Bona Hallonyada!

31 10 2011

Per si algú no se n’havia adonat, ja estem a Tots Sants!
Aquella època en que els “tot a 100” s’omplen de flors de plàstic dels colors més artificials que et puguis imaginar, d’estudiants a cada cantonada que et persegueixen amb paperines de castanyes socarrades i fredes de fa estona, de pastisseries amb aparadors guarnits de panellets de gustos exòtics, de festes de disfresses terrorífiques i carbasses amb carotes esgarrifoses…

Huh!? Para! Para el carro!!
Disfresses i carbasses?

Si, ja ho sé…
Es tracta de la mateixa celebració adoptada per diferents cultures.
Totes dues tenen el seu origen en la festivitat celta anomenada “Samhain” (el déu dels morts) que coincidia amb el final de l’estiu segons els calendaris celtes i anglosaxons. En aquella època s’encenien grans fogueres a les muntanyes per foragitar els esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts tornaven a les seves antigues cases per trobar un cos on habitar, per això no s’encenia cap llum a les cases i la gent es vestia de bruixes o dimonis per a que cap ànima volgués habitar al seu cos.
El costum de visitar els difunts és d’origen romà i per això és un tret comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma.
De fet, Tots Sants fou un intent de cristianització de l’arrelat culte pagà a les ànimes, i el Dia de Difunts, o de les Ànimes, fou una incorporació de la festa cèltica dels morts, que s’esqueia en aquestes mateixes dates.

Però, el que abans era una celebració familiar de respecte als avantpassats ha passat a ser una festa lúdica on els difunts passen a formar part d’un imaginari banalitzat.

Sóc una descreguda!
Purgatoris, reencarnacions, no-morts, déus, més enllà, ànimes en pena… No tenen cabuda al meu cap.
No m’agrada anar al cementiri per Tot Sants, no perquè tingui por o no respecti els que allí hi resten. Sinó perquè penso que regalar flors a algú que no les podrà veure ni olorar no té cap sentit.
Els morts són morts. I el fet de que no vagi a visitar-los no vol dir que els hagi oblidat.

Així que, essencialment, no hauria de seguir cap de les dues tradicions, ni la local ni la forània.
Ben mirat, no hauria de celebrar ni Nadal, ni Pasqua, ni cap altra festa de caràcter religiós.
Però com que fer festa sempre mola, seguiré celebrant els equinoccis per Pasqua i Tots Sants i els solsticis per Sant Joan i Nadal.

Que els canvis d’estació seguiran sent això, solsticis i equinoccis, mentre el canvi climàtic no faci de les seves.
Això si, el dia que un asteroide impacti contra la Terra i canviï l’angle de rotació del planeta em fotrà el calendari enlaire!!
XP

Apa!
Bona Hallonyada a tothom!





Austeritat creativa també?

9 09 2011

Avui s’ha presentat la nova programació de tv3.
Segons la Terribas, serà una graella plena de programació de qualitat (això s’haurà de veure…) amb un pressupost ajustat.
Austeritat sense perdre qualitat (mentre no en perdi més…).
I com cada temporada, es promociona la temporada amb un video.

Fins aquí, tot correcte.
Què passa quan veus el vídeo i penses “collons, austeritat fins i tot en la creativitat!?”. Comencem bé!

Potser molts em direu que està força bé el vídeo, que és original això de les samarretes…

Noooooooo!
Aneu errats!
Mireu aquest vídeo que fa anys que volta per la xarxa i digueu-me què en penseu ara de l'”original” promo de tardor.

Si comencem amb plagi, quin panorama se’ns presenta per a la programació d’aquesta temporada?
Perdoneu, però… Algú ho havia de dir!





Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

27 08 2011

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

P7030252

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

P7050509

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

P7060725

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

P7030270
P7030194

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

P7030102
P7030273
P7030324

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

P7040444

O això altre?

P7040443
P7050550

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

P7030132

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

P7040446

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/





Ha costat, però sóc a París!! (I)

3 07 2011

Es el segon dia que passo a París i, la veritat, encara no em sento a França!!
Ara us explico el perquè.
Ja fa temps que tenia “clixat” París, i era un dels primers ítems de la meva llista de destins pendents.
Però per allò de que està a prop i prefereixo anar una mica més lluny, o que primer he de tornar al Japó… Anava quedant altre vegada al capdamunt de la llista.

Fins que em vaig assabentar de que els X-Japan venien a París dintre de la seva gira mundial.
Ja podrien venir a Barcelona! Amb la d’espanyols que vaig trobar al concert, segur que omplen!
Però tornem al que anava, que xerro abans d’hora! XP
Pels que no els conegueu aquí teniu l’enllaç a la viqui i al seu web oficial.
Ja he dit algun cop, que aquesta banda la vaig “conèixer” el 1994, quan, al 33 si no recordo malament, van emetre un dels mega-concerts del The Great Music Experience que van tenir lloc al Tōdai-ji, a Nara.
Aquest va ser un dels molts detonants de la meva “falera nipona”.
I quina millor excusa per visitar París que la d’anar a un dels primers concerts a Europa d’aquesta banda!!
Així que dit i fet! La setmana del concert no podia agafar vacances (la següent si), però per sort em tocava treballar de nit, cosa que vol dir que treballaria fins la matinada de divendres.
Així que me les vaig arreglar per trobar vol pel mateix divendres.
Tot i un seguit de “petites desgràcies” que es van anar succeïnt al llarg del matí i que ara no us explicaré, vaig arribar a temps!!
El que dirien en japonès ぎりぎりセーブ (guiri guiri se-bu (save) / salvat pels pèls, al límit, més just que un pany de cop…)
El concert es va celebrar a la sala Le Zénith.
Tot i que no estava plena en la seva totalitat, crec que el resultat va ser prou satisfactori per a la banda.
Aquest és l’aspecte de la sala abans del concert.

Si, jo estava dalt de tot. Per sort vaig trobar un seient bastant centrat i encara tenia gent darrera (les localitats no estaven numerades).
Però sort d’això! Perquè el volum era una exageració!
I no ha estat cosa meva, doncs a l’ascensor de l’hotel em vaig trobar un parell de japoneses que estan seguint-los per Europa i que em van comentar el mateix.

Un altre punt negatiu de la sala, la temperatura.
En entrar vaig rebre una bufetada de calor brutal! I que consti, que fora encara feia caloreta i jo arribava gairebé corrents, que no sabia si arribaria a temps.
I per estrany que pugui semblar, en començar el concert va baixar la temperatura.
Quan hauria de ser al revés, oi?
Tinc la meva teoria: mentre la gent s’espera, esbufegant de calor, hi havia uns quants venedors de begudes fresques que anaven passant per les graderies, a 3€ l’ampolleta d’aigua, negoci segur!!

Un tercer punt negatiu. Aquest cop no sé si de la sala o per “protocol” de la productora (del mateix Yoshiki? O americana, que ara s’han “yankiitzat”?)
Crec que es podria haver habilitat un parell de pantalles (o al menys una) per a que la gent del fons veiéssim alguna cosa més que siluetes. Total, ja estaven gravant, suposo que per a montar el DVD de la gira…

I un altre…
Nooooo!!
Ja s’han acabat els contres. Ara anem pels pros!! XD
X Japan no m’han decebut.
Ans al contrari!
Un concert amb un repertori predictible, però no per això dolent.
No hem d’oblidar que el millor moment d’X Japan (al meu parer) va ser just abans de la seva dissolució i que després de la seva reunió només han tret 3 singles: I.V. (per al film “Saw IV”), Scarlet Love Song (per al anime Buddha, basat en el manga del mestre Tezuka) i la recent Jade.
(Hummm… Cap de les tres em crida l’atenció)
L’hiperactivitat d’en Yoshiki. Jo sempre he pensat que aquest home s’ha de fotre algo, que és impossible que algú aguanti el seu ritme.
La resta de la banda desapareixen i ell es marca uns solos de bateria i piano (per separat, és clar!) enmig d’una teatralitat extrema.
No sé si passa de l’euforia a l’esvaïment, que sembla que l’hauran de plegar de terra, de manera intencionada o realment li agafen xungos de l’esforç.

El moment emotiu abans de tocar la meva preferida (per ser la que em va enganxar al concert de Nara), “Endless Rain”, quan es van dedicar unes paraules a les víctimes de l’11 de març i agrair els missatges de suport.
(en Yoshiki ha subhastat el piano transparent, un Kawai Crystal II Glad Grand Piano CR-40A, que va tocar als concerts del Tokyo Dome el 2009 per donar-ho en suport als afectats del tsunami. La subhasta, a Yahoo!Auctions, va ser aturada pel propi Yoshiki ja que les licitacions eren tant desorbitades, 6.000.000.000 de iens, que era impossible que fossin veritat. Després de les comprovacions es va reprendre a partir de l’última licitació confirmada com a vàlida i la xifra va pujar als 11.001.000 iens)

Continuarà…





Jo no patiré el “Síndrome de París”!! Espero…

3 06 2011

Fa uns dies, algú que no m’ha vist mai (ni jo a ell!) però amb qui he parlat força vegades em va dir, altre cop, que sóc una friki “de cuidado”!!
I encara amb l’última entrada present li vaig preguntar el perquè em considera friki.
La resposta va ser que per la meva afició a tot (jo no diria tot) el relacionat amb Japó.
Ara no us explicaré com va sortir a la conversa la Llàntia Màgica del Geni, però va dir que creu que els meus tres desitjos serien:
1. Anar al Japó
2. Anar al Japó
3. Anar a París (pel concert dels X Japan, és clar!)

Vas errat!! -li vaig dir.
No són desitjos si ja s’han acomplert, oi?
Doncs ja he anat dos cops al Japó, així que els dos primers desitjos ja s’han assolit.
I el tercer… Falta poquet!!
Que el dia 1 de Juliol em planto a París pel concert dels X Japan!
El que no he dit, és que també aniré a la Japan-Expo i aprofitaré per veure “la ciutat de les llums“.
Potser si els primers desitjos fossin “anar al Japó una temporada llarga” em dedicaria a fregar totes les llànties que trobés, per si de cas n’existís alguna de màgica! XD
Amb aquesta afirmació, la conversa va girar cap als tòpics que es creen sempre que hi ha desconeixença i diferències culturals.
Ell va afirmar que creu que no ho suportaria, que si el japonesos són tancats i no trobaria amics…
(Potser sóc rara, però jo, aquí a casa nostra, tinc molts coneguts. Però amics, el que es pot definir com amic autèntic, els puc comptar amb els dits d’una mà. I crec que encara m’en sobra!)
Que si són xenòfobs… (D’això n’hi ha a tot arreu!!)
Que si són tots més estranys que un gat verd, amb pentinats i vestits estrafolaris…
Apa! Ja estem amb les imatges preconcebudes!!

I justament, aquestes imatges preconcebudes són presents a ambdues parts.
O potser és que aquí tots anem amb vestits de faralaes i onejant capotes vermelles?
El que és jo, ni per carnestoltes!!

Però el que m’ha portat a escriure aquesta entrada no ha estat aquesta conversa en si mateixa, sinó un article que he llegit sobre un estrany síndrome que pateixen al voltant de 20 japonesos del milió que visiten París cada any. I pel que sembla, causat per aquesta idea romàntica de París que ens han venut el cinema, l’art i la literatura.
Aquesta patologia s’anomena síndrome de París (per saber-ne més aquí i aquí en anglès), i pel que sembla només la pateixen japonesos.
Els japonesos que tenen 10 miserables dies de vacances que viatgen amb tota la il·lusió a la ciutat romàntica de les fotos de Doisneau,

la dolça ciutat de carrers empedrats d’Amelie,

els tranquils cafès de tauletes acollidores…

Però què passa quan un japonès que havia idealitzat tant aquesta ciutat arriba i es troba una ciutat sorollosa, plena de gent que alça la veu per no res, amb taxistes impertinents i cambrers malcarats si no els parles en francès correctament, etc.?
Recordem que els japonesos, per la seva educació i cultura, generalment no aixecaran la veu per no molestar al del costat, el client és el més important i se’l tractarà a cos de rei…
20 casos entre 1.000.000 és molt poc, però no deixa de ser curiós que afecti només a japonesos!
Potser és que la resta del món ja estem immunitzats a bordes i maleducats?
Només els passa a París?

No sé…
Ja us explicaré si m’ha agafat taquicàrdia al Louvre ple de gent, o si em decepciona la Tour Eiffel després de veure la vermella Tokyo Tower, o si em tracten com un drap brut amb la meva excepcional “pgonanciaciong fgancessá”
;P

Au revoire!





NEXO #TLQM: Digue’m “friki”, friki!!

25 05 2011

Per qui no se n’hagi adonat, avui és 25 de maig.
Podria ser un dimecres com un altre qualsevol, però avui és especial perquè és el Dia de l’Orgull Friki!!

Tal dia com avui, fa un any, també vaig escriure un post per a cel·lebrar la data juntament amb tota una colla de blocaires que ens soplutgem sota la capa del hashtag #TLQM, el “Nexo #TLQM”
(Pels que encara no s’hagin assabentat de què carall és un hashtag la viqui els il·luminarà. I aclarir que TLQM són les sigles de “todo lo que mola”. Res més a dir!!)
Si voleu llegir l’entrada de fa un any cliqueu aquí on també trobareu l’enllaç per arribar als altres posts participants.

Com que de l’experiència de l’any passat en van sorgir post molt interessants i vaig descobrir blocs molt #TLQM, no me n’he pogut estar i m’he afegit a l’iniciativa que altre cop ha engegat El Capitán des de la seva Arcadia.
Feu-me un favor, i, encara que no us agradi la meva entrada, passeu a donar una ullada a la resta de blocs participants.
Aquí podeu trobar la llista de blogs participants del NEXO #TLQM Dia de l’Orgullo Friki 2011.

Dèia que avui no és un dimecres qualsevol… Però potser sí que és com un dimecres normal…
Ben mirat, no espero a un dia assenyalat per a denominar-me com a tal… Sóc friki!!

El que passa és que jo dic que sóc friki, i vull dir una cosa.
Després n’hi ha que em diuen friki, sentint-se ells mateixos identificats en la meva “frikor”, ja sigui secreta com obertament.
I finalment, hi ha els que em diuen (o pensen que sóc) friki de forma, alguns cops, despectiva…

Aquests últims són gent que no entenen la meva manera de ser i de fer, que no comparteixen les meves aficions i no els entra al cap que no m’interessin les seves.
Perquè, sí! També tenen aficions!!
També es reuneixen amb gent afins a ells i les seves aficions.
També dediquen el seu temps a aquestes dèries.

Que ja us ho deia fa 365 dies!
No m’imagino un món No-Friki!!

Si l’any passat em vaig “despullar” i us vaig explicar el perquè em considero/en friki, enguany parlaré de perquè considero frikis als que “menyspreen” aquesta faceta meva, posant exemples de vivències reals.

Comencem amb la frikinquisició! XDD

Tothom és friki mentre no es demostri el contrari!

M’han dit friki pel fet de tenir certa aversió al color rosa.


Una visió com aquesta i se’m talla la digestió!

Si! Ho sento però NO SUPORTO el color rosa!! I això va des del rosa pastel al fúcsia.
Així que quan algú que sempre segueix la moda, l’afavoreixi o no, em diu que sóc friki perquè no em vull comprar res del color de moda aquella primavera, em treu de polleguera!!
No estàs obsessionada tu amb el que es porta i es deix de portar!?
Per cert, si m’heu de regalar alguna cosa, si pot ser, que sigui de color taronja!!

M’han dit friki perquè gairebé no veig televisió.

Doncs m’importa un rabe qui s’emboliqui amb qui i en vengui l’exclusiva, qui titlla de pu*a a qui per robar-li el manso, qui vagi a Eurovisió ni si guanya “Eppaña” o queda dels últims… Ooooooh! Quina llàstima! (Noteu el sarcasme?)
M’importa mig nap quin culebrot amb personatges de nom compost interminable fan per la tarda. I els gags més que suats d’alguns programes m’avorreixen.
Així que no és que no vegi gens de TV, sinó que no miro el que miren la majoria en aquest país…
És trist, però només puc dir que tenim una programació plena de merda!
Quan em diuen que sóc friki per aquest motiu me n’alegro molt!!
Contesto amb un “Gràcies!” i un somriure d’orella a orella.
L’últim que vull és assemblar-me a tu, borrego!

M’han dit friki perquè veig dorama japonesos.
(en comptes d’estar veient paparrades a TV)


Aquest és un dels que més m’ha agradat. Llegiu-ne més aquí

Vaig començar a veure dorama perquè buscava converses i veus reals, per a acostumar la meva oïda a la dicció nipona. Que l’anime és massa exagerat!
Però al final m’he enganxat a aquests culebrots curts, de 12 o 13 capítols, i de temàtiques ben variades.
El diàleg va anar així:
Jo – Per què no he de poder veure aquestes sèries? Si tu m’acabes de dir que et mires “física o química” o “el barco” o “la duquesa”!?
Ell – I ja ho pots seguir bé, havent de llegir tota l’estona?
Jo – Home! La intenció és que algun dia no necessiti els subtítols!! (^^;)
Ell – Continuo pensant que és una frikada…
Jo – No veus sèries estrangeres, tu?
Ell – Eeeh… Doncs, si! CSI, House…
Jo – Ah! També en veig d’aquestes!! I en veus alguna en versió original?
Ell – Doncs, si…
Jo – T’he enxampat!! Per la mateixa regla de tres, també ets un friki!!
Ell – Si, però es que tu les que mires són japoneses.
Jo – És que d’això es tracta!! Perquè són japoneses! Però… També n’he vist alguna de coreana o xinesa… Però res! Que em quedo amb les nipones! Que a les japoneses enganxo alguna cosa sense llegir, i a les altres només els “An-nyeong-ha-se-yo!” i els “xièxiè”!
Ell – Lo quèeeeeee!?
Jo – XDDD

Em diuen friki per anar fins a París per un concert.
I per rematar-ho, dels japonesos X Japan!!

We are X!!
I per què no!?
El que m’ho va “recriminar” estava disposat, si hagués tingut sort al sorteig, a anar a Wembley a la final de la Champions!!
Aquí, “cada loco con su tema”!
X)

M’han dit friki per tenir l’habitació plena de llibres, manga, figuretes, dvd d’anime, etc…


Hummmm… Jo crec que tinc poca cosa!!
Però… El que em va dir que sóc “rara” per tenir tot això, té una habitació sencera per la PlayStation…
Jo sóc friki, però tu també, nano!! XD

Podria estar una bona estona més relatant exemples, però millor us deixo tranquils i aneu passant cap a la resta de blocs!

Ja ho veieu!
Això de la frikor és subjectiu i no tothom és capaç de veure/admetre el seu costat friki.
Es vulgui o no, ningú se salva!
Qui estigui lliure de frikor, que tiri la primera pedra!!

I jo, contenta de que em diguis “friki”, friki!





Sakura

6 04 2011

Avui al matí, des del cotxe, anant cap a la feina, he vist que els cirerers del Mas d’Iglesias ja estan florits!!
Així que quan he arribat a casa m’he armat amb la càmera i me n’he anat de hanami!

La veritat és que el parc és una mica trist i deixadot… No acompanya gaire a asseure’s i contemplar les sakura (o les roses quan esclaten totes).
Amb el ben cuidats que tenen els parcs al Japó…!

Aguantarem les males herbes i les tifes…
Perquè les flors bé s’ho valen!!

Crec que demà aniré a veure un altre parc on n’hi ha un d’una mica més gran, a veure si també ha florit. Que està una mica massa ombrívol i no sé jo si li és massa bo!








%d bloggers like this: