25 de maig, el dia #TLQM

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!

Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!