A veure com va aquest!

1 01 2013

20130101-122101.jpg

Anuncis




I don’t like SOPA

23 01 2012

No m’agrada la SOPA…





Els Castells al cinema nipó!

21 01 2011

Ahir era dijous i, com tots els dijous, va ser un día mogudet a la feina.
Es veu que tot cristo es decideix a treure els setmanaris els divendres!? XD

No hauria passat res de destacable que m’hagués portat a escriure una entrada en aquest bloc que, per cert, tinc una mica arraconat últimament, si no fos perquè mentre estava perforant una de les moltes planxes que van passar per les meves mans ahir, els meus ulls van saltar directament al titular “Els castellers de la Colla Vella participen en el rodatge d’un film japonès” i tot seguit a la foto tramada d’un actor que em sonava…
Si aquest era el prota de “Galileo”!

Aquesta és la plana d’El Vallenc on surt la notícia. I com bé indica el nom del periòdic, parla de fets relacionats amb Valls i la seva comarca.

Mentre llegia l’article segur que a algú que el seu nom comença per “Flo” i acaba per “ri” li xiulaven les orelles…
Se’n va anar fins a Shanghai a promoure pel món un bocinet de la nostra cultura i em porta, de bona fe (que consti), un llibre en xinès sobre un dels pobles que van visitar…

Jo: -Gràcies! Però no sé xinès… Que el que jo estudio és el japonès.
F: -Ah! Oh… Però no s’escriu igual? Alguna cosa pescaràs, no?
Jo: -Home! Algun kanji, o millor dit hanzi, reconeixeré… Però a part de l’escriptura poca cosa tenen a veure.
F: -Ah! Però, mira! A la part del final hi ha la traducció en castellà.
Jo: -Ostres! A veure?
(flap-flap, passant pàgines)
(…)
-Eee… Gràcies! De debò! Alguna cosa en treure!
(pensant per mí… Maleides traduccions automàtiques! Crec que entendré més el xinès que la suposada traducció!)

Ai! Però el noi, o no en sabia res, o li va saber greu no encertar-la amb el llibre i ha passat de dir-me res sobre el rodatge!
Que aquest cop si que tenia a veure amb Japó!
T’estiraré de les orelles!! XDD

Vinga! Anem per feina!
El film en qüestió és Diplomat Kuroda Kosaku (外交官・黒田康作 Gaikokan Kuroda Kosaku), dirigida per Nishitani Hiroshi i produïda per Cine Bazar. Que serà la segona part de l’exitosa Amalfi: Rewards of the Goddess (アマルフィ 女神の報酬 Amalfi: Megami no houshuu), la trama de la qual passava a Itàlia.
Amalfi, amb la seva primera projecció a 357 sales de cinema (japoneses, és clar!) va aconseguir recaptar un total de 2.730.530 €

Sinopsi: Els G-8 es reuneixen a Roma el dia de Sant Esteve, on Japó i Italia han d’anunciar un paquet d’ajudes als Balcans.
En Kuroda arriba des de Tòquio per a millorar la seguretat a l’embaixada. Una turista japonesa, mare soltera vidua, denuncia que la seva filla ha estat segrestada. Fent-se passar pel seu marit, en Kuroda tracta amb els segrestadors, que volen diners i res de policia (original, oi? XP)
Per variar, la llei requereix que en Kuroda informi a les autoritats locals, el quals la caguen (com sempre… És Italia!! Continuem amb “l’originalitat”) i fallen en els diversos intercanvis que els segrestadors convoquen en diferents punts de Roma.
Llavors els segrestadors envien a en Kuroda i la mare a Amalfi
(I fins aquí puc llegir)

Justament la setmana passada es va estrenar el dorama que rep el mateix nom que la pel·lícula que s’ha rodat amb la col·laboració de la Colla Vella. Aquest dorama, la trama del qual es trasllada al Japó i als EEUU, és la continuació de la primera pel·lícula i que concluirà amb la que s’està rodant a casa nostra i que s’estrenarà el proper estiu.

Segons l’article d’El Vallenc, el protagonista de la nova pel·lícula es en Saeki Shogo, interpretat per Fukuyama Masaharu, que s’enamora d’una castellera…
A veure!
No sé si aquesta segona part deixa de banda al que dóna nom a la peli i es centra en el personatge del l’informador periodista i amic d’en Kuroda, en Saeki…
També diu que Fukuyama actualment és el número 1 en vendes de discs…
Mmmm… Nusé… Seria l’any 2000, que va estar al capdavant de les llistes Oricon durant 3 setmanes consecutives amb el single “Sakurazaka” i que actualment està al número 13 de les llistes totals de vendes segons la wiki.
No ho sé… Jo a aquest home l’havia vist fent de professor de física a Galileo i poca cosa més. No el segueixo com a actor, i molt menys com a cantant o compositor. Així que no puc assegurar ni desmentir aquesta dada. (^^;)

El que m’ha fet il·lu de veritat, és veure com una actriu catalana s’obre camí cap a orient a través del cinema japonès!
Aquesta actriu és la vallenca Sandra (San) Yélamos, aquí teniu el seu bloc.

Tinc curiositat per veure com ens veuen els nipons. O com ens volen veure!!
Com podeu veure a la foto del periòdic i segons també explica l’article, quan el castell és carregat el públic ovaciona els castellers i els premia fent voleiar una munió de senyeres… (^^?)
Tanta senyera no l’he vist mai en una diada castellera!! Si sembla una mani!!
S’haurà colat alguna estelada?
Barrejaran peres i mandarines (hi ha alguna frase feta equivalent a la castellana “mezclar churras con merinas”) i ens colaran algun vestit de faralaes?
(Mentre no sigui com les “Falles-Processó de Setmana Santa andaluses” que ens van colar els yankis a Misión Imposible!!)
Els personatges catalans, parlaran català? Anglès? O directament els doblaran al japonès?

Tot un seguit de dubtes que em quedaran pendents fins que pugui veure el film!
De moment, hauré de veure Amalfi i algun capítol del dorama, oi?

Fonts: El Vallenc, Wiki, El Pozo de Sadako, The Internet Movie Database

Edit: Ja he vist Amalfi, i retoco algunes cosetes que havia errat en la sinopsi.





Adéu, 2010… (Per fi!!)

31 12 2010

Aquest any que ja ens deixa ha estat, al menys al meu parer, d’allò més estrany…
La tan suada crisi, que tots tenim en boca (va per tu, Calus!), ha marcat el pas dels minuts i les hores d’un any que, tot i durar 365 dies, m’ha semblat etern.

I això hauria de ser estrany per algú que ja ha sobrepassat la barrera supersònica dels 30!! XP

Serà que la crisi ja esmentada ha fet que, tot i tenir feina i cobrar el sou puntualment, l’angoixa de no saber si l’endemà tot peta i ens n’anem tots de pet al carrer, no m’ha deixat gaudir dels moments lliures.
O potser és que aquests moments lliures entre jornades han estat d’allò més inconnexes…
Si algú es fixa en els horaris que faig (i fem tots a la nostra empresa…) pensarà que estic per ETT i que m’aferro al que calgui (en certa manera, la segona part de la frase és encertada).
Un dia plego a les quatre de la matinada i al següent començo a les sis de la tarda, l’endemà a les cinc, l’altre a les vuit o a les nou… Un a les nou del matí, l’altre a les dotze del migdia, l’altre a les dues…
Si m’estic fotent com una baconeta sense gairebé menjar!!
Maleits horaris de m***!!
Els meus amics ja no saben a l’hora que em poden contactar i això és el que més greu em sap…
També em sap greu que no he actualitzat aquest bloc tant com m’agradaria. De fet, últimament estava més mort que viu.

Potser uns dels pocs espais de temps en que realment m’he sentit viva (no com un robot) i he gaudit de cada minut ha estat durant el viatge als “iunaites”.
La meva intenció era portar una petita bitàcora de les jornades d’aquest, però “no vaig tenir temps”…
Potser perquè no viatjava sola, trobar aquests moments per asseure’m davant del tàtil per escriure el que he fet durant al dia va ser una mica més complicat.
Però en cap moment vull dir que me’n penedeixi, i ara!! Al contrari, això vol dir que he aprofitat cada segon del viatge!!
I mireu si el vaig gaudir, que vaig tornar amb un peu com una culana d’inflat!!
I una tendinitis que m’ha costat déu i ajuda superar.

Res!
Doncs, que he decidit acabar aquest nap d’any de la manera més dolça que he imaginat.
Així que, senyors i senyores, cavallers i damisel·les, nens i nenes, pericos i pardals…
Enguany passaré dels 12 grans de raïm, que sempre em porten una mica de feina per engolir-los, tot i que una estona abans els ordeno de gran a petit, que així els últims costen menys d’embotir en una boca en mode hamster, i el risc de que s’escapi el seu contingut és menor en haver d’obrir menys la boca.

Els canvio per 12 gominoles!!!

Gominoles de Cap d'Any

A veure si aquest 2011 és una mica més dolç per a tots.
Bon Any Nou!!!





金魚が欲しいな~

1 09 2010

Torna el Matsuri a Reus!!
De la mà de l’associació Amakuni arriba, el proper 4 de setembre,
la segona edició de la Hikari, Fira de Cultura Japonesa.

El lloc, La Palma.
Aquí teniu un mapa…

L’any passat vaig tenir el plaer de visitar-ne la primera edició, i en vaig quedar força contenta!
Algunes coses podien millorar, però, sent que era la primera edició, va resultar força bé! ;)
També vaig trobar a faltar algunes coses… Bé… Moltes! Recordem que no és un matsuri autèntic! XD
Però algunes d’elles són les novetats que s’han afegit enguany.
Com podeu veure al pòster, els kimono tindràn més presència en aquesta edició, gràcies a la col·laboració del Kimono Club Barcelona.
I també notar la presència dels peixets de colors, oi?
Doncs si!! A part del yoyo-sukui (pescar globus) de l’any passat, hi haurà una paradeta on podrem jugar a Kingyou-sukui!!
Podrem intentar pescar peixets de colors amb sedaços de paper.


Aquesta activitat em fa molta ilu!
També hi haurà demostracions de cura de bonsai, contes, exhibició de diverses arts marcials, etc.
Fins i tot hi haurà un stand d’omikuji!!
Quin arbre serà el designat a lligar-hi els paperets de la “mala sort”?

Si voleu més informació visiteu el web de Hikari.





Les coses de terra no s’agafen! Caca!

27 08 2010

Fa uns dies vaig llegir un twit (més ben dit, un retwit) en que s’afirmava que una nevera no és realment teva fins que no t’hi caduca un iogurt…
I tant!! Quina raó!
Però també em va fer pensar en la nevera del menjador de la feina… Allí hi ha hagut iogurts que han mutat a altres derivats làctics, no gaire comestibles precisament…
Talls de pernil dolç i altres embotits, sobre els quals s’ha generat una explosió en forma d’espores que hauria fet les delícies de l’Alexander Fleming.
Un pot amb quatre bitxos picants que deu fer més de dos anys que hi és…
Si la nevera és teva si t’hi caduca un iogurt, qui deu ser l’accionista principal d’aquesta!? XD

(No poso foto per a preservar la vostra integritat física i mental)

Altres factors que ajuden a que el que has portat de casa et caduqui és que és molt corrent al nostre menjador que el que fa anys porti pastes per a que en mengi tothom. Si coincideix massa gent seguida que fa anys pot ser una bacanal!
També és usual trobar olives, cireres (al temps), llaminadures o sandvitxos que algú ha tret de la màquina expenedora per error…
Però que algú porti tres o quatre rajoles de xocolata caducada per a que algú se la mengi!!
I ho han fet!! Potser volien agafar la baixa…

Un altre dels fenòmens alimenticis (o serien evolucionistes?) que han tingut lloc en aquest menjador és el ja mític “rotllet 4 estacions”
En un principi era un rotllet primavera que el més segur havia estat congelat, i pel fet d’haver passat per un estat de crionització el denominarem “rotllet d’hivern” i que en haver-lo fregit reneix com la pròpia natura a la primavera, amb tots els seus colors i les seves olors.
Però… Normalment aquestes varietats orientals apareixen els diumenges nit o bé els dilluns migdia, depenent del torn que faci el portador de les mateixes. Ja se sap, demanar “xinès” és un recurs fàcil per al sopar de dissabte entre amics, o del diumenge quan no tens ganes de cuinar.
Conseqüentment, les sobralles passen a ser el següent àpat a la feina.
En reescalfar-lo al “mico monyes” (dic, microones) es converteix en un “rotllet d’estiu” (i no precisament amb un/a guiri, en plan ligue del Duo Dinámico), que pot ser o bé una massa en part oliosa i estovada, o bé resseca i esquerdada, depenent de l’estona que s’hagi deixat el subjecte en qüestió coent-se al forn, comparable a la reacció de la nostra pell després d’una estona curta o llarga a la platja a l’estiu…
I molts cops, per avorriment o saturació, torna a esdevenir sobralles…
El fotut ve quan aquestes sobralles queden fora de la nevera en una de les tantes carmanyoles que queden pels racons, és quan es converteix en un “rotllet de tardor”…
La proliferació de fongs és tal, que ja els agradaria als caçadors de bolets!!

Per cert, jo no caço bolets… Els cullo!!
Ni cullo avellanes… Les plego!

I parlant d’agafar coses de terra…
Tot just avui m’he trobat això al costat de la pota de la taula!

Si, si! A terra…
Algú ha comprat una bossa d’ossets de gominola i en obrir-la li han caigut tots a terra…
Es veu que ha fet cas a la mama i no ha recollit el que ha caigut, perquè…
Les coses de terra no s’agafen, caca!!
I allí s’han estat toooota la tarda, enganxant pols a la seva pell de colors. Com si de “manos locas” es tractessin.
Fins que els he posat a sobre la taula.
Si, sóc mala persona… (>.<)
Però els altres tres personatges que hi havia al menjador han esperat que entrés l'innocent de torn que amb l'il·lusió d'un infant als ulls i exclamant joiosament un "ussiiiiiiiiitus" s'entaforés el primer dels subjectes gelatinosos de l'experiment a la boca i així poder veure el canvi d'expressió d'aquest en notar que la textura gelatinosa esperada contenia també altres cossos de consistència no tant gelatinosa…

Vosaltres us els menjarieu?
També compartiu coses al menjador de la feina?
Se us caduquen els iogurts?
Heu tastat mai un rotllet 4 estacions? XP
Ja feu cas a la mama? XD





Overbooking!

23 04 2010

Avui, de camí al CAP, m’he creuat amb aquesta imatge de la “piràmide” de la plaça d’Europa…
És la primera vegada que veig tanta canalla en aquest mini-parc.
Normalment hi ha més gossos fent les seves coses que nens jugant!








%d bloggers like this: