Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

O això altre?

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/

NEXO #TLQM: Digue’m “friki”, friki!!

Per qui no se n’hagi adonat, avui és 25 de maig.
Podria ser un dimecres com un altre qualsevol, però avui és especial perquè és el Dia de l’Orgull Friki!!

Tal dia com avui, fa un any, també vaig escriure un post per a cel·lebrar la data juntament amb tota una colla de blocaires que ens soplutgem sota la capa del hashtag #TLQM, el “Nexo #TLQM”
(Pels que encara no s’hagin assabentat de què carall és un hashtag la viqui els il·luminarà. I aclarir que TLQM són les sigles de “todo lo que mola”. Res més a dir!!)
Si voleu llegir l’entrada de fa un any cliqueu aquí on també trobareu l’enllaç per arribar als altres posts participants.

Com que de l’experiència de l’any passat en van sorgir post molt interessants i vaig descobrir blocs molt #TLQM, no me n’he pogut estar i m’he afegit a l’iniciativa que altre cop ha engegat El Capitán des de la seva Arcadia.
Feu-me un favor, i, encara que no us agradi la meva entrada, passeu a donar una ullada a la resta de blocs participants.
Aquí podeu trobar la llista de blogs participants del NEXO #TLQM Dia de l’Orgullo Friki 2011.

Dèia que avui no és un dimecres qualsevol… Però potser sí que és com un dimecres normal…
Ben mirat, no espero a un dia assenyalat per a denominar-me com a tal… Sóc friki!!

El que passa és que jo dic que sóc friki, i vull dir una cosa.
Després n’hi ha que em diuen friki, sentint-se ells mateixos identificats en la meva “frikor”, ja sigui secreta com obertament.
I finalment, hi ha els que em diuen (o pensen que sóc) friki de forma, alguns cops, despectiva…

Aquests últims són gent que no entenen la meva manera de ser i de fer, que no comparteixen les meves aficions i no els entra al cap que no m’interessin les seves.
Perquè, sí! També tenen aficions!!
També es reuneixen amb gent afins a ells i les seves aficions.
També dediquen el seu temps a aquestes dèries.

Que ja us ho deia fa 365 dies!
No m’imagino un món No-Friki!!

Si l’any passat em vaig “despullar” i us vaig explicar el perquè em considero/en friki, enguany parlaré de perquè considero frikis als que “menyspreen” aquesta faceta meva, posant exemples de vivències reals.

Comencem amb la frikinquisició! XDD

Tothom és friki mentre no es demostri el contrari!

M’han dit friki pel fet de tenir certa aversió al color rosa.

Una visió com aquesta i se’m talla la digestió!

Si! Ho sento però NO SUPORTO el color rosa!! I això va des del rosa pastel al fúcsia.
Així que quan algú que sempre segueix la moda, l’afavoreixi o no, em diu que sóc friki perquè no em vull comprar res del color de moda aquella primavera, em treu de polleguera!!
No estàs obsessionada tu amb el que es porta i es deix de portar!?
Per cert, si m’heu de regalar alguna cosa, si pot ser, que sigui de color taronja!!

M’han dit friki perquè gairebé no veig televisió.

Doncs m’importa un rabe qui s’emboliqui amb qui i en vengui l’exclusiva, qui titlla de pu*a a qui per robar-li el manso, qui vagi a Eurovisió ni si guanya “Eppaña” o queda dels últims… Ooooooh! Quina llàstima! (Noteu el sarcasme?)
M’importa mig nap quin culebrot amb personatges de nom compost interminable fan per la tarda. I els gags més que suats d’alguns programes m’avorreixen.
Així que no és que no vegi gens de TV, sinó que no miro el que miren la majoria en aquest país…
És trist, però només puc dir que tenim una programació plena de merda!
Quan em diuen que sóc friki per aquest motiu me n’alegro molt!!
Contesto amb un “Gràcies!” i un somriure d’orella a orella.
L’últim que vull és assemblar-me a tu, borrego!

M’han dit friki perquè veig dorama japonesos.
(en comptes d’estar veient paparrades a TV)

Aquest és un dels que més m’ha agradat. Llegiu-ne més aquí

Vaig començar a veure dorama perquè buscava converses i veus reals, per a acostumar la meva oïda a la dicció nipona. Que l’anime és massa exagerat!
Però al final m’he enganxat a aquests culebrots curts, de 12 o 13 capítols, i de temàtiques ben variades.
El diàleg va anar així:
Jo – Per què no he de poder veure aquestes sèries? Si tu m’acabes de dir que et mires “física o química” o “el barco” o “la duquesa”!?
Ell – I ja ho pots seguir bé, havent de llegir tota l’estona?
Jo – Home! La intenció és que algun dia no necessiti els subtítols!! (^^;)
Ell – Continuo pensant que és una frikada…
Jo – No veus sèries estrangeres, tu?
Ell – Eeeh… Doncs, si! CSI, House…
Jo – Ah! També en veig d’aquestes!! I en veus alguna en versió original?
Ell – Doncs, si…
Jo – T’he enxampat!! Per la mateixa regla de tres, també ets un friki!!
Ell – Si, però es que tu les que mires són japoneses.
Jo – És que d’això es tracta!! Perquè són japoneses! Però… També n’he vist alguna de coreana o xinesa… Però res! Que em quedo amb les nipones! Que a les japoneses enganxo alguna cosa sense llegir, i a les altres només els “An-nyeong-ha-se-yo!” i els “xièxiè”!
Ell – Lo quèeeeeee!?
Jo – XDDD

Em diuen friki per anar fins a París per un concert.
I per rematar-ho, dels japonesos X Japan!!

We are X!!
I per què no!?
El que m’ho va “recriminar” estava disposat, si hagués tingut sort al sorteig, a anar a Wembley a la final de la Champions!!
Aquí, “cada loco con su tema”!
X)

M’han dit friki per tenir l’habitació plena de llibres, manga, figuretes, dvd d’anime, etc…

Hummmm… Jo crec que tinc poca cosa!!
Però… El que em va dir que sóc “rara” per tenir tot això, té una habitació sencera per la PlayStation…
Jo sóc friki, però tu també, nano!! XD

Podria estar una bona estona més relatant exemples, però millor us deixo tranquils i aneu passant cap a la resta de blocs!

Ja ho veieu!
Això de la frikor és subjectiu i no tothom és capaç de veure/admetre el seu costat friki.
Es vulgui o no, ningú se salva!
Qui estigui lliure de frikor, que tiri la primera pedra!!

I jo, contenta de que em diguis “friki”, friki!

Un bestiari #TLQM

Com a bona ganxeta (reusenca) que sóc, ahir vaig anar a la plaça del Mercadal per a veure ballar el Seguici festiu i vibrar amb la Tronada.

I ara algú em dirà que Sant Pere no és fins el dia 29…
Doncs si! Aquest algú tindrà raó! (A no ser que algun agoserat hagi canviat la festa de lloc al calendari…)
Però enguany tenim motius, i bons, per a fer petar la Tronada Excepcional (fora de les 4 de Festa Major).
L’última Tronada Excepcional, ja fa una colla d’anys, es va encendre per a celebrar la designació de Reus com a subseu olímpica.
Ahir el que es va voler celebrar és que la Festa Major de Sant Pere de Reus ha estat proclamada Festa Patrimonial d’Interès Nacional

Ja era hora! XD
Que la Tronada està documentada des de 1677!
I és l’única de Catalunya que es conserva tal com eren les tronades fa segles, és a dir, un rec de pólvora esquitxat amb trons i, sobretot, amb els mascles o morters
Que no és “moc d’indiot” això, eh!?
Una festa que des de fa uns quants anys ha anat recuperant elements festius que s’havien perdut i n’ha incorporat de nous, sempre conservant l’esperit tradicional.

La Tronada Excepcional

Aquests mascles no han petat tan fort com els de la de Festa Major.
Lògic! La Tronada de Sant Pere no ha de perdre protagonisme!
Si veniu, feu-ho per la de la vigília al vespre, que és la de més potència.
Si no les veieu totes! ;)
I, un consell, obriu la boca mentre peta.

També ha estat excepcional la coca amb cireres gegant que s’ha repartit.

Aquesta coca típica de Reus i comarca (també d’altres pobles del Baix Maestrat, però la mengen per la Fira de la Cirera) es menja per Corpus.

Així que, com si del día de Sant Pere es tractés, però sense la imatge del sant, hem escoltat el toc general de campanes des de la Prioral i tot el Seguici ha fet la ballada conjunta al Mercadal.
(el Canó, el Ball de Diables, la Víbria, el Drac, el Basilisc, el Lleó, el Bou, els Nanos, la Mulassa, els Gegants, el Carrasclet, el Ball de Dames i Vells, el Ball de Pere Joan Barceló, el Ball de Galeres, el Ball de Cavallets, el Ball de Cercolets, el Ball de Prims, el Ball de Valencians, el Ball de Bastons de l’Esbart Santa Llúcia, el Ball de Mossèn Joan de Vic, el Ball de Gitanes, el Ball de Bastons de l’Esbart Dansaire de l’Orfeó Reusenc, els Xiquets de Reus i l’Àliga. Si em deixo algú, que em perdoni)

Com ja he dit algun cop, sempre he tingut un especial interès pels gegants Japonesos.

No sé si era perquè ja començava la meva falera, o bé que ells mateixos n’eren un dels desencadenants.
Així que aquest trosset del Seguici ja es podria classificar com a #TLQM.
Però el que m’ha fet batejar aquesta entrada tal com ho he fet, ha estat el que veureu al següent video.

Enmig del poti-poti de músiques, de sons de gralla i de tambors, m’ha cridat l’atenció una tonada que molt catalana no sona, no…
És una versió de Kalinka, la música que Nintendo va versionar i que va fer servir al Tetris!
La plaça estava tant plena que em venien ganes d’arrenglerar els grups de gent i fer desapareixer fileres! XD