Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

27 08 2011

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

P7030252

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

P7050509

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

P7060725

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

P7030270
P7030194

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

P7030102
P7030273
P7030324

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

P7040444

O això altre?

P7040443
P7050550

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

P7030132

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

P7040446

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/

Anuncis




NEXO #TLQM: Digue’m “friki”, friki!!

25 05 2011

Per qui no se n’hagi adonat, avui és 25 de maig.
Podria ser un dimecres com un altre qualsevol, però avui és especial perquè és el Dia de l’Orgull Friki!!

Tal dia com avui, fa un any, també vaig escriure un post per a cel·lebrar la data juntament amb tota una colla de blocaires que ens soplutgem sota la capa del hashtag #TLQM, el “Nexo #TLQM”
(Pels que encara no s’hagin assabentat de què carall és un hashtag la viqui els il·luminarà. I aclarir que TLQM són les sigles de “todo lo que mola”. Res més a dir!!)
Si voleu llegir l’entrada de fa un any cliqueu aquí on també trobareu l’enllaç per arribar als altres posts participants.

Com que de l’experiència de l’any passat en van sorgir post molt interessants i vaig descobrir blocs molt #TLQM, no me n’he pogut estar i m’he afegit a l’iniciativa que altre cop ha engegat El Capitán des de la seva Arcadia.
Feu-me un favor, i, encara que no us agradi la meva entrada, passeu a donar una ullada a la resta de blocs participants.
Aquí podeu trobar la llista de blogs participants del NEXO #TLQM Dia de l’Orgullo Friki 2011.

Dèia que avui no és un dimecres qualsevol… Però potser sí que és com un dimecres normal…
Ben mirat, no espero a un dia assenyalat per a denominar-me com a tal… Sóc friki!!

El que passa és que jo dic que sóc friki, i vull dir una cosa.
Després n’hi ha que em diuen friki, sentint-se ells mateixos identificats en la meva “frikor”, ja sigui secreta com obertament.
I finalment, hi ha els que em diuen (o pensen que sóc) friki de forma, alguns cops, despectiva…

Aquests últims són gent que no entenen la meva manera de ser i de fer, que no comparteixen les meves aficions i no els entra al cap que no m’interessin les seves.
Perquè, sí! També tenen aficions!!
També es reuneixen amb gent afins a ells i les seves aficions.
També dediquen el seu temps a aquestes dèries.

Que ja us ho deia fa 365 dies!
No m’imagino un món No-Friki!!

Si l’any passat em vaig “despullar” i us vaig explicar el perquè em considero/en friki, enguany parlaré de perquè considero frikis als que “menyspreen” aquesta faceta meva, posant exemples de vivències reals.

Comencem amb la frikinquisició! XDD

Tothom és friki mentre no es demostri el contrari!

M’han dit friki pel fet de tenir certa aversió al color rosa.


Una visió com aquesta i se’m talla la digestió!

Si! Ho sento però NO SUPORTO el color rosa!! I això va des del rosa pastel al fúcsia.
Així que quan algú que sempre segueix la moda, l’afavoreixi o no, em diu que sóc friki perquè no em vull comprar res del color de moda aquella primavera, em treu de polleguera!!
No estàs obsessionada tu amb el que es porta i es deix de portar!?
Per cert, si m’heu de regalar alguna cosa, si pot ser, que sigui de color taronja!!

M’han dit friki perquè gairebé no veig televisió.

Doncs m’importa un rabe qui s’emboliqui amb qui i en vengui l’exclusiva, qui titlla de pu*a a qui per robar-li el manso, qui vagi a Eurovisió ni si guanya “Eppaña” o queda dels últims… Ooooooh! Quina llàstima! (Noteu el sarcasme?)
M’importa mig nap quin culebrot amb personatges de nom compost interminable fan per la tarda. I els gags més que suats d’alguns programes m’avorreixen.
Així que no és que no vegi gens de TV, sinó que no miro el que miren la majoria en aquest país…
És trist, però només puc dir que tenim una programació plena de merda!
Quan em diuen que sóc friki per aquest motiu me n’alegro molt!!
Contesto amb un “Gràcies!” i un somriure d’orella a orella.
L’últim que vull és assemblar-me a tu, borrego!

M’han dit friki perquè veig dorama japonesos.
(en comptes d’estar veient paparrades a TV)


Aquest és un dels que més m’ha agradat. Llegiu-ne més aquí

Vaig començar a veure dorama perquè buscava converses i veus reals, per a acostumar la meva oïda a la dicció nipona. Que l’anime és massa exagerat!
Però al final m’he enganxat a aquests culebrots curts, de 12 o 13 capítols, i de temàtiques ben variades.
El diàleg va anar així:
Jo – Per què no he de poder veure aquestes sèries? Si tu m’acabes de dir que et mires “física o química” o “el barco” o “la duquesa”!?
Ell – I ja ho pots seguir bé, havent de llegir tota l’estona?
Jo – Home! La intenció és que algun dia no necessiti els subtítols!! (^^;)
Ell – Continuo pensant que és una frikada…
Jo – No veus sèries estrangeres, tu?
Ell – Eeeh… Doncs, si! CSI, House…
Jo – Ah! També en veig d’aquestes!! I en veus alguna en versió original?
Ell – Doncs, si…
Jo – T’he enxampat!! Per la mateixa regla de tres, també ets un friki!!
Ell – Si, però es que tu les que mires són japoneses.
Jo – És que d’això es tracta!! Perquè són japoneses! Però… També n’he vist alguna de coreana o xinesa… Però res! Que em quedo amb les nipones! Que a les japoneses enganxo alguna cosa sense llegir, i a les altres només els “An-nyeong-ha-se-yo!” i els “xièxiè”!
Ell – Lo quèeeeeee!?
Jo – XDDD

Em diuen friki per anar fins a París per un concert.
I per rematar-ho, dels japonesos X Japan!!

We are X!!
I per què no!?
El que m’ho va “recriminar” estava disposat, si hagués tingut sort al sorteig, a anar a Wembley a la final de la Champions!!
Aquí, “cada loco con su tema”!
X)

M’han dit friki per tenir l’habitació plena de llibres, manga, figuretes, dvd d’anime, etc…


Hummmm… Jo crec que tinc poca cosa!!
Però… El que em va dir que sóc “rara” per tenir tot això, té una habitació sencera per la PlayStation…
Jo sóc friki, però tu també, nano!! XD

Podria estar una bona estona més relatant exemples, però millor us deixo tranquils i aneu passant cap a la resta de blocs!

Ja ho veieu!
Això de la frikor és subjectiu i no tothom és capaç de veure/admetre el seu costat friki.
Es vulgui o no, ningú se salva!
Qui estigui lliure de frikor, que tiri la primera pedra!!

I jo, contenta de que em diguis “friki”, friki!





Un bestiari #TLQM

6 06 2010

Com a bona ganxeta (reusenca) que sóc, ahir vaig anar a la plaça del Mercadal per a veure ballar el Seguici festiu i vibrar amb la Tronada.

I ara algú em dirà que Sant Pere no és fins el dia 29…
Doncs si! Aquest algú tindrà raó! (A no ser que algun agoserat hagi canviat la festa de lloc al calendari…)
Però enguany tenim motius, i bons, per a fer petar la Tronada Excepcional (fora de les 4 de Festa Major).
L’última Tronada Excepcional, ja fa una colla d’anys, es va encendre per a celebrar la designació de Reus com a subseu olímpica.
Ahir el que es va voler celebrar és que la Festa Major de Sant Pere de Reus ha estat proclamada Festa Patrimonial d’Interès Nacional

Ja era hora! XD
Que la Tronada està documentada des de 1677!
I és l’única de Catalunya que es conserva tal com eren les tronades fa segles, és a dir, un rec de pólvora esquitxat amb trons i, sobretot, amb els mascles o morters
Que no és “moc d’indiot” això, eh!?
Una festa que des de fa uns quants anys ha anat recuperant elements festius que s’havien perdut i n’ha incorporat de nous, sempre conservant l’esperit tradicional.

La Tronada Excepcional

Aquests mascles no han petat tan fort com els de la de Festa Major.
Lògic! La Tronada de Sant Pere no ha de perdre protagonisme!
Si veniu, feu-ho per la de la vigília al vespre, que és la de més potència.
Si no les veieu totes! ;)
I, un consell, obriu la boca mentre peta.

També ha estat excepcional la coca amb cireres gegant que s’ha repartit.

Aquesta coca típica de Reus i comarca (també d’altres pobles del Baix Maestrat, però la mengen per la Fira de la Cirera) es menja per Corpus.

Així que, com si del día de Sant Pere es tractés, però sense la imatge del sant, hem escoltat el toc general de campanes des de la Prioral i tot el Seguici ha fet la ballada conjunta al Mercadal.
(el Canó, el Ball de Diables, la Víbria, el Drac, el Basilisc, el Lleó, el Bou, els Nanos, la Mulassa, els Gegants, el Carrasclet, el Ball de Dames i Vells, el Ball de Pere Joan Barceló, el Ball de Galeres, el Ball de Cavallets, el Ball de Cercolets, el Ball de Prims, el Ball de Valencians, el Ball de Bastons de l’Esbart Santa Llúcia, el Ball de Mossèn Joan de Vic, el Ball de Gitanes, el Ball de Bastons de l’Esbart Dansaire de l’Orfeó Reusenc, els Xiquets de Reus i l’Àliga. Si em deixo algú, que em perdoni)

Com ja he dit algun cop, sempre he tingut un especial interès pels gegants Japonesos.

No sé si era perquè ja començava la meva falera, o bé que ells mateixos n’eren un dels desencadenants.
Així que aquest trosset del Seguici ja es podria classificar com a #TLQM.
Però el que m’ha fet batejar aquesta entrada tal com ho he fet, ha estat el que veureu al següent video.


Enmig del poti-poti de músiques, de sons de gralla i de tambors, m’ha cridat l’atenció una tonada que molt catalana no sona, no…
És una versió de Kalinka, la música que Nintendo va versionar i que va fer servir al Tetris!
La plaça estava tant plena que em venien ganes d’arrenglerar els grups de gent i fer desapareixer fileres! XD





25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





#TLQM La nit dels cogombres!

15 12 2009

Fa dies que no dono senyals de vida per aquí, però d’avui no passa! (^^;)

D’un temps ençà, unes sigles estan prenent força.
A través de blocs, twitter, wave, facebook i altres mitjans, un concepte ha revolucionat la blogosfera!
Es tracta de TLQM (Todo lo que mola)
En català no quedaria tan bé… Tot el que fa patxoca… TEQFP?… WTF! (><) OMG! XD Aquesta frase té els seus orígens amb Pepino (AKA Ale, karawapo, Alejandro… pepinismo.net) i difosa per El Capitán (AKA Urías, Oriol… laarcadiadeurias.net) en una entrevista al primer, que podríeu veure aquí si els de youtube no fossin tan torracollons amb els drets d’autor pels fragments musicals que puguis usar al muntatge del vídeo… La política de Youtube=TLQJ (Todo lo que jode)
Bé… La frase (mode reverberació: ON) “todo lo que molaaaa!” (mode reverberació: OFF) definia en un inici la “mercaderia” que es pot trobar a les tendes de carretera que van visitar l’Ale i Urías a Fukuoka. Des de manga, passant per consoles, marxandatge, a tota mena d’artilugis i andròmines usades.
Però després d’això s’ha anat usant per a definir totes les frikades que “molen”, la gran majoria relacionades amb Japó.
Per a crear entrades i ressenyes simultànies de còmics i anime a 4 i 6 mans!
Acabant donant nom a una trobada simultània de bloggers i twitters a Barcelona i Madrid el passat 10 de desembre, la “Cumbre Nexo Japón #TLQM” que es va enfilar per twitter i perfilar per wave.
On hi van assistir, entre d’altres, els ja esmentats Ale i Urías, Marc Bernabé (a qui dec, en part, el meu interès pel japonès), Roger de ComerJaponés.com (el blog del qual acabo de visitar fa una estona i ja tinc l’estomac rugint com un desesperat!), Madam Beus, Getres (dissenyador web sense bloc. En casa de herrero…)
M’hagués agradat molt assistir-hi, però els meus horaris laborals són una merda, diguem-ho clar!, i em va ser impossible.
Però no acaba aquí, després de la trobada-cimera-kdd-fiestuqui-gambiterada vénen més cosetes!
Continuen les ressenyes a múltiples mans (si continua afegint-se gent, semblarà una ressenya de la deessa Kannon ) i la setmana Nexo #TLQM amb el Tokusatsu com a tema principal, amb Godzilla i Ultraman ressenyats ja per ElCapitán, Marc Bernabé (l’arqueòleg del Manga), PublicidadJapón i amb possibles futures col·laboracions de Pepino i ComerJaponés.

I la traca final, o millor dit la mascletá!
Un “peaxo” concert que tindrà lloc el proper 22 de desembre a la Sala BeCool (bicul) de Barcelona.

Pepino en concert!

Això si que no m’ho perdo!
Serà el primer concert chiptune que veig. I té tota la pinta de ser una passada!

On és la sala BeCool

Mostra un mapa més gran
Més info a Pepinismo.net i a la plana de BeCool








%d bloggers like this: