Jo no patiré el “Síndrome de París”!! Espero…

3 06 2011

Fa uns dies, algú que no m’ha vist mai (ni jo a ell!) però amb qui he parlat força vegades em va dir, altre cop, que sóc una friki “de cuidado”!!
I encara amb l’última entrada present li vaig preguntar el perquè em considera friki.
La resposta va ser que per la meva afició a tot (jo no diria tot) el relacionat amb Japó.
Ara no us explicaré com va sortir a la conversa la Llàntia Màgica del Geni, però va dir que creu que els meus tres desitjos serien:
1. Anar al Japó
2. Anar al Japó
3. Anar a París (pel concert dels X Japan, és clar!)

Vas errat!! -li vaig dir.
No són desitjos si ja s’han acomplert, oi?
Doncs ja he anat dos cops al Japó, així que els dos primers desitjos ja s’han assolit.
I el tercer… Falta poquet!!
Que el dia 1 de Juliol em planto a París pel concert dels X Japan!
El que no he dit, és que també aniré a la Japan-Expo i aprofitaré per veure “la ciutat de les llums“.
Potser si els primers desitjos fossin “anar al Japó una temporada llarga” em dedicaria a fregar totes les llànties que trobés, per si de cas n’existís alguna de màgica! XD
Amb aquesta afirmació, la conversa va girar cap als tòpics que es creen sempre que hi ha desconeixença i diferències culturals.
Ell va afirmar que creu que no ho suportaria, que si el japonesos són tancats i no trobaria amics…
(Potser sóc rara, però jo, aquí a casa nostra, tinc molts coneguts. Però amics, el que es pot definir com amic autèntic, els puc comptar amb els dits d’una mà. I crec que encara m’en sobra!)
Que si són xenòfobs… (D’això n’hi ha a tot arreu!!)
Que si són tots més estranys que un gat verd, amb pentinats i vestits estrafolaris…
Apa! Ja estem amb les imatges preconcebudes!!

I justament, aquestes imatges preconcebudes són presents a ambdues parts.
O potser és que aquí tots anem amb vestits de faralaes i onejant capotes vermelles?
El que és jo, ni per carnestoltes!!

Però el que m’ha portat a escriure aquesta entrada no ha estat aquesta conversa en si mateixa, sinó un article que he llegit sobre un estrany síndrome que pateixen al voltant de 20 japonesos del milió que visiten París cada any. I pel que sembla, causat per aquesta idea romàntica de París que ens han venut el cinema, l’art i la literatura.
Aquesta patologia s’anomena síndrome de París (per saber-ne més aquí i aquí en anglès), i pel que sembla només la pateixen japonesos.
Els japonesos que tenen 10 miserables dies de vacances que viatgen amb tota la il·lusió a la ciutat romàntica de les fotos de Doisneau,

la dolça ciutat de carrers empedrats d’Amelie,

els tranquils cafès de tauletes acollidores…

Però què passa quan un japonès que havia idealitzat tant aquesta ciutat arriba i es troba una ciutat sorollosa, plena de gent que alça la veu per no res, amb taxistes impertinents i cambrers malcarats si no els parles en francès correctament, etc.?
Recordem que els japonesos, per la seva educació i cultura, generalment no aixecaran la veu per no molestar al del costat, el client és el més important i se’l tractarà a cos de rei…
20 casos entre 1.000.000 és molt poc, però no deixa de ser curiós que afecti només a japonesos!
Potser és que la resta del món ja estem immunitzats a bordes i maleducats?
Només els passa a París?

No sé…
Ja us explicaré si m’ha agafat taquicàrdia al Louvre ple de gent, o si em decepciona la Tour Eiffel després de veure la vermella Tokyo Tower, o si em tracten com un drap brut amb la meva excepcional “pgonanciaciong fgancessá”
;P

Au revoire!

Anuncis




Em quedaré guerxa…

23 08 2009

Fa moooooolt de temps, quan encara podia seguir alguna serie per TV, vaig veure un capítol de CSI on van descobrir una implicada quan parlant amb ella va girar la mirada cap a la dreta en respondre una pregunta sobre la coartada del sospitós.
Però no recordo l’explicació que en van donar. Així que jo, no sé perquè, vaig arribar a la conclusió, que mirant a l’esquerra recordes, perquè estem acostumats a la lectura occidental on el passat és a l’esquerra… I, per tant, el futur que no existeix o el que inventem està a la dreta.

Fa uns dies, la meva teoria mig es va reforçar quan veient un capítol del dorama The Quiz Show 2 (que per cert, no està malament! Encara que jo no entenc com la gent té els collons de presentar-se a un programa així… On es descobreix el costat més fosc i vergonyós de cada concursant) un dels concursants, que havia segrestat la filla de la productora del programa, mira a l’esquerra dient que la nena corre perill quan resulta que estava mentint… I jo que vaig pensar: “és clar, mira a l’esquerra perquè la seva lectura és de dreta a esquerra! I si és a l’inrevés que l’occidental també això ho hauria de ser, oi?”

Però avui he començat a veure una altra sèrie, Mr. Brain, on m’han desfet la teoria… I contradiu l’altra sèrie nipona, però corrobora la de CSI, ja que com he dit, la teoria que jo tenia és perquè no vaig estar al tanto de quan donaven l’explicació… Suposo que algú parlaria a taula en aquell moment, perquè ho veia sopant.
Torna a dir que menteix qui mira a la dreta (i amunt) i diu la veritat el que ho fa cap a l’esquerra, justificant-se en la lateralitat del cervell.

Així que, no contenta amb les explicacions que em poden donar aquestes sèries basades en part en raonaments científics, m’he dedicat a googlejar (i a contribuir una mica a l’escalfament global) i encara he quedat pitjor…
Perquè altre cop hi havia contradiccions entre els diferents llocs que he mirat…

Qualifiquen de mentiders els que miren cap a la dreta:

Qualifiquen de mentiders els que miren a l’esquerra:

Només he mirat a la primera plana del cercador, ja que després els resultats ja eren de temàtica política…
Així que el resultat final és…
Mentiders els que miren a la dreta 5 // Mentiders els que miren a l’esquerra 3
Majoria absoluta els primers!

Què creieu vosaltres?
Perquè jo ja, de tant mirar amunt i a la dreta o a l’esquerra, m’estic quedant guerxa!
(@~@)








%d bloggers like this: