Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

27 08 2011

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

P7030252

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

P7050509

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

P7060725

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

P7030270
P7030194

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

P7030102
P7030273
P7030324

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

P7040444

O això altre?

P7040443
P7050550

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

P7030132

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

P7040446

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/

Anuncis




25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





En vull més!

17 02 2010

Per primera vegada, després de veure un dorama, m’he quedat amb ganes de veure’n més capítols.
M’havia passat llegint manga, i, un cop acabat, voler saber més i seguir amb la història.
De fet, va ser així com vaig descobrir els dorama.
Buscant més sobre “Hanazakari no kimitachi e” vaig trobar el dorama, que complementar el manga, el que es diu complementar, no ho fa gaire. Però per a passar l’estona i riure una mica amb els personatges de carn i ossos… Doncs, mira… “Tira que te vas!”

Però, com ja he dit, per primer cop m’ha passat a l’inrevés!
I el culpable ha estat Jin (仁), que es va emetre l’any passat per la TBS.

Aquest dorama està basat en l’obra homònima de Murakami Motoka, que podem trobar a la revista Super Jump de l’editorial Shueisha i que es va començar a editar el 2000!
10 anys de manga poden donar fato per a unes quantes temporades de dorama!
I veient les quotes d’audiència, espero que sigui així!
(L’últim capítol va tenir un ràting de més del 25%)

Sinopsi:
Minakata Jin és un neurocirurgià que des de fa dos anys viu traumatitzat pel fet que la seva promesa es troba en estat vegetatiu després d’una operació que ell mateix va realitzar.
Per això evita tant com pot fer qualsevol operació i només entra a quiròfan quan està de relleu d’urgències.
En un d’aquests torns ingressa un ferit amb la cara destrossada que presenta signes de tenir un coàgul al cervell. Així que el doctor Minakata no té cap més opció que intervindre al pacient.
Però el que troba no és un coàgul, sinó una mena de tumor que sembla un fetus i que guarda en formol.
(No us recorda “La meitat fosca” d’Stephen King?)
Durant la nit, el pacient desapareix. També ho fa el pot amb el fetus.
Quan el doctor troba el pacient i intenta aturar-lo, cau per les escales i…
Es desperta enmig de la nit en un bosc de bambú al període Edo, concretament (si no m’erro) al Bakumatsu.
Enmig de la seva confusió és atacat per uns homes, però és salvat per en Tachibana Kyotaro, el qual resulta ferit al cap.
Així que el doctor, enmig de les reticències inicials de la mare d’en Kyotaro, l’opera per a extreure el coàgul… Sense material quirúrgic! Amb una escarpa i un martell!
A en Jin, a partir de llavors se li plantegen dilemes com fer servir o no suero intravenós per a combatre els efectes del còlera, la penicilina (que no es descobriria fins al segle següent) per la sífilis i altres infeccions, millorar el fonendoscopi
Tot això, sempre observant una fotografia en la que surten ell i la Miki (la seva promesa) i que va canviant depenent del que fa, afectant al futur del que va venir.
La germana petita de’n Kyotaro, la Saki, comença a interessar-se per la medicina que li mostra en Jin (i per en Jin mateix) i es converteix en la seva assitent.
Qui també s’interessa per en Jin és una prostituta anomenada Nokaze i que és clavada a la Miki. Resultant ser una avantpassada d’aquesta. Així que en Jin es tormenta interactuant amb la Nokaze, sempre pensant en com afecta a la Miki.
Un altre personatge important i rellevant, tant a la sèrie com històricament, és en Sakamoto Ryouma que esdevé un dels millors amics d’en Jin i que històricament va ser un dels líders del Moviment per enderrocar el Shogunat Tokugawa i obrir Japó al món “exterior”.
Així que tot el que en Jin fa junt amb en Sakamoto pot afectar directament la història del Japó tal i com es coneix…

Podrà en Jin tornar al seu temps?
Com haurà afectat la seva estada a Edo al futur de la ciència i la història?
Acaba amb la Saki o torna amb la Miki?
En Sakamoto serà assassinat? O bé… viatja també en el temps…?
Què té a veure el fetus que va extreure del crani de l’home misteriós la nit abans de fer el salt en el temps amb els maldecaps i les visions d’en Jin?
L’home misteriós és en Sakamoto? O bé és en Jin, resultant una paradoxa el fet d’operar-se ell mateix…
Per què el fetus s’assembla tant a la Miki i la Nokaze?
Per què… どして? どして!?
Tots aquests interrogants i molts més m’han quedat rondant pel cap després de veure els 11 capítols d’aquest dorama…

I m’estic rumiant si comprar el manga per a sortir de dubtes, o crear-ne més.
Encara que amb tant terme mèdic, dialectes i argots diferents (fins i tot les prostitutes parlen diferent, amb “donzo” en comptes de “douzo” i “arinsu” en comptes d'”arimasu”), referències històriques que desconec… Em perdré més que un esquimal al desert…
I ja van pel 17è tom!

Bé… Mentre m’ho rumio (^^?)
Uns minuts musicals amb el PV de la cançó de l’opening del dorama
Aitakute ima (逢いたくていま) amb l’espatarrant veu de Misia.

Ah! Per cert!
Tant a la sèrie com al videoclip podeu veure els fantàstics kimonos de les prostitutes i comprovar que el que les diferencia de les Geishes i Maikos (a part de “certs matissos” de l’ofici i el pentinat) és la forma de lligar-se l’obi (cinturó)
Les geishes porten la llaçada a l’esquena, però aquestes la porten davant…
Que així no necessiten ajuda per a despilotar-se!

Ostres!
Quin totxarro m’ha quedat!
És que… No sé si ho haureu notat… Però m’ha agradat tant la sèrie, que en vull més! XD





2es Jornades de Manga i Cultura Japonesa a Reus!

6 10 2009

Buff! Feia dies que no passava per aquí, però d’avui no passa!
L’avinentesa és inevitable!
No podia deixar d’anunciar que aquest cap de setmana se celebren les IIes Jornades de Manga i Cultura Japonesa de Reus, organitzades per l’Associació Irasshai

Que enguany creix i passa d’un a dos dies, plens de tallers de dibuix, concursos de karaoke, cosplay, competició de softcombat, jocs de taula i videojocs, Para-Para i projeccions d’anime, cinema i… Hard Gay!

La primera edició de les jornades se’m va passar…
(Estaria enfeinada amb els preparatius del meu viatge al Japó?)
Però espero que a aquesta edició hi pugui anar, encara que sigui només una estoneta a treure el cap! (^^)

Així que si us hi voleu arribar, és aquest 10 i 11 d’octubre, a La Palma de Reus.
Passeu per la plana de les Jornades per a coneixer les activitats i els horaris.
I és gratis! (visitar la plana i l’entrada a les jornades!) XD

Hummm… Per a anar fent boca per al Saló del Manga…





Homenatge a Yoshito Usui

21 09 2009
Des de Gocha Gocha ens volem afegir al record del recentment desaparegut Yoshito Usui donant constància a través d’aquesta entrada del nostre dol i enyor. Sempre el recordarem amb estima com l’entranyable autor de la seva obra més coneguda, Crayon Shin-Chan, la qual s’ha convertit, per a molts, en una part imprescindible de la nostra cultura popular.


Descansi en pau, Usui-Sensei.

És una iniciativa de “Hoy les presentamos…”. Al seu bloc podreu trobar l’HTML original en castellà per a poder copiar i pegar al vostre bloc i així unir-vos a aquest missatge de condol. La imatge ha estat cedida per Marc Bernabé.





Un majordom diabòlic

8 05 2009

Feia temps, moooolt de temps, que no mirava anime.
Però aquesta setmana he treballat de nit i, per no perdre el costum, quan arribo de matinada no tinc gens de son… Així que “m’he pillat el tàtil” i m’he empassat els 22 capítols de Kuro Shitsuji (黒執事 El Majordom Negre) abans d’anar a dormir.

Està basat en el manga shounen escrit i il·lustrat per Toboso Yana, publicat a partir de 16 de setembre de 2006 al Monthly GFantasy (月刊Gファンタジー) de l’editorial Square Enix.
L’adaptació d’anime es va estrenar l’octubre de 2008, de mans de l’estudi A-1 Pictures (Persona-Trinity Soul, Kannagi, Tetsuwan Birdy Decode, Senjou no Valkyria Gallian Chronicles…) i amb la direcció de Shinohara Toshiya
Així que quan vaig ser al Japó estava en plena ebullició de marxandatge (merchandising)

La història
En una casa senyorial dels afores de Londres Victorià (el paradís de les Lolites), el majordom Sebastian Michaelis serveix el comte Ciel Phantomhive, un nen de 12 anys, cap d’un holding d’empreses (joguines, constructores, llaminadures…) i el “gos de la Reina”
En Sebastian du a terme qualsevol tasca requerida pel seu amo i resol amb facilitat i perfecció els problemes que assolen Anglaterra, degut al seu llinatge demoníac i al contracte Faustià amb Ciel.
Quan se li qüestiona com pot haver fet alguna cosa, recordem que es un dimoni que s’alimenta d’ànimes, respon sempre amb una frase un pèl difícil de traduir, pel joc de paraules que crec que hi fa.
Akuma de, shitsuji desu kara!(悪魔で、執事ですから!) O… Aku made, shitsuji desu kara! (飽くまで、執事ですから!)…
Depèn de com es “llegeixi” pot dir o bé que fa la seva feina de majordom de forma tenaç fins al final (aku made mo=tenaç), o bé que és un majordom en forma de diable, o diabòlic (akuma=diable, esperit malvat)…

Opening #1


Uploaded by Bunnyhop

Opening #2

Uploaded by NIA9127

Personalment, m’agrada més el segon opening.
Ja que hi apareixen més personatges, especialment pels excèntrics Shinigami Grell Sutcliff i l’enterramorts Undertaker.
La música d’aquest és Monokuro no kissu (モノクロのキッス) de SID (シド Shido)

Ull! Spoiler! (si no t’importa que et pugui esventar algun detall de la sèrie, podràs llegir millor el text que segueix si el selecciones amb el cursor)
La sèrie està classificada per a majors de 18 anys.
Tot i tenir clares tendències yaoi, no arriba mai a escenes sexuals (bé… excepte quan el Sebastian es tira una “monja” per a treure’n informació… Una mica surrealista tot plegat).
Es centra més en la relació amo-criat, i no és SM!
Hi ha un moment, ara no sé el capítol exacte, en que recorda/intueix/implica una clara escena yaoi. Quan per a trobar pistes d’en Jack l’Esbudellador, en Ciel s’ha de vestir de dama per a fer d’esquer i en Sebastian li posa la cotilla (moe~)

La relació entre aquest parell es fa tensa sobretot als últims capítols
.
El pacte segellat entre ells comporta que en Sebastian ajudi a en Ciel a trobar i venjar-se de tots aquells que el van fer sofrir. I a canvi en Ciel li entregarà la seva ànima per a que s’alimenti amb ella.
Doncs bé, mentre dura el contracte, en Sebastian no s’ha pogut nodrit de cap ànima. Lògicament va perdent forces. La fam el fa desesperar, sobretot quan és a punt de “venjar” en Ciel i aquest el fa retirar (les ordres del jove Phantomhive són irrevocables per al majordom, de la mateixa manera que no pot actuar si aquest no el crida). No sé ben bé si és per por a morir en haver completat una part del contracte, per avorriment, per compassió pels inocents que es poden veure implicats per la violència que prèn la lluita…
En aquest punt, una espurna d’odi apareix als ulls del majordom que fa esgarrifar en Ciel.

El que si que té tendències yaoi és en Grell, que “acosa” en Sebastian de forma descarada. Faria el que fos per un simple petó d’aquest moreno d’ulls color tè (Earl Grey… Recordem que som a Anglaterra)

Amb tot, m’he quedat amb ganes de més.
Per això crec que buscaré el joc per a la DS Phantom & Ghost, a veure si me’n surto!

El joc, per una part ens ofereix etapes d’aventura, en les que interactuem amb altres personatges, havent d’escollir la resposta correcta per a seguir avançant.
Aquest punt pot ser interessant perquè afegeix molt rerefons sobre els personatges secundaris de la sèrie i de nous creats per al joc.
Per a demostrar que som un majordom implacable i que no hi ha prova que se’ns resisteixi haurem de fer front a un munt de minijocs. Des de netejar una copa a mantenir servits els convidats en una festa, en Sebastian haurà de demostrar que els seus coneixements, tremp, talent i habilitat per les arts marcials no tenen rival.

Per cert, crec que el joc transcorre a Brighton. Hi tinc família allí!
I hi vaig passar unes setmanes en una casa de l’època Victoriana!
Més raons per veure si hi reconec cap racó!

Els espots

Uploaded by HinataLovely

お知らせ!
Noticies Fresques! (o no tant… ja sabeu que vinc d’Arbeca…)
Photobucket
Tenim manga, anime, merxandatge per quedar-ne tips, cosplay assegurat (dóna joc a moltes Lolites), el joc per la DS…
I ara… El musical!
Que si… que no és la Bella i la Bèstia!
A Sugee he trobat que es farà (bé… s’estrena ja! El 28 de maig) el musical al Sunshine Theatre a Ikebukuro (Tokyo)

El que farà de Ciel Phantomhive és en Sakamoto Shougo, que ja té experiència en aquest tipus d’adaptacions ja que també va participar a “The Prince Of Tennis” fent de Ryoma Echizen.
D’altra banda Matsushita Yuuya será Sebatian Michaelis.

Però… veient les cares que els han deixat a aquest parell…
Em quedo amb l’animeeeeee! Kowai yo, futaritomo!

Photobucket
I també em quedo amb la traducció diabòlica de la frase
悪魔で、執事ですから!





Enfotre’s del mort i de qui el vetlla

2 02 2009

Sempre he cregut que els catalans tenim la sort de saber-nos enfotre de tot, començant per nosaltres mateixos.
És una manera sana d’entendre’ns, criticar-nos i, fins i tot, intentar millorar-nos. (Que ens ho deixin fer ja són figues d’un altre paner…)
I un exemple d’aquest humor satíric, un pèl àcid, és el programa “Pølønia” que s’emet per TV3… Si algú creu que és partidista jo li diria que s’ho faci mirar, ja que crec que hi rep tothom, sigui del color que sigui.
Als catalans ens diuen “Polacos” d’una forma despectiva, fins i tot al diccionari Espanyol-Anglès Collins hi surt aquesta entrada…


Collons amb el Collins…
Doncs mira, tombem la truita a aquest suposat insult i en treiem suc.
Apa! Caldo no vols? Doncs, tres tasses.

Però resulta que aquesta qualitat no la té tothom al món…
Els que visiteu blogs, fòrums i similars de temàtica asiàtica, de ben segur que ja n’haureu llegit alguna cosa del que us parlaré.
Els Coreans tenen la pell fina, pel que es veu… Les rancors històriques, polítiques i estratègiques han pogut més que una sèrie d’anime japonesa.
Hetalia – Axis Powers” va néixer com un webmanga que després va editar en un volum Gentosha.


Aquest manga va aixecar polèmica a Corea del Sud i més quan es va anunciar la seva adaptació a l’anime.

És una comèdia situada durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, on les característiques típiques (i tòpiques) de cada país són antropomorfades en un bishonen. Per exemple, Italia Veneziano és fan de la pasta i les dones, Nippon és un otaku, America adora les hamburgueses, Russia el vodka i Doitsu (Alemanya) ho vol tenir tot organitzat, seguint normes i retícules…
El títol del manga és un joc de paraules entre el terme japonès “heta” (inútil, maldestre) i Italia, país on es centra la història i que, en la mateixa, és constantment salvat per en Doitsu.

La polèmica neix a partir d’una de les tires del webmanga on el personatge que representa a Corea li demana de tocar-li les sines, de fet el magreja, al personatge del Japó (els dos són homes, val a dir que gairebé tots els personatges són masculins, excepte Bielorrussia, però sobre aquest/a jo tinc els meus dubtes…)
Les dues sines de la discòrdia representen les Roques de Liancourt, dos illots que tant Corea com Japó se’n disputen la sobirania (Una mena de Perejil però més seriosa, perquè aquestes illes serveixen de base militar i tenen cert valor estratègic).
Després de les protestes es va anunciar que el personatge de Corea no apareixeria a l’anime, però tot i així s’ha cancel·lat l’emissió de la sèrie en aquest país.

Us deixo el primer capítol amb subtítols en castellà de mans d’Aino Fansub

Jo ja espero amb delit els següents capítols.
Pastaaaaaaaaa!

Fonts: AnimeUnderground, Viquipèdia, Ainofansub
(Avís: aquest últim és un enllaç a una web de temàtica Yaoi, si no et va el tema no hi vagis i llestos)

Edito:
Ara que hi penso… Als Berlinesos tampoc els va agradar gaire com els vaig definir al meu projecte per a l’aplicació de publicitat als tramvies de la BVG…
Era un anunci en favor de l’Euro (si arribo a saber que el canvi va comportar un augment del 66% dels preus per l’arrodoniment que suposadament no s’havia de fer…) on es deia que es passéssin dels tòpics, que amb una moneda única seria més fàcil conèixer-nos…
Vaig posar un objecte kitch, tòpic de cada país (els souvenirs més suats que et puguis tirar en cara) i per als alemanys vaig posar-hi una gerra de cervesa… Doncs es veu que es van picar i me’l van canviar per uns pantalons tirolesos…
Capquadrats…
Però m’el van aplicar! Un projecte meu rodant pels carrers de Berlín!!!
Per mi com si el canviaven per una bratwurst…








%d bloggers like this: