25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!

Anuncis




Autòmates del temps

24 04 2010

Així és com em sento últimament… No sé mai quins horaris porto ni portaré…
Però no van per aquí els trets! ^^;

Ahir, amb l’excusa de fer repòs després d’una infiltració (tranquils, estic bé. Encara em fa mal la zona de la punxada, però espero que aviat estigui al 100%) vaig tornar a veure una de les meves pel·lícules preferides de Ghibli (aquest cop, per 2a vegada, en castellà).
Es tracta de 耳をすませば (Mimi wo sumaseba, Susurros del corazón)
Si ja heu vist aquest anime, us sonarà el rellotge de carrilló amb els autòmates.


Si encara no l’heu vist, us l’aconsello de tot cor. Que ara ja no teniu excusa, que per fi s’ha editat a Espanya!

Doncs bé, veient la peli em vaig recordar d’alguns rellotges amb autòmates que em vaig trobar viatjant pel Japó.
La veritat és que no eren com aquest de peu que surt a l’anime, sinó que recorden més als grans rellotges del centre d’Europa (Suïssa, Alemanya… Fins i tot es veu que n’hi ha un ben a prop, a Leganés!) que ofereixen a certes hores un espectacle de música (normalment de carrilló) i moviment amb autòmates diversos: cucuts, dames i cavallers, representacions d’oficis diversos, etc.

El primer que vaig veure va ser al primer viatge al Japó, a Kawagoe (Saitama). Just a l’entrada dels grans magatzems Atre, a la sortida de l’estació de la Lína JR i Tôbu.

Bé… Més que un rellotge, era un carrilló amb els autòmates que representen diferents imatges del matsuri (festival) de la ciutat, que es posa en marxa a les hores en punt.
En aquest, el tema central són les altes carrosses ornamentades anomenades dashi que desfilen durant el matsuri que se celebra el 14 i 15 d’octubre (segons la guia, que jo no ho he vist!)

Durant la resta de la meva primera estada al Japó, no recordo haver-ne vist cap més. Al menys no em va cridar l’atenció. Tenia ulls per altres coses…

A la segona estada (la darrera, fins ara, eh!) va ser quan em vaig adonar que aquesta mena d’artilugis es poden trobar en diverses ciutats, normalment a prop de les estacions.
El primer que vaig veure va ser el de Matsumoto (Nagano), que vaig visitar just el dia del Matsuri del castell.
Aquest no està a l’estació, sinó més o menys a mig camí entre aquesta i el castell.
De primer moment em va passar per alt i no el vaig veure, ja que estava mig amagat enmig de les paradetes del festival.
I com que estava tancat no vaig saber què era… Un “chupa-chup” gegant que vaig pensar que seria una mena de respirador d’algun pàrquing soterrat…

No va ser fins que van tocar les dues i que es va posar en funcionament, obrint-se l’esfera i apareixent les figueres dels autòmates representant nenes jugant a pilota i nens tocant instruments, que vaig saber què era realment!
El rellotge és a la meitat superior de l’esfera, d’una sola agulla al mode dels primers rellotges.

L’endemà en vaig trobar un altre al costat de l’estació d’Inuyama (Aichi), però malauradament no en tinc cap foto, ja que quan el vaig sentir i adonar que era allí ja estava dalt de l’autobús en marxa sortint cap a Meiji-mura i a la tornada si esperava que es posés en marxa hagués perdut el tren de tornada…

Dos dies després, a Nagano, just en sortir de l’estació em vaig trobar amb el rellotge d’aquestes característiques més gran que he vist.
Ocupa gairebé tota la façana lateral d’un hotel, i, fins i tot, està patrocinat per la NBS (la cadena de televisió de Nagano).
En aquest, el rellotge ocupa gairebé tota la superfície i emet el so de diferents ocells. Els autòmates són ocell que apareixen de dintre unes pomes de la varietat Fuji, que són típiques de la zona.

Una mica de zoom… I m’adono que també eren les dues! O.o

Un altre rellotge, que pot recordar aquests, però que ja està una mica més modernitzat, el vaig trobar a Odaiba, Tokyo. Més que un rellotge, era una mena d’estació meteorològica interactiva (no n’estic segura…)

Que de bellugar-se, el que es diu bellugar no ho feia gaire! XD
Així que no espodria definir com un autòmat. Però emetia so i llum. I no em direu que no són kawaii aquests ossets! :\

Un altre rellotge que tampoc es pot englobar amb el grup de rellotges amb autòmates, però que em va cridar l’atenció, el vaig trobar en sortir de l’estació de Kanazawa (Ishikawa).

Que ens dóna la benvinguda i ens diu l’hora formant les lletres i les xifres amb dolls d’aigua. Original, si més no, oi?

Però tornant als autòmates, no només els trobem als rellotges. Ni als coneguts i més actuals robots japonesos com l’Asimo i l’Aibo.
Sinó que l’interès per aquestes màquines de rellotgeria vénen d’antic. Els seus origens es poden remuntar al s.IIIdc a l’antiga Xina, encara que hi ha llegendes en les que es diu que es va inventar el 2600ac! O.o

Foto extreta de la Wikipedia. Autor: Andy Dingley

Els 指南車 (Shinansha, Carro que apunta al sud) eren una mena de brújula que assenyala sempre el sud. No funciona com les brújules actuals, que assenyalen el pol magnètic de la terra. Sinó que amb tot un seguit d’engranatges connectats a les dues rodes del carro feien girar una figura que apuntava cap al sud, i que amb uns tambors que sonaven en girar les rodes podien medir la distància que recorrien. Era l’estri que feien servir per a orientar-se enmig del desert del Gobi.
Aquesta mecànica es va fer servir en rellotges, capses de música, etc.
Al Japó, van adaptar-ho als Karakuri durant els s. XVlII i XIX. Que són una mena de titelles que es fan moure mitjançant engranatges i cordes.

Si busquem karakuri al diccionari ens ho defineix com a mecanisme, enginy, ardit.
Ben mirat, és una màquina que pot enganyar la vista a algú. Hi ha karakuri que arriben a tal nivell de moviments realistes que fan fredat! Fins i tot mouen dits, canvien expressions de la cara, es transformen canviant perruques i vestits…
Aquí teniu un parell d’aquestes titelles que vaig poder veure a Inuyama.


I “despullat”…

Hi ha tres tipus de karakuri: Els Dashi Karakuri, els de les fotos anteriors, que, com el nom indica, es poden veure a sobre de les carrosses dashi que he anomenat abans (al carrilló de Kawagoe) i que ténen un caràcter religiós, de comunicació amb els déus o per a explicar mites; Els Butai Karakuri que s’utilitzaven en teatres i que van influenciar el teatre Noh, Kabuki i, sobretot, al Bunraku; I els Zashiki Karakuri, que eren més petits i s’usaven dins de les cases, com un estri de servei domèstic o d’entreteniment.

Us imagineu que us serveixi el tè una titella d’aquestes?
Penseu que ténen més de 200 anys!





2es Jornades de Manga i Cultura Japonesa a Reus!

6 10 2009

Buff! Feia dies que no passava per aquí, però d’avui no passa!
L’avinentesa és inevitable!
No podia deixar d’anunciar que aquest cap de setmana se celebren les IIes Jornades de Manga i Cultura Japonesa de Reus, organitzades per l’Associació Irasshai

Que enguany creix i passa d’un a dos dies, plens de tallers de dibuix, concursos de karaoke, cosplay, competició de softcombat, jocs de taula i videojocs, Para-Para i projeccions d’anime, cinema i… Hard Gay!

La primera edició de les jornades se’m va passar…
(Estaria enfeinada amb els preparatius del meu viatge al Japó?)
Però espero que a aquesta edició hi pugui anar, encara que sigui només una estoneta a treure el cap! (^^)

Així que si us hi voleu arribar, és aquest 10 i 11 d’octubre, a La Palma de Reus.
Passeu per la plana de les Jornades per a coneixer les activitats i els horaris.
I és gratis! (visitar la plana i l’entrada a les jornades!) XD

Hummm… Per a anar fent boca per al Saló del Manga…





Homenatge a Yoshito Usui

21 09 2009
Des de Gocha Gocha ens volem afegir al record del recentment desaparegut Yoshito Usui donant constància a través d’aquesta entrada del nostre dol i enyor. Sempre el recordarem amb estima com l’entranyable autor de la seva obra més coneguda, Crayon Shin-Chan, la qual s’ha convertit, per a molts, en una part imprescindible de la nostra cultura popular.


Descansi en pau, Usui-Sensei.

És una iniciativa de “Hoy les presentamos…”. Al seu bloc podreu trobar l’HTML original en castellà per a poder copiar i pegar al vostre bloc i així unir-vos a aquest missatge de condol. La imatge ha estat cedida per Marc Bernabé.





Un majordom diabòlic

8 05 2009

Feia temps, moooolt de temps, que no mirava anime.
Però aquesta setmana he treballat de nit i, per no perdre el costum, quan arribo de matinada no tinc gens de son… Així que “m’he pillat el tàtil” i m’he empassat els 22 capítols de Kuro Shitsuji (黒執事 El Majordom Negre) abans d’anar a dormir.

Està basat en el manga shounen escrit i il·lustrat per Toboso Yana, publicat a partir de 16 de setembre de 2006 al Monthly GFantasy (月刊Gファンタジー) de l’editorial Square Enix.
L’adaptació d’anime es va estrenar l’octubre de 2008, de mans de l’estudi A-1 Pictures (Persona-Trinity Soul, Kannagi, Tetsuwan Birdy Decode, Senjou no Valkyria Gallian Chronicles…) i amb la direcció de Shinohara Toshiya
Així que quan vaig ser al Japó estava en plena ebullició de marxandatge (merchandising)

La història
En una casa senyorial dels afores de Londres Victorià (el paradís de les Lolites), el majordom Sebastian Michaelis serveix el comte Ciel Phantomhive, un nen de 12 anys, cap d’un holding d’empreses (joguines, constructores, llaminadures…) i el “gos de la Reina”
En Sebastian du a terme qualsevol tasca requerida pel seu amo i resol amb facilitat i perfecció els problemes que assolen Anglaterra, degut al seu llinatge demoníac i al contracte Faustià amb Ciel.
Quan se li qüestiona com pot haver fet alguna cosa, recordem que es un dimoni que s’alimenta d’ànimes, respon sempre amb una frase un pèl difícil de traduir, pel joc de paraules que crec que hi fa.
Akuma de, shitsuji desu kara!(悪魔で、執事ですから!) O… Aku made, shitsuji desu kara! (飽くまで、執事ですから!)…
Depèn de com es “llegeixi” pot dir o bé que fa la seva feina de majordom de forma tenaç fins al final (aku made mo=tenaç), o bé que és un majordom en forma de diable, o diabòlic (akuma=diable, esperit malvat)…

Opening #1


Uploaded by Bunnyhop

Opening #2

Uploaded by NIA9127

Personalment, m’agrada més el segon opening.
Ja que hi apareixen més personatges, especialment pels excèntrics Shinigami Grell Sutcliff i l’enterramorts Undertaker.
La música d’aquest és Monokuro no kissu (モノクロのキッス) de SID (シド Shido)

Ull! Spoiler! (si no t’importa que et pugui esventar algun detall de la sèrie, podràs llegir millor el text que segueix si el selecciones amb el cursor)
La sèrie està classificada per a majors de 18 anys.
Tot i tenir clares tendències yaoi, no arriba mai a escenes sexuals (bé… excepte quan el Sebastian es tira una “monja” per a treure’n informació… Una mica surrealista tot plegat).
Es centra més en la relació amo-criat, i no és SM!
Hi ha un moment, ara no sé el capítol exacte, en que recorda/intueix/implica una clara escena yaoi. Quan per a trobar pistes d’en Jack l’Esbudellador, en Ciel s’ha de vestir de dama per a fer d’esquer i en Sebastian li posa la cotilla (moe~)

La relació entre aquest parell es fa tensa sobretot als últims capítols
.
El pacte segellat entre ells comporta que en Sebastian ajudi a en Ciel a trobar i venjar-se de tots aquells que el van fer sofrir. I a canvi en Ciel li entregarà la seva ànima per a que s’alimenti amb ella.
Doncs bé, mentre dura el contracte, en Sebastian no s’ha pogut nodrit de cap ànima. Lògicament va perdent forces. La fam el fa desesperar, sobretot quan és a punt de “venjar” en Ciel i aquest el fa retirar (les ordres del jove Phantomhive són irrevocables per al majordom, de la mateixa manera que no pot actuar si aquest no el crida). No sé ben bé si és per por a morir en haver completat una part del contracte, per avorriment, per compassió pels inocents que es poden veure implicats per la violència que prèn la lluita…
En aquest punt, una espurna d’odi apareix als ulls del majordom que fa esgarrifar en Ciel.

El que si que té tendències yaoi és en Grell, que “acosa” en Sebastian de forma descarada. Faria el que fos per un simple petó d’aquest moreno d’ulls color tè (Earl Grey… Recordem que som a Anglaterra)

Amb tot, m’he quedat amb ganes de més.
Per això crec que buscaré el joc per a la DS Phantom & Ghost, a veure si me’n surto!

El joc, per una part ens ofereix etapes d’aventura, en les que interactuem amb altres personatges, havent d’escollir la resposta correcta per a seguir avançant.
Aquest punt pot ser interessant perquè afegeix molt rerefons sobre els personatges secundaris de la sèrie i de nous creats per al joc.
Per a demostrar que som un majordom implacable i que no hi ha prova que se’ns resisteixi haurem de fer front a un munt de minijocs. Des de netejar una copa a mantenir servits els convidats en una festa, en Sebastian haurà de demostrar que els seus coneixements, tremp, talent i habilitat per les arts marcials no tenen rival.

Per cert, crec que el joc transcorre a Brighton. Hi tinc família allí!
I hi vaig passar unes setmanes en una casa de l’època Victoriana!
Més raons per veure si hi reconec cap racó!

Els espots

Uploaded by HinataLovely

お知らせ!
Noticies Fresques! (o no tant… ja sabeu que vinc d’Arbeca…)
Photobucket
Tenim manga, anime, merxandatge per quedar-ne tips, cosplay assegurat (dóna joc a moltes Lolites), el joc per la DS…
I ara… El musical!
Que si… que no és la Bella i la Bèstia!
A Sugee he trobat que es farà (bé… s’estrena ja! El 28 de maig) el musical al Sunshine Theatre a Ikebukuro (Tokyo)

El que farà de Ciel Phantomhive és en Sakamoto Shougo, que ja té experiència en aquest tipus d’adaptacions ja que també va participar a “The Prince Of Tennis” fent de Ryoma Echizen.
D’altra banda Matsushita Yuuya será Sebatian Michaelis.

Però… veient les cares que els han deixat a aquest parell…
Em quedo amb l’animeeeeee! Kowai yo, futaritomo!

Photobucket
I també em quedo amb la traducció diabòlica de la frase
悪魔で、執事ですから!





Enfotre’s del mort i de qui el vetlla

2 02 2009

Sempre he cregut que els catalans tenim la sort de saber-nos enfotre de tot, començant per nosaltres mateixos.
És una manera sana d’entendre’ns, criticar-nos i, fins i tot, intentar millorar-nos. (Que ens ho deixin fer ja són figues d’un altre paner…)
I un exemple d’aquest humor satíric, un pèl àcid, és el programa “Pølønia” que s’emet per TV3… Si algú creu que és partidista jo li diria que s’ho faci mirar, ja que crec que hi rep tothom, sigui del color que sigui.
Als catalans ens diuen “Polacos” d’una forma despectiva, fins i tot al diccionari Espanyol-Anglès Collins hi surt aquesta entrada…


Collons amb el Collins…
Doncs mira, tombem la truita a aquest suposat insult i en treiem suc.
Apa! Caldo no vols? Doncs, tres tasses.

Però resulta que aquesta qualitat no la té tothom al món…
Els que visiteu blogs, fòrums i similars de temàtica asiàtica, de ben segur que ja n’haureu llegit alguna cosa del que us parlaré.
Els Coreans tenen la pell fina, pel que es veu… Les rancors històriques, polítiques i estratègiques han pogut més que una sèrie d’anime japonesa.
Hetalia – Axis Powers” va néixer com un webmanga que després va editar en un volum Gentosha.


Aquest manga va aixecar polèmica a Corea del Sud i més quan es va anunciar la seva adaptació a l’anime.

És una comèdia situada durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, on les característiques típiques (i tòpiques) de cada país són antropomorfades en un bishonen. Per exemple, Italia Veneziano és fan de la pasta i les dones, Nippon és un otaku, America adora les hamburgueses, Russia el vodka i Doitsu (Alemanya) ho vol tenir tot organitzat, seguint normes i retícules…
El títol del manga és un joc de paraules entre el terme japonès “heta” (inútil, maldestre) i Italia, país on es centra la història i que, en la mateixa, és constantment salvat per en Doitsu.

La polèmica neix a partir d’una de les tires del webmanga on el personatge que representa a Corea li demana de tocar-li les sines, de fet el magreja, al personatge del Japó (els dos són homes, val a dir que gairebé tots els personatges són masculins, excepte Bielorrussia, però sobre aquest/a jo tinc els meus dubtes…)
Les dues sines de la discòrdia representen les Roques de Liancourt, dos illots que tant Corea com Japó se’n disputen la sobirania (Una mena de Perejil però més seriosa, perquè aquestes illes serveixen de base militar i tenen cert valor estratègic).
Després de les protestes es va anunciar que el personatge de Corea no apareixeria a l’anime, però tot i així s’ha cancel·lat l’emissió de la sèrie en aquest país.

Us deixo el primer capítol amb subtítols en castellà de mans d’Aino Fansub

Jo ja espero amb delit els següents capítols.
Pastaaaaaaaaa!

Fonts: AnimeUnderground, Viquipèdia, Ainofansub
(Avís: aquest últim és un enllaç a una web de temàtica Yaoi, si no et va el tema no hi vagis i llestos)

Edito:
Ara que hi penso… Als Berlinesos tampoc els va agradar gaire com els vaig definir al meu projecte per a l’aplicació de publicitat als tramvies de la BVG…
Era un anunci en favor de l’Euro (si arribo a saber que el canvi va comportar un augment del 66% dels preus per l’arrodoniment que suposadament no s’havia de fer…) on es deia que es passéssin dels tòpics, que amb una moneda única seria més fàcil conèixer-nos…
Vaig posar un objecte kitch, tòpic de cada país (els souvenirs més suats que et puguis tirar en cara) i per als alemanys vaig posar-hi una gerra de cervesa… Doncs es veu que es van picar i me’l van canviar per uns pantalons tirolesos…
Capquadrats…
Però m’el van aplicar! Un projecte meu rodant pels carrers de Berlín!!!
Per mi com si el canviaven per una bratwurst…





Una altra cançó que no em trec del cap…

8 01 2009


Fa tres dies que em llevo amb una cançó enganxada al cap i que a la que les meves neurones es relaxen torna a atacar fent-me taral·lejar el tros que em sé.
La veritat és que la cançoneta en qüestió no té res d’especial, a no ser que és l’ending de l’última pel·lícula de Ghibli, “Gake no ue no Ponyo” (Ponyo al penya-segat)
La banda sonora de la qual és de (qui si no!?) Joe Hisaishi.

Els rumors deien que aquesta pel·lícula era una mena de resposta (lliçó?) de Hayao Miyazaki al seu fill Gorou. Per la, fins a cert punt, polèmica que van aixecar els comentaris fets pel director novell al seu bloc personal respecte la relació, segons ell, més aviat freda que rebia per part del seu pare, a arrel de l´anterior treball de l’estudi amb el que va debutar com a director, “Gedo Senki”.
Pel que sembla, “Gedo Senki” la volia fer el mestre Miyazaki ja des de feia molt de temps, però quan per fi l’Ursula K. Le Guin, l’autora de la sèrie dels Contes de Terramar en que està basada la pel·lícula, va donar el seu VP per a fer-ne l’adaptació d’anime, estava ficat de ple en la producció de “Hauru no ugoku shiro” (El castell ambulant). Per això va prendre el projecte el seu fill.
El que va convèncer a Le Guin de cedir-ne els drets per fer-ne la película, sembla ser el fet de que l’estudi va guanyar un Òscar amb “Sen to Chihiro no Kamikakushi” (El viatge de Chihiro)… (Ja t’està bé! Si tens fums, bufa!)
Jo no he llegit res d’aquesta autora, però la història a “Gedo Senki” em va semblar una mica confusa… Massa coses a dir en poc temps i al final no rebre cap missatge clar…
(I que no se m’enfadi ningú si dic que és l’única pel·lícula de Ghibli en que m’he adormit veient-la…)
Gràficament, hi havia punts en que el detall era absolut i altres en que es veia una mica barroer…
Així que una mica inconnex tot plegat.
Sempre des del meu punt de vista, és clar!

Tornem al tema…
Ja he vist, doncs, l’última de Ghibli!
Com era d’esperar, encara no s’ha editat a Espanya…
Tindrem la possibilitat de veure-la al cinema? O el que serà més segur, en DVD directament…?
Ara només ens queda esperar que la Disney es decideixi a distribuir-la!!
Jo he vist un screener Xilè, lògicament amb l’àudio en japonès i els subtítols en espanyol. (Amb la noia que va i torna del lavabo inclosa ;P)
Com ens té acostumats Miyazaki, Ghibli ens torna a portar una pel·lícula plena de missatges d’amistat, amor i respecte per la natura en aquest treball.
Amb una estètica simple (no espereu l’espectacularitat de Mononoke Hime) que recorda realment les aquarel·les que fa el mestre com a esborranys, encara m’ha donat una sensació més tendra, sense perdre’s en els moments més tensos. A mi, personalment, em recorda, deixant a banda el punt més fantàstic característic d’en Miyazaki, a la meva estimada “Mimi wo sumaseba” dirigida pel desaparegut Yoshifumi Kondou.

Ull! Que ara us podria esventrar la pel·li!!
Si no vols córrer el risc, salta’t el text lila

La història es desenvolupa en una ciutat vora el mar en la que un nen de 5 anys, en Sousuke, rescata d’una caleta plena d’escombraries un peixet vermell al que li posa el nom de Ponyo.
L’amistat entre en Sousuke i la Ponyo (és una peixeta, doncs! De fet és una mena de princesa filla d’una Dama Marina i d’un bruixot, humà renegat de ser-ho) creix fins el punt de que la Ponyo desitja ser humana.
El fet que la Ponyo sigui lluny del seu hàbitat i faci us de la seva màgia, fa que l’equilibri de la natura es trenqui.
Per això, els seus pares decideixen posar a prova la lleialtat d’en Sousuke envers la Ponyo, per a deixar-la quedar al món dels humans com a tal, renunciant als seus poders per sempre.

Aquesta trama és el pretext amb el que Miyazaki ens parla, per exemple, de la relació entre els humans i la natura, de la necessitat de l’equilibri entre ambdues parts i de l’amistat entre els nens, i entre els adults.

El missatge a en Gorou?
No sé… Com no sigui el fet que el pare és tan estricte (fins i tot violent? Podria llegir-se d’una altra manera que no convé…) amb la seva filla, perquè vol protegir-la del que ell mateix tem?
Res! Que si teniu l’oportunitat, l’heu de veure.

I si voleu, aquí és un lloc on podeu deixar els vostres comentaris i/o opinions.
Per anar fent boca, aquí us deixo el trailer.


Apa!
Tornem-hi!
Ponyo, Ponyo, Ponyo, sakana no ko…

Fonts: Viquipèdia








%d bloggers like this: