A la peli, el nerd no era grassonet!

Ull! Pot contenir spoilers!!
Avisats esteu, no em recrimineu res.

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.

Confesso que m’ha agradat

Aquesta setmana, tot parlant amb un client, va sortir el tema de la meva “frikor” pel fet de veure anime, dorames i cinema japonès en VOS.
Dient-me que a ell també li agrada el cinema japonès: Hero, La casa de les dagues voladores…

Coooooom!?
Això no és cinema japonès, home! XD

El més japonès que hi ha és a “La casa…” amb l’actor Kaneshiro Takeshi… I és mestís.
Pel·lícules d’acció amb coreografies espectaculars i efectes com les de Zhang Yimou que ell sembla preferir, també n’hi deu haver de japoneses. Però com que no són del meu estil, no vaig poder anomenar-ne cap.
Però tot i que no és chanbara, ni de ninja, ni de res per l’estil, si que li en vaig recomanar una que he vist recentment i que m’ha agradat moltíssim.
Es tracta de “Kokuhaku” (告白, Confessions), de Nakashima Tetsuya.

És un thriller psicològic basat en una novel·la de ficció (supervendes, escrita per Minato Kanae) que ens parla de la venjança d’una mare i de la crueltat dels nanos de 13 anys (adolescents en general), amb el rerafons crític sobre la llei de la protecció del menor. Uns infants alienats per la despreocupació o la sobreprotecció dels pares, i que no paren d’enviar-se missatges i e-mails tot i estar a pocs centímetres els uns dels altres… Una crítica a la societat i la família actual japonesa, al sistema educatiu, al sistema legal…
Una joia, vaja!

La cinta comença l’últim dia de classe en una aula plena de pre-adolescents que passen completament del discurs de la professora, fins que aquesta anuncia que dimiteix i explica els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió. La mort de la seva filla no havia estat un accident, sinó un homicidi perpetrat per dos dels alumnes d’aquella classe. I, de pas, confessa que ha executat la seva venjança injectant sang infectada amb el virus de la SIDA al brik de llet que acaben de prendre.
Però el que sembla ser un final no és més que l’inici d’una trama psicològica que acabarà fent pagar “amb la mateixa moneda” als dos culpables, que gràcies a la llei de menors havien sortit indemnes i sense “culpes”.
El que no sé és si el fet que un tercer alumne, una noia, acabi rebent un càstig comparable a la seva culpa ha estat tramat per la professora o una pura casualitat. (No dic res més, que si no esvento la peli!)

Jo la definiria com la pel·lícula dels “tot i que”…
Tot i que va ser una de les favorites del públic a la passada edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, no va guanyar cap guardó.
Tot i que ha estat la representant del Japó als Òscars i que està rebent unes molt bones crítiques, no ha passat el sedàs per a les nominacions a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Tot i que conté uns monòlegs llargs i que està montada com un puzle, el fil argumental no es perd mai, ni es fa pesada en cap moment. Ans al contrari, t’absorveix i t’enganxa des del primer minut.
Tot i que les tonalitats blaves i fosques durant tot el film poden conduir-nos a pensar en un món irreal, acaben reforçant les imatges i donant énfasi a la sang i als rostres dels personatges.
Tot i que es podria pensar en un abús del slow motion en escenes que no són de vital importància en el fil argumental, sí que reforcen l’impacte emocional i visual.
Alguns exemples serien quan un dels alumnes és assetjat i colpejat amb una pilota de beisbol al terrat de l’escola, mentre a la classe, on regna el desinterès i el desordre, continua el monòleg de la professora. (crueltat, “tantmefotisme” dels adolescents)

O quan els nanos juguen als tolls tot saltant i fent xipoller després de la tempesta (no oblidem que encara són infants i la tempesta pot ser meteorològica i emocional després de la primera de les confessions)

També quan retornen a les classes per primavera amb les sakures florides (què japonès!) i els alumnes feliços caminant sota una pluja de pètals sembla que no recorden els esdeveniments passats.

Amb el degoteig de “confessions” en forma de flashback, a l’estil clàssic de Rashomon (juntament amb els slow motion, em recorden al cinema d’Akira Kurosawa), s’anirà completant el trencacoscles de la història fins a arribar a la conclusió sabent què és el que ha passat realment i quins són els efectes sobre les persones involucrades.
Una fotografia espectacular i calculada.
Uns actors que broden els seus papers (els adolescents són tots novells!!)
I una música, que tot i que no ha estat creada espressament per a la pel·lícula, ens acompanya i ens guia de la mà dels riff de Radiohead, amb Last Flowers

i dels japonesos Boris, amb 虹がはじまるとき(Niji ga hajimaru toki)

La BSO conté les següent peces:
01.渋谷 毅(arranged by Gabriele Roberto)／ Milk
02. Radiohead ／ Last Flowers
03. Boris ／虹が始まるとき
04. cokiyu ／ Gloomy
05. 渋谷庆一郎／ Piano Concerto No.5 (J.S.Bach)
06. Boris ／ My Machine
07. AKB48 ／ RIVER
08. Boris ／断片-Bit-
09. PoPoyans ／ When the owl sleeps
10. やくしまるえつこ & 永井圣一／ The Meeting Place
11. The xx ／ Fantasy
12. Boris ／にじむ残像
13. cokiyu ／ See the sun
14. Curly Giraf fe ／ Peculiarities
15. Y.S. & The Sunshine Band ／ That’s
The Way (I Like It)
16. Boris ／ Feedbacker
17. choir ／ Long long Ago (イギリス民謡)
18. Boris ／决别
19. 渋谷庆一郎／ Largo (G.Hendel)

Crec que no trigaré gaire a tornar-la a veure…
I espero que arribi a les nostres sales!!
(Comercials, em refereixo. Que a Sitges ja havia arribat)
Perquè veure-la a la pantalla gran ha de ser una passada!

6000Km sempre seran menys que 12000Km

Com alguns dels que em rodegeu ja sabeu, aquest octubre viatjo als Estats Units.
Els que no, ara ja ho sabeu! XD

Tot va començar un dia a la llibreria, immersa a la secció de viatges.
La meva intenció era anar a París, així que estava remenant entre les guíes d’aquesta ciutat europea, quan em vaig trobar una guía de Nova York enmig de totes elles…
Hummm…
I si passo del Louvre i me’n vaig al Guggenheim?
Sempre m’havia cridat l’atenció aquest edifici de Frank Lloyd.
Així que, dit i fet!
Vaig deixar la guía de París al prestage i en vaig agafar una del país del president amb cognom de poble japonès.
Nova York es una ciutat prou gran com per a ocupar tot el viatge, però a mi no em va gaire això d’anar a un altre continent per visitar una sola ciutat.
Potser després em faltarà temps, però així tinc una excusa per si hi vull tornar alguna altra vegada! ;)
Quan, a la feina, vaig comentar que estava mirant d’anar als EEUU em van aconsellar de visitar també la costa oest.
I, la veritat es que em feia certa gràcia aquesta ruta.
Però llavors se’m va acostar la Brigitte, una companya de feina, i em va dir que si anava a NY ella també vindria (Bé! Ja som dues!) I mirant algunes planes web va sorgir l’opció de visitar Hawaii…
Són uns quants quilòmetres més (i unes quantes hores de vol més a tenir en compte) però ara em fa més “ilu” Honolulu que Manhattan!

Una de les meves “tàctiques” abans d’organitzar un viatge és visitar les agències de viatges a veure què ofereixen. Encara que mai agafo un viatge per agència!
Totes ens van oferir el viatge amb la ruta Barcelona-NY-Honolulu-Barcelona…
Segons ells perquè així a Hawaii, amb la platgeta i les palmeres et relaxes per a la tornada… Ai, que no em coneixen…
Tornar de Honolulu i a treballar? 20 hores de vol més els temps de les escales?
Ni boja! Si a Hawaii no penso parar!
Algun dia de platja caurà, però hi ha tant per veure i viure…
Potser és el meu esperit de contradicció, però nosaltres farem la ruta al revés.
Ens menjarem la pallissa de vols el primer día, una setmana a Hawaii i la tornada escalonada amb la “parada” a NY d’una setmana, després vol directe fins a BCN.
Encara estem mirant si fer una escapada a Washington o Niagara. O ambdues coses!

Documentant-me per al viatge, em vaig assabentar que a Oahu es va rodar part de la sèrie Lost (Perduts) i mig picada per la curiositat vaig començar a veure-la.
Si, si! Sóc dels pocs que encara no n’havien vist ni un capítol!
Aquests paratges tan verds i les aigües cristal·lines m’han encisat.
(I, a més, vull veure volcans actius! Així que a Big Island el Kilauea m’espera!)
Però just fa uns dies em vaig adonar d’una cosa veient el capítol 16 de la cinquena temporada…
En Jin i la Sun es van casar a Corea (se suposa, que en aquesta sèrie totes les teories es trenquen quan menys t’ho esperes! En el moment d’escriure aquest post estic a punt de començar a veure la 6a temporada) però el temple que surt al fons durant la cerimònia és el Byoudou-in que hi ha a Oahu.

Pel que es veu ja havia sortit a la primera temporada quan en Jin demana la mà de la Sun… Però no me n’he adonat fins a la cinquena! (^^;)
(ai, Turris! Que sembla que vinguis d’Arbeca!)

El Byoudou-in d’Oahu és una rèplica del temple que vaig poder veure a Uji, a prop de Kyoto.

L’original va ser construït el 998 com a xalet rural de Fujiwara no Michinaga, un dels poderosos del clan Fujiwara. El 1052 va ser reconvertit en temple budista pel seu fill, Fujiwara no Yorimichi.
L’edifici del que estic parlant és el saló del Fènix (datat de 1053) i és l’única estructura original que queda en peu. Doncs la resta d’edificacions van desapareixer en un incendi durant la guerra civil de 1336.
És com si el fènix l’hagués protegit, oi?

Un parell de curiositats, el Byoudou-in es pot veure a les monedes de 10 iens.

I el fènix que el corona, als bitllets de 10.000 iens

Fins aquí, podem acceptar “pop com animal de companyia”…
És molt més barat rodar en una sola illa que haver de fer 7000 Km fins a Corea per rodar unes escenes de res.
Però això no és tot…
L’altre dia, en arribar a casa, em vaig trobar a ma mare veient “Pearl Harbor“.
Sense saber quina peli era vaig reconèixer Oahu només de veure els paisatges i en concret les muntanyes tan peculiars que la coronen. I com que no havia vist la peli, em vaig quedar.
Dir que em vaig avorrir és poc… Em vaig adormir com un soc! (_ _)Zzzzz
Abans d’adormir-me recordo veure gent penjada del, ja tocat de mort, cuirassat Arizona… I em desperto quan els americans ja atacaven Tokyo i sobrevolaven Japó rumb a la Xina.
Obria i tancava els ulls, encara mig endormiscada.
Però els vaig obrir de cop i em vaig acabar de despertar en veure això…

No hi veieu res fora de lloc!?
No sé si el Byoudou-in d’Uji estaria tan policromat el 1942…
Però… El que és segur és que les muntanyes de Ko’olau no són a Kyoto, ni tan sols al Japó!
‘Nyores… ‘Nyors… Que són a Oahu!
Si! L’illa de Pearl Harbor!
No tenien combustible per a arribar a la Xina i resulta que giren cua i fan 6000 Km per tornar a “casa”? O de veritat l’illa d’Oahu és l’illa de Lost i fa coses rares en el temps i l’espai?
(Ara m’agafarà cangueli i no m’atreviré a anar-hi!!) #¬¬
O bé és que als senyors de fotografia i FX no els va passar pel cap de dissimular el fons de la imatge per a que no fos tan reconeixible?
No tothom ha estat a Oahu per a reconèixer les muntanyes, però si t’has passat un quart de la peli veient-les…

De Hollywood a Honolulu són, més o menys, 6000 Km. I de Honolulu a Kyoto uns altres 6000 Km.
Si s’estalvien aquest segon trajecte i el caleram que comportaria traslladar tot l’equip de rodatge… No podrien haver-se gastat una micona de res en evitar que sigui tan evident la “cagada”?

Per molt que el pla no duri més de 6 segons, coses com aquesta són les que fan que em peti de riure! Sort que l’he vist a casa, que si ho faig al cinema em fan fora a puntades! XD

Coneixeu alguna altra pel·lícula on surti el Byoudou-in?
I altres ficades de pota com aquesta? (Segur!)