Ha costat, però sóc a París!! (I)

3 07 2011

Es el segon dia que passo a París i, la veritat, encara no em sento a França!!
Ara us explico el perquè.
Ja fa temps que tenia “clixat” París, i era un dels primers ítems de la meva llista de destins pendents.
Però per allò de que està a prop i prefereixo anar una mica més lluny, o que primer he de tornar al Japó… Anava quedant altre vegada al capdamunt de la llista.

Fins que em vaig assabentar de que els X-Japan venien a París dintre de la seva gira mundial.
Ja podrien venir a Barcelona! Amb la d’espanyols que vaig trobar al concert, segur que omplen!
Però tornem al que anava, que xerro abans d’hora! XP
Pels que no els conegueu aquí teniu l’enllaç a la viqui i al seu web oficial.
Ja he dit algun cop, que aquesta banda la vaig “conèixer” el 1994, quan, al 33 si no recordo malament, van emetre un dels mega-concerts del The Great Music Experience que van tenir lloc al Tōdai-ji, a Nara.
Aquest va ser un dels molts detonants de la meva “falera nipona”.
I quina millor excusa per visitar París que la d’anar a un dels primers concerts a Europa d’aquesta banda!!
Així que dit i fet! La setmana del concert no podia agafar vacances (la següent si), però per sort em tocava treballar de nit, cosa que vol dir que treballaria fins la matinada de divendres.
Així que me les vaig arreglar per trobar vol pel mateix divendres.
Tot i un seguit de “petites desgràcies” que es van anar succeïnt al llarg del matí i que ara no us explicaré, vaig arribar a temps!!
El que dirien en japonès ぎりぎりセーブ (guiri guiri se-bu (save) / salvat pels pèls, al límit, més just que un pany de cop…)
El concert es va celebrar a la sala Le Zénith.
Tot i que no estava plena en la seva totalitat, crec que el resultat va ser prou satisfactori per a la banda.
Aquest és l’aspecte de la sala abans del concert.

Si, jo estava dalt de tot. Per sort vaig trobar un seient bastant centrat i encara tenia gent darrera (les localitats no estaven numerades).
Però sort d’això! Perquè el volum era una exageració!
I no ha estat cosa meva, doncs a l’ascensor de l’hotel em vaig trobar un parell de japoneses que estan seguint-los per Europa i que em van comentar el mateix.

Un altre punt negatiu de la sala, la temperatura.
En entrar vaig rebre una bufetada de calor brutal! I que consti, que fora encara feia caloreta i jo arribava gairebé corrents, que no sabia si arribaria a temps.
I per estrany que pugui semblar, en començar el concert va baixar la temperatura.
Quan hauria de ser al revés, oi?
Tinc la meva teoria: mentre la gent s’espera, esbufegant de calor, hi havia uns quants venedors de begudes fresques que anaven passant per les graderies, a 3€ l’ampolleta d’aigua, negoci segur!!

Un tercer punt negatiu. Aquest cop no sé si de la sala o per “protocol” de la productora (del mateix Yoshiki? O americana, que ara s’han “yankiitzat”?)
Crec que es podria haver habilitat un parell de pantalles (o al menys una) per a que la gent del fons veiéssim alguna cosa més que siluetes. Total, ja estaven gravant, suposo que per a montar el DVD de la gira…

I un altre…
Nooooo!!
Ja s’han acabat els contres. Ara anem pels pros!! XD
X Japan no m’han decebut.
Ans al contrari!
Un concert amb un repertori predictible, però no per això dolent.
No hem d’oblidar que el millor moment d’X Japan (al meu parer) va ser just abans de la seva dissolució i que després de la seva reunió només han tret 3 singles: I.V. (per al film “Saw IV”), Scarlet Love Song (per al anime Buddha, basat en el manga del mestre Tezuka) i la recent Jade.
(Hummm… Cap de les tres em crida l’atenció)
L’hiperactivitat d’en Yoshiki. Jo sempre he pensat que aquest home s’ha de fotre algo, que és impossible que algú aguanti el seu ritme.
La resta de la banda desapareixen i ell es marca uns solos de bateria i piano (per separat, és clar!) enmig d’una teatralitat extrema.
No sé si passa de l’euforia a l’esvaïment, que sembla que l’hauran de plegar de terra, de manera intencionada o realment li agafen xungos de l’esforç.

El moment emotiu abans de tocar la meva preferida (per ser la que em va enganxar al concert de Nara), “Endless Rain”, quan es van dedicar unes paraules a les víctimes de l’11 de març i agrair els missatges de suport.
(en Yoshiki ha subhastat el piano transparent, un Kawai Crystal II Glad Grand Piano CR-40A, que va tocar als concerts del Tokyo Dome el 2009 per donar-ho en suport als afectats del tsunami. La subhasta, a Yahoo!Auctions, va ser aturada pel propi Yoshiki ja que les licitacions eren tant desorbitades, 6.000.000.000 de iens, que era impossible que fossin veritat. Després de les comprovacions es va reprendre a partir de l’última licitació confirmada com a vàlida i la xifra va pujar als 11.001.000 iens)

Continuarà…





“Chikan” a la una en punt

25 07 2010

Fa una estona, remenant les fotos que tinc al disc, he trobat (com no!?) les del darrer viatge al Japó i veient tant de temple junt m’he recordat d’una cosa que em va dir en Jun mentre feiem cua per entrar al Kiyomizu-dera:
-Visitar temples és “l’esport nacional” al Japó.
Ni sumo, ni beisbol… Fer ruta visitant els temples i dedicant les oracions pertinents a cadascun dels altars! (o no…)

Però jo crec que hi ha un altre “esport” que també domina aquest arxipèlag.
I és el de “dimitir quan les coses van maldades”.
Si senyors, dimitir i menjar-se les culpes, avergonyir i ensorrar l’honor de la familia.
En part per no avergonyir l’empresa o grup al que es pertany?
O bé amagar el cap sota l’ala i que treguin les castanyes del foc els que vinguin després?
No ho sé, això que m’ho respongui algú que entengui més que jo en societat nipona.

Un exemple pot ser la de l’ex-primer ministre Hatoyama, que només 8 mesos després de prendre el càrrec va anunciar la dimissió, el passat 1 de juny, després de les crítiques rebudes per no acomplir la promesa electoral del trasllat de la polèmica base militar nordamericana de Futenma (Okinawa), i també per diversos escàndols financers relacionats amb el seu elevat poder econòmic (és nét del fundador de Bridgestone).

Un altre exemple va passar el 9 d’agost de 2004, just el día que posava els peus per primer cop al país nipó.
Ma mare preocupada pels tifons que creuaven la Xina i jo em trobava a les notícies (entenent més per les gràfiques i reproduccions que pel que deien) amb cinc persones mortes i dotze ferits en un accident a la central nuclear de Mihama, situada a 350 Km. a l’oest de Tokyo. L’accident es va originar en una de les turbines de la planta on es va produir una fuita de vapor, les autoritats van assegurar que no hi va haver fuita radioactiva.
WTF! Ascó i Vandellós, amb incendis a la sala de turbines, fuites al sistema de refrigeració, fuites de partícules (de què? Que encara no sé de què eren les partícules!), aturades continues, etc. Continuen igual que sempre i aquí no peta ningú (potser ho farem nosaltres abans…)

Altres dimissions més… Com ho diria… Absurdes(?), serien les dimissions forçades d’algunes idols per l'”escàndol” de tenir noviet.
Se suposa que les idols es deuen als seus fans i que, per tant, no poden tenir relacions sentimentals (conegudes)…
Però resulta que els idols masculins poden fer de les seves en aquest sentit i tan amples!!
Per exemple el cas de l’ex-Morning Musume, Mari Yaguchi, que va deixar el grup per la seva relació amb Shun Oguri. Relació que es va trencar al poc temps per les imatges del tio amb una altra dona més alta…
Bé, superar els 145 cm de la Yaguchan no és cap proesa! XD
Poc després, aquest “fenòmen” de paio va conèixer a l’actriu-cantant-model Yu Yamada al set del dorama Binbo Danshi i es van enamorar (juas!) bojament, amb passió i frenesí, segons les seves pròpies declaracions.
Doncs, van trencar també! Perquè al noi, això de la monogàmia es veu que no li va gaire! XP

Però no tots aquests idols surten indemnes!
Bé… Del que parlaré no sé si arribaria al nivell d’idol… Però no deixen de ser uns personatges que es deuen al seu públic.
Fa un temps us vaig parlar d’un cd de ONE OK ROCK que m’havia comprat una tarda, atabalada de gent, a Shibuya, quedant pendent de parlar-ne un dia.
Doncs aquest dia ja ha arribat! ;)

Aquesta banda de cinc “iogurins” va formar-se l’estiu de 2005, quan en Toru (山下 亨, Yamashita Tōru. Guitarra i Vocal. Ex-membre de HEADS) va començar a tocar amb els seus amics d’institut, l’Alex (Alexander Onizawa. Guitarra. Model fotogràfic. Nascut a San Francisco) i en Ryota (小浜 良太, Kohama Ryōta. Baix. Ex-membre de HEADS). Al cap de poc temps es va unir al grup en Taka (森田 寛貴, Morita Takahiro. Vocal. Ex-membre de NEWS). I’últim a unir-se va ser en Tomoya (神吉 智也, Kanki Tomoya. Bateria) que tot i tocar des de l’inici amb ells, no ho faria oficialment fins al debut de la banda el 2007.

El grup proposava el nom ONE O’CLOCK perquè l’únic moment en que podien practicar en conjunt era a la una en punt.
Però, al final, van optar per ONE OK ROCK. Doncs la pronunciació japonesa d’ONE OK ROCK és wanokurokku que sona com la Una en punt. (recordeu que en japonès no es diferencia entre la L i la R)

El 2006 llançaven 2 mini àlbums: “One OK Rock” i “Keep it real”

Igual que les seves vendes d’àlbums, la seva participació en festivals aquell estiu va ser reconeguda a les rodalies de Tokyo, i van començar a vendre les seves gravacions a botigues estrangeres.
Més de 500 persones van assistir en el seu primer concert al Shinjuku LOFT, això va ser una excel·lent notícia per al grup que no s’havien donat a conèixer durant gaire temps.
El març de 2007 Tomoya oficialment s’incorporava al grup.
El 25 d’abril treien el seu primer single Naihi Shinsho.

Aquest single es va sentir des de diferents emissores de ràdio per tota la nació, la qual cosa els va donar més fans i també un acord d’enregistrament amb la companyia major AMUSE. El seu segon single “Yume Yume” va ser llançat el 25 de juliol.

El 2007, també tindrien una gira nacional que començaria a l’agost.
I al novembre treurien l’àlbum Zeitakubyō.

El 2008 llançarien dos discs més. El primer, Beam of Light, al maig.

I el següent, el que em vaig comprar just sortir al mercat, Kanjou Effect, al novembre.


Últimament m’ha donat per escoltar el seu últim disc “Niche Syndrome



I buscant-ne les lletres perquè hi havia fragments que no era capaç d’entendre m’he trobat que L’Alex ja no en forma part!
El que era una banda de 5 persones ha passat a ser de 4…
Així que, buscant, he trobat que el motiu ha estat una d’aquestes “dimissions forçades”.
Resulta que aquest nano, una nit que havia begut una mica de més (justet! Que l’edat mínima legal per a poder consumir alcohol al Japó són els 20 anys), va magrejar la cama d’una adolescent al tren a Kawasaki.
Al Japó, aquest tipus d’assetjament sexual s’anomena “chikan”.
Per desgràcia és massa comú… I si us interessa la cultura nipona, de ben segur que haureu sentit a parlar dels vagons de tren exclusius per a dones que acostumen a habilitar-se en hores punta.

Foto: MikeDockery

L’Alex fou detingut perquè la noia es va queixar al vagó on també viatjaven dos policies que estaven a punt de començar el seu torn. I va ser alliberat al dia següent, acceptant els càrrecs i havent-se disculpat amb la víctima.
A causa d’aquest incident el grup va haver d’anul·lar la seva gira, perdent també l’oportunitat d’editar un single que havia de sortir al dorama “Godhand Teru“.
En un comunicat de premsa es va anunciar que l’Alex va ser convidat a deixar la banda assumint la responsabilitat pel que va passar. Encara que la resta dels integrants no hi van estar d’acord, decidiren que la banda continuaria com un quartet i que tornessin a les seves activitats musicals.
La “sentència” de l’ALEX fou severa i els fans de la banda es pregunten si aquesta decisió radical és per motius racials…
No sé… No ho veig així jo…
Però s’han sentit coses pitjors sobre alguns (molts) components de bandes rock i no han “dimitit”!!
Suposo que aquesta és part de la força i del control que tenen les firmes discogràfiques al Japó…

Fonts: J-Music Revolution i la wiki editada per la Suu




25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





#TLQM La nit dels cogombres!

15 12 2009

Fa dies que no dono senyals de vida per aquí, però d’avui no passa! (^^;)

D’un temps ençà, unes sigles estan prenent força.
A través de blocs, twitter, wave, facebook i altres mitjans, un concepte ha revolucionat la blogosfera!
Es tracta de TLQM (Todo lo que mola)
En català no quedaria tan bé… Tot el que fa patxoca… TEQFP?… WTF! (><) OMG! XD Aquesta frase té els seus orígens amb Pepino (AKA Ale, karawapo, Alejandro… pepinismo.net) i difosa per El Capitán (AKA Urías, Oriol… laarcadiadeurias.net) en una entrevista al primer, que podríeu veure aquí si els de youtube no fossin tan torracollons amb els drets d’autor pels fragments musicals que puguis usar al muntatge del vídeo… La política de Youtube=TLQJ (Todo lo que jode)
Bé… La frase (mode reverberació: ON) “todo lo que molaaaa!” (mode reverberació: OFF) definia en un inici la “mercaderia” que es pot trobar a les tendes de carretera que van visitar l’Ale i Urías a Fukuoka. Des de manga, passant per consoles, marxandatge, a tota mena d’artilugis i andròmines usades.
Però després d’això s’ha anat usant per a definir totes les frikades que “molen”, la gran majoria relacionades amb Japó.
Per a crear entrades i ressenyes simultànies de còmics i anime a 4 i 6 mans!
Acabant donant nom a una trobada simultània de bloggers i twitters a Barcelona i Madrid el passat 10 de desembre, la “Cumbre Nexo Japón #TLQM” que es va enfilar per twitter i perfilar per wave.
On hi van assistir, entre d’altres, els ja esmentats Ale i Urías, Marc Bernabé (a qui dec, en part, el meu interès pel japonès), Roger de ComerJaponés.com (el blog del qual acabo de visitar fa una estona i ja tinc l’estomac rugint com un desesperat!), Madam Beus, Getres (dissenyador web sense bloc. En casa de herrero…)
M’hagués agradat molt assistir-hi, però els meus horaris laborals són una merda, diguem-ho clar!, i em va ser impossible.
Però no acaba aquí, després de la trobada-cimera-kdd-fiestuqui-gambiterada vénen més cosetes!
Continuen les ressenyes a múltiples mans (si continua afegint-se gent, semblarà una ressenya de la deessa Kannon ) i la setmana Nexo #TLQM amb el Tokusatsu com a tema principal, amb Godzilla i Ultraman ressenyats ja per ElCapitán, Marc Bernabé (l’arqueòleg del Manga), PublicidadJapón i amb possibles futures col·laboracions de Pepino i ComerJaponés.

I la traca final, o millor dit la mascletá!
Un “peaxo” concert que tindrà lloc el proper 22 de desembre a la Sala BeCool (bicul) de Barcelona.

Pepino en concert!

Això si que no m’ho perdo!
Serà el primer concert chiptune que veig. I té tota la pinta de ser una passada!

On és la sala BeCool

Mostra un mapa més gran
Més info a Pepinismo.net i a la plana de BeCool





Més casualitats…?

26 10 2009

L’altre dia, a través d’un twit em vaig interessar per un joc de la DS.
Es tracta del “Osu! Tatakae! Ouendan!“, que es basa en un grup d’animadors (Ouendan) que acudeixen a ajudar a qualsevol persona que tingui un problema i necessiti d’un suport moral (l’exàmen d’accés a la Todai, impressionar a una novieta jugant a “matar”, aprimar-se construint una piràmide, suportar un atac irrefrenable de cagarrines al metro… lol), animant-lo al ritme de la música.
El joc compta amb 18 escenaris (18 cançons), que es repeteixen en 4 nivells de dificultat: fàcil, normal, difícil i molt difícil.
Val a dir que el joc com a tal, no té rès de l’altre món, i més quan ja s’ha jugat al Rhythm Paradise.
També que la versió occidental, Elite Beat Agents, perd totalment l’estètica dels animadors uniformats amb cara de yankee xungo.


per passar a una estètica més a l’estil dels… Blues Broders?
Photobucket

Pàgines oficials de Nintendo© Ouendan, EBA i Rhythm Paradise
Pàgina d’iNiS (firma que desnvolupa el joc)

Però les coincidències de les que parlava no són al joc, tot i que gràcies a aquest me n’he adonat…
Segur que heu pogut escoltar alguna vegada (i moltes) la cançó “La Loba” de l’últim disc de la Shakira.
La que potser (molt segur) no haureu escoltat tantes vegades és “One Night Carnival” dels japonesos Kishidan.
Que, per cert, van abillats amb els gakuran, els uniformes que llueixen els Ouendan!

Aquí us deixo les dues cançons…


MusicPlaylist
Music Playlist at MixPod.com

No puc incrustar el PV de la Shaki, que té l’embed capat. Però aquí teniu l’enllaç per si el voleu veure.
Encara que crec que n’haureu vist alguna imatge, si no és que l’heu vist senceret. Que us conec, nanos!
I aquí teniu el PV de “One Night Carnival”

La de la Shaki no surt al joc.
La dels Kishidan, si.
Potser són cabòries meves, pero tenen un aire…
Carall! Que s’assemblen molt!
Què creieu vosaltres?

Jo només sé que me les he vist i desitjat per a passar la prova del joc on surt aquesta cançó…
Per què no proveu d’imaginar-vos la Shakira en gakuran i amb tupè
(mmmm… sexy no és la paraula XD)
i als “pandilleros” aquests dels Kishidan ballant com a stripers… OMG!
No em direu que no n’hi ha per a desconcentrar-se, conxus!





“Allí donde fueres, haz lo que vieres”

16 05 2009

Més d’un cop m’han preguntat d’on em ve la meva “afició” per Japó.
I no és fàcil de respondre…
No és perquè no ho tingui clar, sinó perquè hi han influït tants factors al llarg de la meva vida fins ara, que és difícil de enumerar-los tots.
De vegades he pensat que ha estat un “amor” que ha anat creixent amb mi.
Ja de ben petita, al parvulari, un cop vaig dibuixar, en una de les tantes làmines que es fan en aquella edat, un dels personatges amb els ulls allargats.
El comentari que vaig rebre va ser: Mireu, la Marta ha dibuixat un xinès (bé… la “senyu” va dir “chino”, però ara no ve al cas).
I jo que salto… No! Que és japonès!
Si en ma vida no havia vist un japonès de prop…
Però ja hi deuria tenir cert interès, no creieu?
El cert és que podria estar influïda per la parella de gegants Japonesos que tenim a Reus.
Aquí teniu uns retallables que he trobat al web de l’Andreu Faro Lalanne
(si voleu conèixer la resta del Seguici i innombrables caricatures i acudits nascuts de la mà d’aquest dibuixant, no dubteu a passar-hi)

Anys després, em vaig disfressar de japonesa per Carnestoltes.
(Llavors, que era primeta i el yukata
em quedava bé… sig!)
I els comentaris de que era xinesa ja em van inflar el que no sona… Que no vaig de xinesa, carai!! (#¬¬)

Quan érem petits sovint ens preguntàvem on aniríem de grans, quin lloc del món ens agradaria visitar. Uns (molts) deien Austràlia (per ser les antípodes? Pels cangurs i els coales?), altres Amèrica (no es distingia el país…) i jo… Què us he de dir? Sense saber gairebé res de geografia i menys d’història i cultures, la meva meta era el Japó!

Quan tindria 12 o 13 anys va ser el bum de l’anime, amb Bola de Drac i el Dr. Slump, l’Arcàdia del Capità Harlock,… I totes les sèries que han alimentat les nostres hores de televisió.
Jo en conec d’un que els dissabtes matinava per pròpia voluntat per a engolir totes les sèries d’anime que emetien per la tele… Si entre setmana el féssin aixecar tan d’hora hauria remugat com el que més. Ne! Tatchan!?
Llavors van començar els intercanvis de fotocòpies (rieu-vos del Top-Manta) i de merxandatge, les maratons d’anime, els estalvis gastats en col·leccions… I sort que per aquell temps, arribaven poques coses al nostre país.
Com que a casa no es volien gastar el que costaven les camisetes, me les pintava jo mateixa.
I orgullosa que n’estic! Estan ratades de tant rentar-les, però encara les guardo.
Serà un tòpic, però Akira em va marcar molt. (Va ser el primer anime que vaig veure al cine i el primer VHS que em vaig comprar, per descomptat… de tant passar-la està feta caldo)

Fins i tot vaig provar de dibuixar manga, sense èxit… Ja que no trobava ningú que creés una història per a poder-la dibuixar… Ja podeu veure, que la redacció i seguir un fil continu no és el meu fort… El meu cervell salta d’una cosa a l’altra per simples al·lusions, conexions estrambòtiques, semblances o sensacions que em fan recordar una altra cosa que aparentment no té res a veure amb el que havia començat…
Bé! Que me’n vaig per les rames!

Em vaig començar a interessar per les vestidures clàssiques japoneses a les classes de dibuix. Ja que la professora, que llavors estudiava disseny de modes, tenia un llibre de la història del vestit on hi havia l’apartat del Japó. Així com va començar a créixer el meu interès pel sumie i l’ukiyoe.
En especial els d’en Hokusai.

Seguint en aquella època, just el 1994, hi va haver una sèrie de concerts organitzats per la Unesco al recinte del Todaiji, a Nara, que van ser emesos per televisió. Jo el vaig veure pel 33.
I em va impressionar tant l’arquitectura d’aquell temple que el vaig fer un punt de pas inevitable per al meu (llavors) viatge pendent.
També em van impressionar molt els Taiko.
I va ser el primer cop que vaig escoltar X Japan, i des de llavors “Endless Rain” forma part del meu propi Top10.

http://assets.myflashfetish.com/swf/mp3/mff-stick.swf


Tot i que la seva estètica no em va convèncer mai… Vaig al·lucinar com en Yoshiki passava de tocar frenèticament la bateria (la seva manera de tocar tinc entès que li ha portat problemes de columna) a tocar el piano tan gentilment… Si ho intentés jo, suposant que sabés tocar els instruments…(^^;), em tremolaria tan el pols que seria incapaç de fer-ho.
També en aquest macro-concert vaig “coneixer” en Tomoyasu Hotei, que potser a alguns us soni de la BSO de Kill Bill, amb “Battle without Honor or Humanity”
Aquí en teniu un clip de la peli.

Fa cosa de 6 anys, en una de les meves “rondes” per les llibreries, vaig trobar el llibre “Japonés en viñetas” d’en Marc Bernabé.
A partir d’aquell moment, mig en broma, vaig començar a “estudiar” japonès.
I ho dic entre cometes, perquè el verb estudiar no pot definir la metodologia inconnexa que segueixo, de forma autodidacta, amb tota mena de llibres, pelis, dorama i anime en VO.

El meu primer viatge al Japó va ser tot just un any després de començar la meva epopeia amb aquest idioma.
Va sorgir també mig en broma amb uns companys de feina que jugaven a un videojoc i no entenien els textes que hi sortien. El seu comentari va ser “Apa! la Marta ens ho traduirà! O millor! Anem al Japó i hi juguem allà!”
Jo em vaig quedar a quadres, rombos, puntets i estrelletes… Però vaig aprofitar la “broma” i realment vaig anar al Japó.
Després de la segona vegada, aquest cop completament sola (amb vistes de futures escapades, eh!) que hi vaig anar, es van multiplicar les peticions de consells per part d’amics i coneguts per si un dia hi van…
Jo encantada d’explicar-los les meves experiències i impressions.
Però n’hi ha hagut que han insinuat que els monti el viatge jo…
Per aquí no hi passaré… No pel temps que hi perdi jo, sinó que, per pròpia experiència, he gaudit més d’un viatge que he hagut d’investigar i preparar jo mateixa que els que m’ho han donat tot fet…

L’altre dia, algú d’aquests em va preguntar que què feia si em trobava en algun lloc perduda i no sabia què fer…
La meva resposta va ser simple: “Allí donde fueres, haz lo que vieres”
És una dita molt i molt encertada, y sempre m’ha donat resultat.
I pels meus mecanismes de funcionament del cervell, em va venir un flaix del concert de Nara que he comentat.
En concret la cançó de Roger Taylor (bateria dels Queen), que va tocar juntament amb en Yoshiki dels X Japan, Foreign Sand.

La rèplica del meu amic va ser…
Si, ja! Però em montaràs el viatge, o no?
(#¬¬)fhhhhhhg… Ja ho veurem!





Un munt de fems…?

4 05 2009

Feia dies que no escrivia res aquí…
Però avui puc i vull “parlar” d’un regal que he rebut pel meu “cumplenyanyos”
La veritat és que, de moment, (^^;) és l’únic que he rebut. I ha arribat des del Japó.
El meu bon amic Junichi em coneix més del que em pensava, al menys pel que fa a gustos musicals.
M’ha enviat un parell de CD d’un grup de noies que em va cridar l’atenció quan vaig estar al Japó. La veritat és que vaig estar a punt de comprar-ne el primer disc! I ell no en sabia res, ja que no n’hi vaig parlar (a no ser que viatgés fins a Tokyo i m’espiés… haha! broma!)
Però al final em vaig decantar per un altre grup una mica menys underground (?)…
Bé! Més eclèctic, heavy tirant (i molt) a pop. Aquests eren “One OK Rock” (Algun dia potser en parlaré)
Els discs que he rebut són d’un grup de noies, com ja he dit, que es fan dir “Mass of the Fermenting Dregs
Si, si! “Massa d’excrements en fermentació”… O sigui un munt de fems! XDDD

Un nom que sembla tret a dit del diccionari… L’atzar de l’absurd al poder!
Bé! És un grup japonès… I jutjar un grup nipó pel nom encara té menys sentit.
Amb precedents com Hemp-Coacher Juicer, Core Milk, Bump of Chicken…
(de fet, a les nostres contrades no ens quedem curts amb els noms xorres… Els Pets, La Oreja de Van Gogh, Un pingüino en mi ascensor,…)
I com no, ja que el nom és tan llarg, amb el costum que tenen els japonesos d’abreujar, ja se l’anomena per les sigles MOTFD. Que com que costa més de llegir que el propi nom passa a ser MASUDORE (マスドレ)
Els que tingueu alguna noció de japonès ja haureu esbrinat perquè es diu així. Pels que no, MASU seria com pronunciarien “Mass” i DORE “Dreg”

Els inicis de MASS OF THE FERMENTING DREGS (MOTFD) van ser el 2002 a Kobe.
Formada per 3 components Natsuko(Baix/Vocal), Chiemi(Guitarra) i la bateria, que va deixar el grup el 2007. (A partir de llavors actuen amb un bateria de suport)

El 2007, MASUDORE van actuar al “Fuji Rock Festival”, tot i no tenir cap contracte ni haver editat cap disc.El seu so massiu i el seu directe va sacsejar les xifres d’audiència.

El gener de 2008 treuen el seu primer àlbum homònim.
En aquest disc, Dave Fridmann -un dels més grans enginyers de la música rock del món-treballa com a productor a “IF A SURFER” i a ベアース (Bears).
Aquest disc assoleix la 4a posició a la llista indie d’Oricon i el número 1 de vendes a la iTunes Store Japan Rock Chart.

IF A SURFER

MusicPlaylistRingtones
Create a playlist at MixPod.com








%d bloggers like this: