oportunitat que se li brinda per a intentar cambiar-lo des de dins.
I és la seva franquesa i sinceritat les que fan que la societat li vagi agafant la confiança que ell mateix havia perdut cap al seu pare i cap als polítics en general.

Aquesta confiança, però, és aprofitada en un ardit maquinat pel secretari Kanbayashi, que l’impulsa a ocupar el lloc de Primer Ministre després que l’anterior hagués de dimitir a causa d’un escàndol, acusat d’assetjament sexual…

Com ja havia dit fa temps, sembla ser que els polítics (i altres) japonesos ténen un “especial gust” per dimitir i deixar la patata calenta per al que el segueixi després.

El que podia semblar un suport sincer per part d’en Kanbayashi, no era res més que un estratagema per a que el partit, en hores baixes, guanyés popularitat en vista a les properes eleccions generals, ja que només restaven 3 mesos per al final de la legislatura. Fent servir al Primer Ministre Asakura com un titella.
Veient que aquest, amb el seu esforç i sinceritat es va guanyant les simpaties de fins i tot l’oposició no li queda més remei que modificar el seu pla i fer dimitir al jove Primer Ministre i el Gabinet en ple. I així, pujar ell escales dins del propi partit per convertir-se en el següent PM.
Per a entendre millor com funciona mireu la Wiki, que a mi se m’escapa… O millor dit em rellisca! XS

I fins aquí us explicaré!
Que sempre acabo explicant-ho tot i llavors ja no té cap gràcia veure la sèrie! XP
Així que si voleu saber com el Secretari Kanbayashi va minant el camí del jove Asakura i com acaba tot, no us queda més remei que veure el dorama.
Emès per la FujiTV el 2008, consta de 10 episodis i un ràting del 21’7% a la Regió de Kanto.

Una curiositat que he après amb aquest dorama.
Potser molts ja sabreu que el crisantem és l’emblema (mon) nacional del Japó i de la familia imperial. Per això us sonarà de veure’l als passaports japonesos.

Segons la wiki simbolitza una llarga vida i l’erudició.
Doncs en aquest dorama apareix un altre símbol amb una flor com a protagonista.
Es tracta de la paulònia (go-shichi-no-kiri) que és el simbol del Despatx del Primer Ministre del Japó.

Havia llegit, ara no recordo on, que al Japó es creu que és una bona idea plantar una paulònia a prop de casa per tal de que la protegeixi i porti felicitat a la vivenda.
Així que suposo que és un bon símbol per a representar algú que ha de vetllar per la protecció i felicitat dels ciutadans.
També apareix a les monedes de 500¥.

Però el que m’ha fet ilu de veritat és que per fi sé com es diuen els arbres que hi ha plantats prop de casa meva, amb unes fulles enormes i que fan una olor tan dolça quan estan florits!!
Són paulònies!!
XD
Sense buscar-ho, tinc ben a la vora aquests “símbols” japonesos!
Primer les sakures del Mas d’Iglesias i ara les paulònies.
A veure si quan floreixen em recordo de fer-ne fotos i escriure’n una entrada.

Ah!
I Bon Any a tothom!

Crec que sóc una persona reservada, que no sol parlar gaire si no hi ha gaire confiança i que prefereix escoltar.
Això si, quan tinc alguna cosa a dir, em reventa que no m’escoltin!!
Potser sóc una mica contradictòria, oi?

Per això, quan vaig començar amb aquest bloc (bé… no era aquest exactament, que llavors era a blogspot) els que em rodegen em van mirar amb escepticisme.
Encara hi ha qui ho fa ara.
I potser no els falta raó, veient com el tinc d’avandonadet últimament el meu Gocha Gocha! XS

El cert és que sempre m’ha costat ordenar les idees abans d’escriure quatre frases seguides.
Molts cops em costa fins i tot a mi llegir les meves pròpies entrades!
XD

Últimament, he estat pujant entrades.
On? Us deureu preguntar.
Si em seguiu al twitter, ja ho deveu haver notat. Doncs molts dels meus “piulets” us han dirigit a elles.
I si llegiu aquest bloc directament al web (sense passar per GoogleReader o similars), potser haureu vist a la columna dreta un seguit d’imatges…

Si!
M’he viciat a Instagram.
Intento, si els ànims i l’inspiració m’ho permeten, penjar al menys una foto al dia.

Però… Què dius? Que no saps què és Instagram?

Instagram és una aplicació gratuïta per a iPhone i iPod Touch, que alhora és una xarxa social, amb la que es poden fer, editar i penjar fotos.
De moment només existeix per a dispositius Apple, però el seu èxit em fa pensar que aviat arribarà a altres dispositius mòbils.

Abans de coneixer Instagram, ja havia compartit fotos a través de Twitter (twitpic i altres). I de manera més específica amb Flickr i Picasa.
Així que, què té de diferent Instagram?
Crec que l’espontaneitat. Allò que capturem i volem compartir en un precís instant.
L’aplicació et permet fer fotos directament o bé escollir-les als àlbums del teu mòbil (en el meu cas no és el mòbil, sinó l’iPod), editar-les afegint-hi filtres, marcs i/o efecte de Tilt-Shift
Com tota xarxa social, la interacció amb altres usuaris és necessaria.
I es poden deixar comentaris i/o “likes” (com el “m’agrada” del carallibre),
assignar-hi hashtags per a que les teves fotos es trobin més fàcilment, etc.

També hi ha una secció “Popular”, una mena de “wall of fame”, on apareixerà la foto que aconsegueixi 30 likes en menys de 30 minuts.
Encara que això me la porta fluixa!

Els IGers més puristes s’entesten en que siguin fotos fetes exclusivament amb l’iPhone i editades només amb l’app d’instagram.
Però jo no em limito només a aquestes i pujo fotos que he fet amb altres càmeres i les edito a l’iPod amb altres aplicacions a part d’instagram.

Simplement perquè gaudeixo editant-les, jugant amb les diferents aplicacions.
I xafardejant les fotos que pugen els demés!!

Si ja teniu Instagram i em voleu seguir o simplement xafardejar, em podreu trobar com a @turris.
Si no teniu l’aplicació podeu donar una ullada a les meves fotos al giny que hi ha a la columna dreta. O també al meu compte de webstagram http://web.stagram.com/n/turris/. On també podreu veure els comentaris.

Buff!
Quin rollaco que m’ha quedat!
Ja ho diuen!
Una imatge val més que mil paraules.
I en aquests moments ja tinc 242 imatges compartides a instagram.
Què espereu per valorar si valen més que les meves cabòries i elucubracions?

Per si algú no se n’havia adonat, ja estem a Tots Sants!
Aquella època en que els “tot a 100″ s’omplen de flors de plàstic dels colors més artificials que et puguis imaginar, d’estudiants a cada cantonada que et persegueixen amb paperines de castanyes socarrades i fredes de fa estona, de pastisseries amb aparadors guarnits de panellets de gustos exòtics, de festes de disfresses terrorífiques i carbasses amb carotes esgarrifoses…

Huh!? Para! Para el carro!!
Disfresses i carbasses?

Si, ja ho sé…
Es tracta de la mateixa celebració adoptada per diferents cultures.
Totes dues tenen el seu origen en la festivitat celta anomenada “Samhain” (el déu dels morts) que coincidia amb el final de l’estiu segons els calendaris celtes i anglosaxons. En aquella època s’encenien grans fogueres a les muntanyes per foragitar els esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts tornaven a les seves antigues cases per trobar un cos on habitar, per això no s’encenia cap llum a les cases i la gent es vestia de bruixes o dimonis per a que cap ànima volgués habitar al seu cos.
El costum de visitar els difunts és d’origen romà i per això és un tret comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma.
De fet, Tots Sants fou un intent de cristianització de l’arrelat culte pagà a les ànimes, i el Dia de Difunts, o de les Ànimes, fou una incorporació de la festa cèltica dels morts, que s’esqueia en aquestes mateixes dates.

Però, el que abans era una celebració familiar de respecte als avantpassats ha passat a ser una festa lúdica on els difunts passen a formar part d’un imaginari banalitzat.

Sóc una descreguda!
Purgatoris, reencarnacions, no-morts, déus, més enllà, ànimes en pena… No tenen cabuda al meu cap.
No m’agrada anar al cementiri per Tot Sants, no perquè tingui por o no respecti els que allí hi resten. Sinó perquè penso que regalar flors a algú que no les podrà veure ni olorar no té cap sentit.
Els morts són morts. I el fet de que no vagi a visitar-los no vol dir que els hagi oblidat.

Així que, essencialment, no hauria de seguir cap de les dues tradicions, ni la local ni la forània.
Ben mirat, no hauria de celebrar ni Nadal, ni Pasqua, ni cap altra festa de caràcter religiós.
Però com que fer festa sempre mola, seguiré celebrant els equinoccis per Pasqua i Tots Sants i els solsticis per Sant Joan i Nadal.

Que els canvis d’estació seguiran sent això, solsticis i equinoccis, mentre el canvi climàtic no faci de les seves.
Això si, el dia que un asteroide impacti contra la Terra i canviï l’angle de rotació del planeta em fotrà el calendari enlaire!!
XP

Apa!
Bona Hallonyada a tothom!

Fins aquí, tot correcte.
Què passa quan veus el vídeo i penses “collons, austeritat fins i tot en la creativitat!?”. Comencem bé!

Potser molts em direu que està força bé el vídeo, que és original això de les samarretes…

Noooooooo!
Aneu errats!
Mireu aquest vídeo que fa anys que volta per la xarxa i digueu-me què en penseu ara de l’”original” promo de tardor.

Si comencem amb plagi, quin panorama se’ns presenta per a la programació d’aquesta temporada?
Perdoneu, però… Algú ho havia de dir!

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L’”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

O això altre?

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/