Un passeig per Tokyo

29 12 2012

No, no sóc a Tòquio (ja ho voldria jo…)
Sóc a casa amb una galipàndria del 15, com ja tinc per tradició agafar quan estic de vacances… (-.-;)

I aprofitant que estic mig enllitada he llegit l’últim llibre que ha “caigut” a les meves mans.
Es tracta de Tokyo Sanpo, de Florent Chavouet.
(Editorial Sins Entido)

No es tracta d’una novela, ni d’una guia, ni una crònica de viatge.
Sinó que és més un diari il·lustrat dels passejos que va fer l’autor, durant sis mesos, perdent-se pels barris de Tòquio armat amb el seu bloc i llapis de colors sobre una bici atrotinada.
És una lectura fàcil, doncs es un llibre d’il·lustracions amb notes de l’autor.
Però no el veig com un llibre per a algú que no conegui una mica Japó, o almenys la manera de ser/fer dels toquiotes.
M’ha fet gràcia veure el seu punt de vista personal de coses que he vist jo mateixa in situ.
I també la frase en que diu “A mi regreso a Francia me preguntaron si me había gustado China, a lo que respondí que, en cualquier caso, los japoneses del lugar habían sido de lo más hospitalarios”
Té una fixació malaltissa (?) pels koban, les casetes dels policies, que de fora són ben diferents entre elles; per les etiquetes de les fruites, perquè diu que no entèn que hi posa; i per les cafeteries, des d’on dibuixa molts cops la gent que passa pel carrer.

El dels koban també m’ho van fer notar uns francesos a Quioto.
Aquí tampoc hi ha aquestes casetes de policies, però no ho vaig trobar tan estrany…

No deixa de ser un Tòquio vist des del punt de vista d’un guiri, que tot i haver passat sis mesos allí diu que no ha après gairebé res de japonès.
Sis mesos, tio! SIS-ME-SOS!!
Ja pogués jo estar-m’hi sis mesos…

Amb perdó d’alguns francesos que deuen ser l’excepció que confirma la regla (Brigitte, si ho llegeixes algun cop, Je suis desolée, mais…) el “en France” això, “en France” allò és el primer que els surt de la boca. El seu melic deu ser més maco…

Coses en que coincidim en haver-nos fixat l’autor i jo:

-la varietat de “fauna” autòctona, amb els seus tics i maneres de vestir ben marcades però diferents.
-el cablejat elèctric pels carrers, que té la seva raó de ser a causa dels terratrèmols.
-la quantitat de torretes amb plantes i peixos al carrer.
-els cons, balles i senyals d’obres.
-la quantitat exagerada de màquines de vending.
-les mostres de plàstic dels plats als restaurants, que van tan bé quan no saps com es diu un plat. Assenyales la rèplica al cambrer i llestos! XP
-poder sobreviure amb menys de 900¥ al dia.
-l’art d’embolicar… A mi, la noia del conbini em va embolicar una capsa de tampons! Només li faltava posar-hi un llacet!! Ô.ô
-la publicitat per TOT arreu i els homes anunci (amb disfressa integral d’alguna mascota o simplement aguantant un cartell amb cara d’estar mortalment avorrits).
-com s’encenen els llums de les habitacions, amb un cordillet i anar fent estrebades per a encendre una part, tot el llum o apagar-lo.
-El preu de la fruita!!

Coses en que no coincidim:

-amb els seus acudits de 2¥, com els bateja, fa jocs de paraules amb はい! (hai, “si” en japonès) però el transforma en “ai”… La H, en japonès sona aspirada com en anglès. Però els francesos s’entesten a no fer-la sonar. Si, si! Brigitte, que vam anar a Hawaii, i no a ( )Awaii! XP (O potser és cosa de la traductora!?)
-veu paneroles per tot arreu… Jo en vaig veure més a París, ho sento!
-el va sorprendre que li prenguéssin la temperatura a l’aixella… Dient que els japonesos tenen el cul sota el braç! Ja té una edat per a que encara li prenguin la temperatura al cul, no?
-ell s’ha fixat en llocs on deixar i on NO deixar la bici (per la quantitat de paperets d’avís que ha recollit), jo em vaig fixar en els rellotges monumentals que hi sol haver a prop de les estacions de tren.
-les barberies senyalitzades amb el pirulí giratori blanc, blau i vermell. Que jo sàpiga, a França també s’usen o usaven. Potser li va cridar l’atenció pels colors que recorden la bandera francesa? A mi l’únic cop que em va sorprendre va ser a Nagano, per la quantitat exagerada de pirulís…

Bé, ja avisa de que no és una guia, sinó tot allò que ha anat cridant-li l’atenció.
El seu punt de vista, amb les seves menjades d’olla i el seu humor.
I per això mateix, l’he trobat força interessant.

Si també us cau a les mans, no dubteu en fullejar-lo.
Val la pena!
XD

Anuncis




A la peli, el nerd no era grassonet!

5 03 2012

Ull! Pot contenir spoilers!!
Avisats esteu, no em recrimineu res.

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.





Qui hauria dit que parlaria de política!

14 01 2012

Ho sento si algú s’ofèn amb l’entrada d’avui.
Però si et pica, et rasques! XP

Jo no entenc de política.
O, més ben dit, no entenc la manera de fer dels que fan política.
Ni ho vull fer, perquè d’hipòcrites ja en conec masses.
I a aquests no vull ni intentar entendre’ls.
Més aviat voldria espolsar-me’ls de la vora.

Però deixem estar la realitat i parlem de ficció.
En concret d’un dorama que tot just he acabat de veure.
Es tracta de “Change

Change… Canvi…
Crec que deu ser la paraula més suada de les campanyes electorals.
Perquè sempre hi ha una oposició que vol pujar al poder i canviar el govern que fins llavors l’ostentava.
Canviar de seients, bàsicament. Perquè el pastís queda a repartir entre les mateixes cares.

Però què passaria si una cara nova portés un canvi real a la manera de fer i d’aplicar la política?
El més segur és que aquella colla de hienes l’envoltarien amb rialles sornegueres. Aprofitant-se de la seva bona fe, i carregant-li el mort a la primera oportunitat.
Ai! Pobre desgraciat!
Que de porc i de senyor, diuen, se n’ha de venir de mena!

I això és el que li passa al protagonista d’aquesta història.

En Asakura Keita (Kimura Takuya, Kimutaku pels amics) és un mestre de primària a Nagano, la seva major afició és l’observació d’estrelles i no té cap interès en la política.
Però la seva tranquila vida dóna un tomb de 180º quan el seu pare, membre del Parlament de la branca de Fukuoka del partit al govern, i el seu germà, l’hereu del càrrec (mandeeeeee!? Els càrrecs polítics hereditaris? Encara… Que veient alguns dels cognoms del panorama polític espanyol estic començant a entendre com va la cosa…), moren en un accident aeri.
El càrrec que deixa el seu pare queda buit i aparentment no hi ha successor directe.
És llavors que el secretari del partit, Kanbayashi Shouichi (Terao Akira) planeja que en Keita prengui el lloc. I per a convencer-lo envia la seva secretària, Miyama Rika (Fukatsu Eri).

En Keita s’havia distanciat del seu pare, desenganyat pels actes il·lícits (desviament de fons) que aquest havia fet 18 anys enrera.
Aquesta desconfiança envers el món polític ple de corruptel·les fa que vulgui aprofitar l’oportunitat que se li brinda per a intentar cambiar-lo des de dins.
I és la seva franquesa i sinceritat les que fan que la societat li vagi agafant la confiança que ell mateix havia perdut cap al seu pare i cap als polítics en general.

Aquesta confiança, però, és aprofitada en un ardit maquinat pel secretari Kanbayashi, que l’impulsa a ocupar el lloc de Primer Ministre després que l’anterior hagués de dimitir a causa d’un escàndol, acusat d’assetjament sexual…

Com ja havia dit fa temps, sembla ser que els polítics (i altres) japonesos ténen un “especial gust” per dimitir i deixar la patata calenta per al que el segueixi després.

El que podia semblar un suport sincer per part d’en Kanbayashi, no era res més que un estratagema per a que el partit, en hores baixes, guanyés popularitat en vista a les properes eleccions generals, ja que només restaven 3 mesos per al final de la legislatura. Fent servir al Primer Ministre Asakura com un titella.
Veient que aquest, amb el seu esforç i sinceritat es va guanyant les simpaties de fins i tot l’oposició no li queda més remei que modificar el seu pla i fer dimitir al jove Primer Ministre i el Gabinet en ple. I així, pujar ell escales dins del propi partit per convertir-se en el següent PM.
Per a entendre millor com funciona mireu la Wiki, que a mi se m’escapa… O millor dit em rellisca! XS

I fins aquí us explicaré!
Que sempre acabo explicant-ho tot i llavors ja no té cap gràcia veure la sèrie! XP
Així que si voleu saber com el Secretari Kanbayashi va minant el camí del jove Asakura i com acaba tot, no us queda més remei que veure el dorama.
Emès per la FujiTV el 2008, consta de 10 episodis i un ràting del 21’7% a la Regió de Kanto.

Una curiositat que he après amb aquest dorama.
Potser molts ja sabreu que el crisantem és l’emblema (mon) nacional del Japó i de la familia imperial. Per això us sonarà de veure’l als passaports japonesos.

Segons la wiki simbolitza una llarga vida i l’erudició.
Doncs en aquest dorama apareix un altre símbol amb una flor com a protagonista.
Es tracta de la paulònia (go-shichi-no-kiri) que és el simbol del Despatx del Primer Ministre del Japó.


Havia llegit, ara no recordo on, que al Japó es creu que és una bona idea plantar una paulònia a prop de casa per tal de que la protegeixi i porti felicitat a la vivenda.
Així que suposo que és un bon símbol per a representar algú que ha de vetllar per la protecció i felicitat dels ciutadans.
També apareix a les monedes de 500¥.

Però el que m’ha fet ilu de veritat és que per fi sé com es diuen els arbres que hi ha plantats prop de casa meva, amb unes fulles enormes i que fan una olor tan dolça quan estan florits!!
Són paulònies!!
XD
Sense buscar-ho, tinc ben a la vora aquests “símbols” japonesos!
Primer les sakures del Mas d’Iglesias i ara les paulònies.
A veure si quan floreixen em recordo de fer-ne fotos i escriure’n una entrada.

Ah!
I Bon Any a tothom!





Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

27 08 2011

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

P7030252

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

P7050509

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

P7060725

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

P7030270
P7030194

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

P7030102
P7030273
P7030324

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

P7040444

O això altre?

P7040443
P7050550

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

P7030132

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

P7040446

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/





Ha costat, però sóc a París!! (I)

3 07 2011

Es el segon dia que passo a París i, la veritat, encara no em sento a França!!
Ara us explico el perquè.
Ja fa temps que tenia “clixat” París, i era un dels primers ítems de la meva llista de destins pendents.
Però per allò de que està a prop i prefereixo anar una mica més lluny, o que primer he de tornar al Japó… Anava quedant altre vegada al capdamunt de la llista.

Fins que em vaig assabentar de que els X-Japan venien a París dintre de la seva gira mundial.
Ja podrien venir a Barcelona! Amb la d’espanyols que vaig trobar al concert, segur que omplen!
Però tornem al que anava, que xerro abans d’hora! XP
Pels que no els conegueu aquí teniu l’enllaç a la viqui i al seu web oficial.
Ja he dit algun cop, que aquesta banda la vaig “conèixer” el 1994, quan, al 33 si no recordo malament, van emetre un dels mega-concerts del The Great Music Experience que van tenir lloc al Tōdai-ji, a Nara.
Aquest va ser un dels molts detonants de la meva “falera nipona”.
I quina millor excusa per visitar París que la d’anar a un dels primers concerts a Europa d’aquesta banda!!
Així que dit i fet! La setmana del concert no podia agafar vacances (la següent si), però per sort em tocava treballar de nit, cosa que vol dir que treballaria fins la matinada de divendres.
Així que me les vaig arreglar per trobar vol pel mateix divendres.
Tot i un seguit de “petites desgràcies” que es van anar succeïnt al llarg del matí i que ara no us explicaré, vaig arribar a temps!!
El que dirien en japonès ぎりぎりセーブ (guiri guiri se-bu (save) / salvat pels pèls, al límit, més just que un pany de cop…)
El concert es va celebrar a la sala Le Zénith.
Tot i que no estava plena en la seva totalitat, crec que el resultat va ser prou satisfactori per a la banda.
Aquest és l’aspecte de la sala abans del concert.

Si, jo estava dalt de tot. Per sort vaig trobar un seient bastant centrat i encara tenia gent darrera (les localitats no estaven numerades).
Però sort d’això! Perquè el volum era una exageració!
I no ha estat cosa meva, doncs a l’ascensor de l’hotel em vaig trobar un parell de japoneses que estan seguint-los per Europa i que em van comentar el mateix.

Un altre punt negatiu de la sala, la temperatura.
En entrar vaig rebre una bufetada de calor brutal! I que consti, que fora encara feia caloreta i jo arribava gairebé corrents, que no sabia si arribaria a temps.
I per estrany que pugui semblar, en començar el concert va baixar la temperatura.
Quan hauria de ser al revés, oi?
Tinc la meva teoria: mentre la gent s’espera, esbufegant de calor, hi havia uns quants venedors de begudes fresques que anaven passant per les graderies, a 3€ l’ampolleta d’aigua, negoci segur!!

Un tercer punt negatiu. Aquest cop no sé si de la sala o per “protocol” de la productora (del mateix Yoshiki? O americana, que ara s’han “yankiitzat”?)
Crec que es podria haver habilitat un parell de pantalles (o al menys una) per a que la gent del fons veiéssim alguna cosa més que siluetes. Total, ja estaven gravant, suposo que per a montar el DVD de la gira…

I un altre…
Nooooo!!
Ja s’han acabat els contres. Ara anem pels pros!! XD
X Japan no m’han decebut.
Ans al contrari!
Un concert amb un repertori predictible, però no per això dolent.
No hem d’oblidar que el millor moment d’X Japan (al meu parer) va ser just abans de la seva dissolució i que després de la seva reunió només han tret 3 singles: I.V. (per al film “Saw IV”), Scarlet Love Song (per al anime Buddha, basat en el manga del mestre Tezuka) i la recent Jade.
(Hummm… Cap de les tres em crida l’atenció)
L’hiperactivitat d’en Yoshiki. Jo sempre he pensat que aquest home s’ha de fotre algo, que és impossible que algú aguanti el seu ritme.
La resta de la banda desapareixen i ell es marca uns solos de bateria i piano (per separat, és clar!) enmig d’una teatralitat extrema.
No sé si passa de l’euforia a l’esvaïment, que sembla que l’hauran de plegar de terra, de manera intencionada o realment li agafen xungos de l’esforç.

El moment emotiu abans de tocar la meva preferida (per ser la que em va enganxar al concert de Nara), “Endless Rain”, quan es van dedicar unes paraules a les víctimes de l’11 de març i agrair els missatges de suport.
(en Yoshiki ha subhastat el piano transparent, un Kawai Crystal II Glad Grand Piano CR-40A, que va tocar als concerts del Tokyo Dome el 2009 per donar-ho en suport als afectats del tsunami. La subhasta, a Yahoo!Auctions, va ser aturada pel propi Yoshiki ja que les licitacions eren tant desorbitades, 6.000.000.000 de iens, que era impossible que fossin veritat. Després de les comprovacions es va reprendre a partir de l’última licitació confirmada com a vàlida i la xifra va pujar als 11.001.000 iens)

Continuarà…





Jo no patiré el “Síndrome de París”!! Espero…

3 06 2011

Fa uns dies, algú que no m’ha vist mai (ni jo a ell!) però amb qui he parlat força vegades em va dir, altre cop, que sóc una friki “de cuidado”!!
I encara amb l’última entrada present li vaig preguntar el perquè em considera friki.
La resposta va ser que per la meva afició a tot (jo no diria tot) el relacionat amb Japó.
Ara no us explicaré com va sortir a la conversa la Llàntia Màgica del Geni, però va dir que creu que els meus tres desitjos serien:
1. Anar al Japó
2. Anar al Japó
3. Anar a París (pel concert dels X Japan, és clar!)

Vas errat!! -li vaig dir.
No són desitjos si ja s’han acomplert, oi?
Doncs ja he anat dos cops al Japó, així que els dos primers desitjos ja s’han assolit.
I el tercer… Falta poquet!!
Que el dia 1 de Juliol em planto a París pel concert dels X Japan!
El que no he dit, és que també aniré a la Japan-Expo i aprofitaré per veure “la ciutat de les llums“.
Potser si els primers desitjos fossin “anar al Japó una temporada llarga” em dedicaria a fregar totes les llànties que trobés, per si de cas n’existís alguna de màgica! XD
Amb aquesta afirmació, la conversa va girar cap als tòpics que es creen sempre que hi ha desconeixença i diferències culturals.
Ell va afirmar que creu que no ho suportaria, que si el japonesos són tancats i no trobaria amics…
(Potser sóc rara, però jo, aquí a casa nostra, tinc molts coneguts. Però amics, el que es pot definir com amic autèntic, els puc comptar amb els dits d’una mà. I crec que encara m’en sobra!)
Que si són xenòfobs… (D’això n’hi ha a tot arreu!!)
Que si són tots més estranys que un gat verd, amb pentinats i vestits estrafolaris…
Apa! Ja estem amb les imatges preconcebudes!!

I justament, aquestes imatges preconcebudes són presents a ambdues parts.
O potser és que aquí tots anem amb vestits de faralaes i onejant capotes vermelles?
El que és jo, ni per carnestoltes!!

Però el que m’ha portat a escriure aquesta entrada no ha estat aquesta conversa en si mateixa, sinó un article que he llegit sobre un estrany síndrome que pateixen al voltant de 20 japonesos del milió que visiten París cada any. I pel que sembla, causat per aquesta idea romàntica de París que ens han venut el cinema, l’art i la literatura.
Aquesta patologia s’anomena síndrome de París (per saber-ne més aquí i aquí en anglès), i pel que sembla només la pateixen japonesos.
Els japonesos que tenen 10 miserables dies de vacances que viatgen amb tota la il·lusió a la ciutat romàntica de les fotos de Doisneau,

la dolça ciutat de carrers empedrats d’Amelie,

els tranquils cafès de tauletes acollidores…

Però què passa quan un japonès que havia idealitzat tant aquesta ciutat arriba i es troba una ciutat sorollosa, plena de gent que alça la veu per no res, amb taxistes impertinents i cambrers malcarats si no els parles en francès correctament, etc.?
Recordem que els japonesos, per la seva educació i cultura, generalment no aixecaran la veu per no molestar al del costat, el client és el més important i se’l tractarà a cos de rei…
20 casos entre 1.000.000 és molt poc, però no deixa de ser curiós que afecti només a japonesos!
Potser és que la resta del món ja estem immunitzats a bordes i maleducats?
Només els passa a París?

No sé…
Ja us explicaré si m’ha agafat taquicàrdia al Louvre ple de gent, o si em decepciona la Tour Eiffel després de veure la vermella Tokyo Tower, o si em tracten com un drap brut amb la meva excepcional “pgonanciaciong fgancessá”
;P

Au revoire!





Sakura

6 04 2011

Avui al matí, des del cotxe, anant cap a la feina, he vist que els cirerers del Mas d’Iglesias ja estan florits!!
Així que quan he arribat a casa m’he armat amb la càmera i me n’he anat de hanami!

La veritat és que el parc és una mica trist i deixadot… No acompanya gaire a asseure’s i contemplar les sakura (o les roses quan esclaten totes).
Amb el ben cuidats que tenen els parcs al Japó…!

Aguantarem les males herbes i les tifes…
Perquè les flors bé s’ho valen!!

Crec que demà aniré a veure un altre parc on n’hi ha un d’una mica més gran, a veure si també ha florit. Que està una mica massa ombrívol i no sé jo si li és massa bo!








%d bloggers like this: