A la peli, el nerd no era grassonet!

5 03 2012

Ull! Pot contenir spoilers!!
Avisats esteu, no em recrimineu res.

Era el novembre de 2008, tot just acabava de veure el dorama “Galileo” del qual ja havia parlat de passada aquí, que vaig emprendre el meu segon viatge per terres nipones.
I en alguna de les meves visites a llibreries em va cridar l’atenció un llibre que portava la foto dels dos protagonistes d’aquesta sèrie a la faixa.

Es tractava de 容疑者Xの献身 (Yōgisha X no Kenshin, La devoció del sospitós X), de Higashino Keigo.
No em va estranyar gens.
És ben normal que els dorama estiguin basats en llibres. I que aquests, es tornin a reeditar després de l’emissió de la sèrie per TV.
El que no sabia era que tot just un mes abans s’havia estrenat una peli que amb els mateixos actors del dorama estava sent un èxit de taquilla (estrenant-se el 4 d’octubre va assolir la 4ª posició en el rànquing de recaptació de tot l’any 2008).

Com que la sèrie em va agradar, quan en vaig tenir l’oportunitat, vaig veure també la pel·lícula. Que amb els mateixos actors, ens endinsava altre cop en uns personatges que ja havien creat uns lligams invisibles que a la sèrie potser només s’havien intuït, però que a la peli es fan una mica més evidents. Encara que sigui gairebé al final! XP
I, més important, ens demostra que en Yukawa-sensei no només es regeix per lleis i proves científiques.
Té sentiments! És humà!!

Dies enrera, en una de les meves visites a la llibreria, em vaig quedar palplantada davant d’una de les prestatgeries, tot pensant:
Que ho és…?
Si, oi? Si que ho és!!

I així va ser com vaig sortir amb un llibre de més a la bossa…
Aish! És que no puc entrar en una llibreria i sortir-ne sense haver comprar res!?
XP

Llegit el llibre, he tornat a veure la peli.
Puc dir que és bastant fidel al llibre.
Tot i que hi ha petites diferències, aquestes no afecten gaire, per no dir gens, al desenvolupament de l’història:

Al llibre no apareix en cap moment la detectiu (policia) Utsumi, éssent el detectiu Kusanagi, amic del professor Yukawa, qui fa de fil conductor entre aquest i el sospitós final, que resultava ser un amic de la universitat.
A la peli, seguint amb la història del dorama, és ella qui fa aquest paper connector.

Tampoc apareix al llibre l’escena on en Ishigami (sospitós) i en Yukawa van a escalar una muntanya. Potser una llicència un pèl massa dramàtica en que sembla que l’Ishigami ja sap que en Yukawa l’ha descobert i intenta desempallegar-se d’ell enmig de la boira i el fred.

Al llibre és en Kishitani que fa el paper de detectiu novell, parella amb en Kusanagi, i que ja des d’un primer moment deixa de ser imparcial, penjant-se de la sospitosa principal, la Yasuko. A la peli, és en Kusanagi qui sembla que s’encatarina d’ella.

Al llibre, un personatge secundari que ronda a la Yasuko sembla algú elegant i atractiu. Al menys així me l’he imaginat jo. :/
Però a la peli… S’assembla més a com m’havia imaginat l’Ishigami a partir de la descripció del llibre.
A la peli, l’Ishigami, tot i no ser algú excesivament agraciat, no és com se’l descriu al llibre.
En una de les escenes que comparteix amb el seu amic Yukawa, es lamenta, potser parlant amb si mateix, de que no és tan atractiu com ell…
Home… No és un ikemen. I si que sembla molt més gran que en Yukawa. Però arregladet i pentinat…
Al llibre si que té raó de queixar-se, perquè l’autor el pinta com un nerd grassonet de cara rodona i amb una calvície important!!

Més diferències?
Hmmmm… Ah! Si!
Al llibre, la Yasuko treballa per algú altre en una tenda de bentou (menjars preparats per emportar, carmanyoles).
A la peli, ella n’és la propietària.
Això fa que al llibre, els propietaris de la tenda tinguin un paper relativament important dins de la trama, que a la peli no pot aparèixer.

Segur que se m’oblida alguna altra diferència.
Però com ja he dit, no afecten per a res en la trama.
Així que us puc recomanar ambdues opcions.
La peli, l’haureu de buscar amb subtítols si és que no sabeu japonès…
Ja sabem que el cinema nipó arriba amb dificultat a casa nostra.
El llibre, el trobareu en català i en castellà, gràcies a Ediciones B.

La devoció del sospitós X és una novel·la negra que ens endinsa al costat més fosc de la condició humana, l’obsessió/devoció, el crim i el pes de la culpa.
Amb una redacció sense escarafalls, ni descripcions pesades, es centra en els sentiments dels personatges de forma clara i directa. Al contrari d’altres autors japonesos que semblen tenir més èxit a casa nostra.

De moment només hi ha aquesta novel·la traduïda al català (o al castellà) d’aquest autor.
Però espero que aviat ens n’arribin més obres.

Anuncis




Confesso que m’ha agradat

6 02 2011

Aquesta setmana, tot parlant amb un client, va sortir el tema de la meva “frikor” pel fet de veure anime, dorames i cinema japonès en VOS.
Dient-me que a ell també li agrada el cinema japonès: Hero, La casa de les dagues voladores…

Coooooom!?
Això no és cinema japonès, home! XD

El més japonès que hi ha és a “La casa…” amb l’actor Kaneshiro Takeshi… I és mestís.
Pel·lícules d’acció amb coreografies espectaculars i efectes com les de Zhang Yimou que ell sembla preferir, també n’hi deu haver de japoneses. Però com que no són del meu estil, no vaig poder anomenar-ne cap.
Però tot i que no és chanbara, ni de ninja, ni de res per l’estil, si que li en vaig recomanar una que he vist recentment i que m’ha agradat moltíssim.
Es tracta de “Kokuhaku” (告白, Confessions), de Nakashima Tetsuya.

És un thriller psicològic basat en una novel·la de ficció (supervendes, escrita per Minato Kanae) que ens parla de la venjança d’una mare i de la crueltat dels nanos de 13 anys (adolescents en general), amb el rerafons crític sobre la llei de la protecció del menor. Uns infants alienats per la despreocupació o la sobreprotecció dels pares, i que no paren d’enviar-se missatges i e-mails tot i estar a pocs centímetres els uns dels altres… Una crítica a la societat i la família actual japonesa, al sistema educatiu, al sistema legal…
Una joia, vaja!

La cinta comença l’últim dia de classe en una aula plena de pre-adolescents que passen completament del discurs de la professora, fins que aquesta anuncia que dimiteix i explica els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió. La mort de la seva filla no havia estat un accident, sinó un homicidi perpetrat per dos dels alumnes d’aquella classe. I, de pas, confessa que ha executat la seva venjança injectant sang infectada amb el virus de la SIDA al brik de llet que acaben de prendre.
Però el que sembla ser un final no és més que l’inici d’una trama psicològica que acabarà fent pagar “amb la mateixa moneda” als dos culpables, que gràcies a la llei de menors havien sortit indemnes i sense “culpes”.
El que no sé és si el fet que un tercer alumne, una noia, acabi rebent un càstig comparable a la seva culpa ha estat tramat per la professora o una pura casualitat. (No dic res més, que si no esvento la peli!)

Jo la definiria com la pel·lícula dels “tot i que”…
Tot i que va ser una de les favorites del públic a la passada edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, no va guanyar cap guardó.
Tot i que ha estat la representant del Japó als Òscars i que està rebent unes molt bones crítiques, no ha passat el sedàs per a les nominacions a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Tot i que conté uns monòlegs llargs i que està montada com un puzle, el fil argumental no es perd mai, ni es fa pesada en cap moment. Ans al contrari, t’absorveix i t’enganxa des del primer minut.
Tot i que les tonalitats blaves i fosques durant tot el film poden conduir-nos a pensar en un món irreal, acaben reforçant les imatges i donant énfasi a la sang i als rostres dels personatges.
Tot i que es podria pensar en un abús del slow motion en escenes que no són de vital importància en el fil argumental, sí que reforcen l’impacte emocional i visual.
Alguns exemples serien quan un dels alumnes és assetjat i colpejat amb una pilota de beisbol al terrat de l’escola, mentre a la classe, on regna el desinterès i el desordre, continua el monòleg de la professora. (crueltat, “tantmefotisme” dels adolescents)

O quan els nanos juguen als tolls tot saltant i fent xipoller després de la tempesta (no oblidem que encara són infants i la tempesta pot ser meteorològica i emocional després de la primera de les confessions)


També quan retornen a les classes per primavera amb les sakures florides (què japonès!) i els alumnes feliços caminant sota una pluja de pètals sembla que no recorden els esdeveniments passats.

Amb el degoteig de “confessions” en forma de flashback, a l’estil clàssic de Rashomon (juntament amb els slow motion, em recorden al cinema d’Akira Kurosawa), s’anirà completant el trencacoscles de la història fins a arribar a la conclusió sabent què és el que ha passat realment i quins són els efectes sobre les persones involucrades.
Una fotografia espectacular i calculada.
Uns actors que broden els seus papers (els adolescents són tots novells!!)
I una música, que tot i que no ha estat creada espressament per a la pel·lícula, ens acompanya i ens guia de la mà dels riff de Radiohead, amb Last Flowers

i dels japonesos Boris, amb 虹がはじまるとき(Niji ga hajimaru toki)

La BSO conté les següent peces:
01.渋谷 毅(arranged by Gabriele Roberto)/ Milk
02. Radiohead / Last Flowers
03. Boris /虹が始まるとき
04. cokiyu / Gloomy
05. 渋谷庆一郎/ Piano Concerto No.5 (J.S.Bach)
06. Boris / My Machine
07. AKB48 / RIVER
08. Boris /断片-Bit-
09. PoPoyans / When the owl sleeps
10. やくしまるえつこ & 永井圣一/ The Meeting Place
11. The xx / Fantasy
12. Boris /にじむ残像
13. cokiyu / See the sun
14. Curly Giraf fe / Peculiarities
15. Y.S. & The Sunshine Band / That’s
The Way (I Like It)
16. Boris / Feedbacker
17. choir / Long long Ago (イギリス民謡)
18. Boris /决别
19. 渋谷庆一郎/ Largo (G.Hendel)

Crec que no trigaré gaire a tornar-la a veure…
I espero que arribi a les nostres sales!!
(Comercials, em refereixo. Que a Sitges ja havia arribat)
Perquè veure-la a la pantalla gran ha de ser una passada!





6000Km sempre seran menys que 12000Km

13 06 2010

Com alguns dels que em rodegeu ja sabeu, aquest octubre viatjo als Estats Units.
Els que no, ara ja ho sabeu! XD

Tot va començar un dia a la llibreria, immersa a la secció de viatges.
La meva intenció era anar a París, així que estava remenant entre les guíes d’aquesta ciutat europea, quan em vaig trobar una guía de Nova York enmig de totes elles…
Hummm…
I si passo del Louvre i me’n vaig al Guggenheim?
Sempre m’havia cridat l’atenció aquest edifici de Frank Lloyd.
Així que, dit i fet!
Vaig deixar la guía de París al prestage i en vaig agafar una del país del president amb cognom de poble japonès.
Nova York es una ciutat prou gran com per a ocupar tot el viatge, però a mi no em va gaire això d’anar a un altre continent per visitar una sola ciutat.
Potser després em faltarà temps, però així tinc una excusa per si hi vull tornar alguna altra vegada! ;)
Quan, a la feina, vaig comentar que estava mirant d’anar als EEUU em van aconsellar de visitar també la costa oest.
I, la veritat es que em feia certa gràcia aquesta ruta.
Però llavors se’m va acostar la Brigitte, una companya de feina, i em va dir que si anava a NY ella també vindria (Bé! Ja som dues!) I mirant algunes planes web va sorgir l’opció de visitar Hawaii…
Són uns quants quilòmetres més (i unes quantes hores de vol més a tenir en compte) però ara em fa més “ilu” Honolulu que Manhattan!

Una de les meves “tàctiques” abans d’organitzar un viatge és visitar les agències de viatges a veure què ofereixen. Encara que mai agafo un viatge per agència!
Totes ens van oferir el viatge amb la ruta Barcelona-NY-Honolulu-Barcelona…
Segons ells perquè així a Hawaii, amb la platgeta i les palmeres et relaxes per a la tornada… Ai, que no em coneixen…
Tornar de Honolulu i a treballar? 20 hores de vol més els temps de les escales?
Ni boja! Si a Hawaii no penso parar!
Algun dia de platja caurà, però hi ha tant per veure i viure…
Potser és el meu esperit de contradicció, però nosaltres farem la ruta al revés.
Ens menjarem la pallissa de vols el primer día, una setmana a Hawaii i la tornada escalonada amb la “parada” a NY d’una setmana, després vol directe fins a BCN.
Encara estem mirant si fer una escapada a Washington o Niagara. O ambdues coses!

Documentant-me per al viatge, em vaig assabentar que a Oahu es va rodar part de la sèrie Lost (Perduts) i mig picada per la curiositat vaig començar a veure-la.
Si, si! Sóc dels pocs que encara no n’havien vist ni un capítol!
Aquests paratges tan verds i les aigües cristal·lines m’han encisat.
(I, a més, vull veure volcans actius! Així que a Big Island el Kilauea m’espera!)
Però just fa uns dies em vaig adonar d’una cosa veient el capítol 16 de la cinquena temporada…
En Jin i la Sun es van casar a Corea (se suposa, que en aquesta sèrie totes les teories es trenquen quan menys t’ho esperes! En el moment d’escriure aquest post estic a punt de començar a veure la 6a temporada) però el temple que surt al fons durant la cerimònia és el Byoudou-in que hi ha a Oahu.

Pel que es veu ja havia sortit a la primera temporada quan en Jin demana la mà de la Sun… Però no me n’he adonat fins a la cinquena! (^^;)
(ai, Turris! Que sembla que vinguis d’Arbeca!)

El Byoudou-in d’Oahu és una rèplica del temple que vaig poder veure a Uji, a prop de Kyoto.

L’original va ser construït el 998 com a xalet rural de Fujiwara no Michinaga, un dels poderosos del clan Fujiwara. El 1052 va ser reconvertit en temple budista pel seu fill, Fujiwara no Yorimichi.
L’edifici del que estic parlant és el saló del Fènix (datat de 1053) i és l’única estructura original que queda en peu. Doncs la resta d’edificacions van desapareixer en un incendi durant la guerra civil de 1336.
És com si el fènix l’hagués protegit, oi?

Un parell de curiositats, el Byoudou-in es pot veure a les monedes de 10 iens.

I el fènix que el corona, als bitllets de 10.000 iens

Fins aquí, podem acceptar “pop com animal de companyia”…
És molt més barat rodar en una sola illa que haver de fer 7000 Km fins a Corea per rodar unes escenes de res.
Però això no és tot…
L’altre dia, en arribar a casa, em vaig trobar a ma mare veient “Pearl Harbor“.
Sense saber quina peli era vaig reconèixer Oahu només de veure els paisatges i en concret les muntanyes tan peculiars que la coronen. I com que no havia vist la peli, em vaig quedar.
Dir que em vaig avorrir és poc… Em vaig adormir com un soc! (_ _)Zzzzz
Abans d’adormir-me recordo veure gent penjada del, ja tocat de mort, cuirassat Arizona… I em desperto quan els americans ja atacaven Tokyo i sobrevolaven Japó rumb a la Xina.
Obria i tancava els ulls, encara mig endormiscada.
Però els vaig obrir de cop i em vaig acabar de despertar en veure això…

No hi veieu res fora de lloc!?
No sé si el Byoudou-in d’Uji estaria tan policromat el 1942…
Però… El que és segur és que les muntanyes de Ko’olau no són a Kyoto, ni tan sols al Japó!
‘Nyores… ‘Nyors… Que són a Oahu!
Si! L’illa de Pearl Harbor!
No tenien combustible per a arribar a la Xina i resulta que giren cua i fan 6000 Km per tornar a “casa”? O de veritat l’illa d’Oahu és l’illa de Lost i fa coses rares en el temps i l’espai?
(Ara m’agafarà cangueli i no m’atreviré a anar-hi!!) #¬¬
O bé és que als senyors de fotografia i FX no els va passar pel cap de dissimular el fons de la imatge per a que no fos tan reconeixible?
No tothom ha estat a Oahu per a reconèixer les muntanyes, però si t’has passat un quart de la peli veient-les…

De Hollywood a Honolulu són, més o menys, 6000 Km. I de Honolulu a Kyoto uns altres 6000 Km.
Si s’estalvien aquest segon trajecte i el caleram que comportaria traslladar tot l’equip de rodatge… No podrien haver-se gastat una micona de res en evitar que sigui tan evident la “cagada”?

Per molt que el pla no duri més de 6 segons, coses com aquesta són les que fan que em peti de riure! Sort que l’he vist a casa, que si ho faig al cinema em fan fora a puntades! XD

Coneixeu alguna altra pel·lícula on surti el Byoudou-in?
I altres ficades de pota com aquesta? (Segur!)





25 de maig, el dia #TLQM

25 05 2010

Agafeu cadira i poseu-vos còmodes, que avui serà llarg…
Una vida (i la que queda) forjant el meu Jo Friki “vomitat” en un post en un dia tan especial com avui.

Confesions d’una friki

Alguns dels que llegiu aquest bloc, ja sabeu què és el hashtag #TLQM.
Els que no, passeu per aquí.
Potser us preguntareu per què avui és el dia #TLQM.
Bé… Doncs perquè avui és el día de l’orgull friki!
I els que usem el #TLQM som orgullosament frikis! XD
I per això, al Nexo #TLQM, va sorgir la idea de fer un post sobre el tema friki per publicar en un día tan assenyalat.
Pot ser que Japó sigui un tema recurrent en els posts d’aquest nexe de blocaires, doncs aquest país és una font inesgotable de frikades i un dels temes preferits per la majoria de nosaltres.
Així que si sou uns frikis de cap a peus, passeu pels posts d’avui que podreu trobar començant pel de la Arcadia de Urias, on podreu trobar la llista de blogs participants, que de ben segur que us agradaran més que el meu.
I si no ho sou, és que potser no heu gosat “sortir de l’armari”…
Que no m’imagino un món No-Friki!


Tal dia com avui, fa 5 anys es va començar a celebrar aquest día, per a reivindicar que qualsevol friki tingui el dret a denominar-se o no així, a que no se’l menyspreï pel fet de dedicar el seu temps a activitats frikis com els còmics, la ciència ficció, les sèries B, els jocs de rol, els vídeojocs, etc. I totes les activitats derivades d’aquestes aficions, com podrien ser les KDD (trobades, reunions entre individus amb una afició afí, normalment organitzades a través de la xarxa), cosplays, fires, intercanvis, col·lecció de marxandatge, etc…
Però per què el 25 de maig i no un altre dia?
La tria de la data es va fer perquè el 25 de maig de 1977 es va celebrar l’estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. Potser la saga que més moviment friki genera al nostre planeta i part de l’estranger!
Avui també es el dia de la tovallola, en que es recorda a Douglas Adams (una altra font de venes frikis!), autor de La Guia de l’Autoestopista Galàctic, col·laborador dels Monty Python, guionista de Doctor Who, etc.

Com alguns ja sabeu, el meu frikisme és divers, no em centro en un tema concret…
Sóc una tastaolletes! I una mica desordenada, d’aquí el nom del bloc…
I potser per això hi ha gent (els més “puristes”) que no em consideraria friki, perquè no estic ficada en un tema concret i que, per tant, no estic “especialitzada”.
Però, senyores i senyors! Avui és el dia!
I reivindico el meu dret a denominar-me friki!

\(^o^)/ Yoshi!
Endavant amb les

Confesions de la meva vida en friki…

Vaig començar amb sèries de televisió, de la mà del meu germà, amb Star Trek (la original, la del capità Kirk, el comandant Spock i el tinent Sulu). I seguirien Buck Rogers, V (amb la Dayana permanentada), Doctor Who, La dimensió desconeguda, Els Joves (Amb el Neil “oshtresh, tiu! Que fooort!” i l’Antidisturbis! Ningú es recorda de la rata?), L’Escurçó Negre (Amb L’AC Baldrick i el seu Nap de Propietat!), El Nan Roig (les paperes galàctiques em van traumatitzar…), les pelis del Bud Spencer i el Terence Hil(Si, si… Ho has llegit bé!)

Més tard vindrien els remake i continuacións d’algunes, Star Gate, i, ja en l'”actualitat”, Herois (Hiro! Parla més a poc a poc que no t’entenc!) i Lost (m’hi he enganxat tard, i vaig per la 3º temporada… Espero acabar-la abans d’anar a Honolulu! A veure si hi reconec alguna localització!)

Durant la meva infantesa era una “adicta” a l’anime sense saber què era ni d’on venia.
Jugava al “MinguetZ”, que és com deia a en MazingerZ, amb mes cosines i els nanos del barri. Somniava amb l’Ulisses 32.
Tenia ganes d’escanyar en Pila-Pila de Serendipity Monogatari, més coneguda a casa nostra per Biniki la dragona rosa… Amb l’opening en francès! Sempre veurem com França ens passa la mà per la cara en anime i manga?

Em petava de riure amb la Petita Polon (Granota, granota, aixeca la pota! Nahaha!)
Però no només d’anime viu el friki… També viu d’animació no japonesa!
Els Barbapapa, Die Maus, en Pingu (bé… aquí ja era crescudeta, oi?)

Un dia, després de veure un capítol de La familia Robinson, vaig anunciar que ja sabia què volia ser de gran, volia fer “dibujos animalos”, que era com els anomenava!
A l’instant vaig rebre, dels llavis de ma mare, la frase més #TLQJ (todo lo que jode) que m’han dirigit mai a la vida…
“Ai, que n’has de menjar de sopes…”
La veritat és que la frase no tenia intenció de desanimar-me, només es refereix al temps que hauria de passar. Però jo sempre me l’he pres com una negativa! M’imaginava haver-me de menjar totes les sopes de cop… Bleh!
Així que l’animació sempre ha estat el meu somni, i poder veure de prop obres, esboços, fotos i llocs que han inspirat les pel·lícules de l’estudi d’animació que més admiro va calmar una mica la meva frustració…

Durant la meva adolescència va esclatar la febre de Bola de Drac, i com la majoria de la meva generació, vam descobrir què era l’anime (tot i que tota la vida n’haguéssim mamat) i de retruc el manga.
Amb aquest esclat vaig conèixer alguns dels meus amics més frikis, com podeu pensar, uns bojos pel manga i l’anime.
Cadascun d’ells a la seva manera i que ha fet evolucionar la seva frikor pel seu propi camí.
Com ha de ser! XD
La que era super-mega fan de Dr. Slump, continua sent-ho! Fins al punt de “segrestar” la nina de l’Arale que havien regalat a la seva filla pel seu 1r aniversari…
La que estava “enamorada” del Capità Harlock, ha seguit amb la vena romàntica però en el bessant més guarnit que hom pugui arribar a trobar en un vestit lolita ple de llacets i blondes! Us podeu imaginar que una senyoreta assessora financera d’una entitat bancària us atengui vestida de lolita al més pur estil victorià? No? Doncs no cal imaginar-ho, que existeix!
I l’otaku, en el més pur significat de la paraula, el que col·leccionava anime en infinits arxius de CD, fins que van arribar els DVD i més tard els Blu-Ray, el que arrambava amb tot el marxandatge que els seus estalvis li permetien, el que matinava com mai els dissabtes per empassar-se totes les sèries a la tele, el que organitzava maratons d’anime i fanzins… Que últimament a deixat una mica de banda tot aquest col·leccionisme, no per falta de ganes, per a veure-ho “en directe” a través d’immenses antenes parabòliques dignes del programa SETI.
Jo, mentrestant, comprava una mica de tot (el poc) que sortia de manga a casa nostra, en aquell tan mal col·leccionable format… Com que el meu pressupost era limitat, per no dir gairebé inexistent, m’havia de limitar a seguir Bola de Drac, Video Girl Ai, Santuario, Crying Freeman (woooo! Sexy! Gallumbos roses! ;P), i poques sèries més completes. Però innombrables números 1.

Anava al cine a veure Akira i en sortía al·lucinada, orgullosa de dir que l’havia (mig) entès.
Dibuixava personatges de BD i altres de creació pròpia sobre tot allò que se’m posava a mira durant les eternes classes de filosofia, mates (eren eternes per culpa del profe que me les va fer avorrir), història, etc.
M’hagués agradat emportar-me el pupitre a casa, però el van netejar just abans d’acabar el curs… Casun!
Fins i tot la profe de química em va felicitar… Estava asseguda a primera fila mentre dibuixava… ^^;
Gravava del 33 les OVA “Manga!” (quina mania té la gent de dir manga a l’anime, conxus!), que per fi teniem video a casa! Més val tard que mai…
I també al 33 vaig saber que Japó no és només anime. Que hi ha uns temples de fusta enormes on es poden fer concerts tan espectaculars com el Great Music Experience
Amb el que vaig descobrir X Japan i Tomoyasu Hotei. I amb el que vaig decidir que algun dia visitaria aquella ciutat anomenada Nara.

Passada l’etapa de BUP, el meu frikisme va quedar una mica camuflat enmig dels companys de l’Escola d’Art.
Allí el “raret” era el més normal, cadascú al seu món intentant expressar-se i alhora aprenent dels demés.
Ains! Si pogués tornar a aquella època…
Quan ja vaig entrar al món laboral, mig per pagar-me els estudis, l’altre mig per gastar en capricis… Com no!? Seguia amb la meva recerca de manga.
Llavors que tenia més quartos em vaig tornar més selectiva i vaig començar a comprar allò que realment m’agradava. De fet, tenia més on triar!
I en una de les meves rutes llibreteres buscant “material” vaig trobar un llibre que, ben mirat, no he utilitzat gaire, però que em va obrir les portes per descobrir una mica més del Japó a través del seu idioma.
Estic parlant de “Japonés en Viñetas” del gran Marc Bernabé (alias Arqueòleg del Manga)
Quan vaig començar amb el japonès va ser quan els que encara em consideraven “normal” van deixar de fer-ho.
I no sé perquè! No deixa de ser un idioma… Què té de diferent estudiar japonès de fer-ho amb l’alemany, el rus o el suahili?
De fet, no havia estudiat mai un idioma per pròpia voluntat. I estrenar-me amb el japonés va ser (i és) tot un repte, per falta de temps sobretot.
Però començar a estudiar l’idioma em va donar l’oportunitat de viatjar per primer cop al Japó.
No va ser cap beca (tant de bo!) ni intercanvi, ni curs intensiu… Sinó una anada de la pilota d’un break a la feina…
Erem tres al menjador, dos parlant de videojocs (bons altres frikis aquell parell) i jo amb “kana para recordar”, quan un d’ells salta tot emocionat:
-Que la Marta ens ho tradueixi!
I jo… -Eh!? Què? Com? O.o
Si no tinc ni punyetera idea encara! Gràcies que pugui llegir hiragana, que entengui què hi diu són figues d’un altre paner!
-Bé! Doncs et deixem un any (mandeee?) i anem al Japó, juguem allà i ens vas traduint què diu al joc!
-Estàs sonat, nano! XD Però m’apunto al viatget!
I mig en broma, mig seriosament vam acabar al Japó. Jo sense saber res de japonès! Però allí estavem!
Deu anys vaig trigar en aconseguir fer realitat el meu somni d’anar al Todai-ji de Nara.
Però dos anys després tornaria a posar peus en terra nipona, aquest cop sola (de fet la meitat de l’altre viatge també ho vaig estar) per a poder capbussar-me sense preocupacions.
Aprendre l’idioma de forma autodidacta m’ha obligat a buscar-me la vida per a poder simular converses reals.
No tinc ningú amb qui parlar (o intentar-ho) en japonès, per això em vaig decantar per les películes japoneses.
L’anime no em servia de gaire, doncs els diferents argots i tics dels personatges i les veus i entonacions exagerades dels seiyuus em distreien del que volia, una conversa normal.
Així que quan, buscant certes scanlations, vaig trobar un dorama basat en el manga que buscava…
Wooooo! La solució! Culebrots, la majoria curtets, amb persones de carn i ossos, de temàtiques diverses que m’han enganxat de mala manera!
I jo parlo malament de les “marujes” que s’empassen culebrots infinits amb personatges amb noms compostos tan llargs com el propi culebrot… XP
El que també ha comportat tenir nocions de l’idioma de “les casetes i els abrets”, com ma mare defineix als kanji, és poder llegir manga que no s’ha (o no s’havia) editat en el nostre idioma (tant en català com en castellá).
Tenir les dues edicions, la japonesa i la “nostra”, una al costat de l’altra en una estanteria em fa sentir genial!
Però… Si us digués que he rellegit més vegades els originals que les traduccions, què em dirieu?
Perquè és així!
En la majoria de casos en que tinc ambdues edicions, ja havia comprat el manga en japonès quan s’ha començat a editar a Espanya. I aquesta edició traduida m’ha servit per a polir la meva comprensió del manga, d’allò que se m’havia escapat, aquella conversa que m’havia despistat i m’havia fet perdre el fil de la història…
També hi ha uns quants manga que dubto que s’editin a España… Per falta de públic? Potser si…
La temàtica potser margina una mica a les seves lectores? Perquè majoritàriament va dedicat al públic femení (tot i que pugui semblar el contrari)
Em refereixo al Shounen Ai i el Yaoi.
Si! Ho confesso, llegeixo yaoi! XD

Em mola el Shounen Ai, on s’insinua més que no s’ensenya.

Sobre música… També pel mateix motiu que els dorama, vaig començar a escoltar grups japonesos (majoritàriament masculins) per a “entrenar” la meva oïda…

Grups com X Japan, The Blue Hearts, The BOØWY, Hirai Ken, Ayaka, The pillows, Dir en Grey, Laruku, Masudore, One OK Rock, Dragon Ash, Ego Wrappin’, Glay, Luna Sea, SID, Yoshida Kyoudai, VAMPS, etc. formen part del meu fons iPodaire.
A la feina, quan veuen que trec l’iPod i l’endollo al Mac, ja tremolen!
Fins i tot n’hi ha que ja canten les d’X Japan amb mi! XD
Je! Si no em poden guanyar se m’uneixen!

Però, senores i senyors… La vida del friki no és completa fins que no traspassa els seus coneixements…
Com que servidora no té fills per a poder educar em conformo amb el meu fillol!
La seva primera peli en dvd va ser Totoro!
Si fins i tot se sap els diàlegs!
Ai! Que orgullosa que n’estic! L’alumne supera el mestre! XD
I que estarrufada em poso quan ell em mira tot content quan per la tele diuen qualsevol cosa sobre Japó!
Que si el GP de F1 al Japó… Mira “Pina”! El Japó!
Un robot que fa no sé què al Japó… Mira! Japó!
Quan diu als seus amiguets de pre-escolar: Si, és que la meva “pina” va anar al Japó, i això ho sap!
XDDD
Ai! El meu mini-friki en potència!
Avui és el nostre dia, encara que no ho sàpiguis!

Que la Força us acompanyi!





Collonades#3: En Bond també fa la bugada…

17 05 2010

Dies enrera algú em van passar aquest video, de fa uns quants any, pel que em va dir.

I llegint un dels periòdics anglòfons de la Costa Blanca que imprimim cada setmana (perquè hi ha molt guiri vivint per allí) hi he tornat a pensar.
(el que fa l’avorriment mentre esperes les planes!)
Rentadores… Roba blanca i neta… Costa Blanca… Pin Pon!!
Blanquejat de diners!!
Resulta que l’imputat en un cas de blanquejat de diners, evasió d’impostos, recalificació de terrenys, etc. és un dels meus actors preferits… En Sean Connery.

Si, ja ho sé! És un iaio!
Però crec que és com un bon vi, millora amb els anys!
Carall, que molts homes voldrien arribar a la seva edat i estar com ell. O no!?
Ni punt de comparació amb els seus inicis… De fet, no em mola gaire com a James Bond (ben mirat, no em mola en James Bond, cap d’ells…) i menys encara a Zardoz
OMG! Amb aquella mata de pèl al pit, embotit en una mena de bolquers SM vermells, marcant paquet…
Si ets sensible a certes imatges, si us plau, tanca els ulls mentre tires avall i no miris la imatge que segueix! XD


(>~<) Si no he estat a temps amb l’avís, ho sento… ;P

Però el que m’ha cridat més l’atenció (una ja s’espera qualsevol cosa veient el panorama de corrupteles que es van descobrint últimament. Que ja ho deia algú, quan les vaques van grasses tot cristo “pot” fer frau, però quan arriben les magres, no us preocupeu, que Hisenda busca sota les pedres!) no té res a veure amb el tema de les recalificacions fraudulentes, sinó pel nom que ha rebut l’operació!
Si a la trama Gürtel és d’allò més obvi (al menys pels que tenen coneixements d’alemany), significant “corretja”, pel cognom d’un dels majors implicats, Francisco Correa. En aquest cas l’operació rep el nom de la tercera película en que en Connery fa de Bond, James Bond (juas!), Goldfinger

Extret de http://www.theleader.info Autor:Alan Dey

L’humor anglès és… Això! Humor anglès…
Però, dic jo… Que qui s’inventi els noms de les operacions també el té una mica corrosiu el sentit de l’humor. O corroït, tot depèn de com es miri! :/
Així que…
Un Gallifante pel/pels llumeneres que tria/trien els noms de les operacions policials!

Per cert… En Bond seria dels que posen la rentadora?
I en Zed de Zardoz?
Hummm… No ho crec!
El 007 esperaria que la posés la senyoreta Moneypenny.
I el “machoman” ho faria?
Buffffff…
Que creieu vosaltres?

No te equivoques de hoyo y en la lavadora eches el pollo…





Com un mal traductor pot salvar el món…

10 02 2010

Més d’un cop (i de dos, de tres… i de quatre…) se m’han recargolat els budells llegint algunes traduccions, ja siguin “pro” o amateur, farcides de frases sense sentit i “falsos amics” fruit d’una traducció literal digne de Google Translate (proveu de fer servir el “cutretraductor” de la dreta i podreu veure’n un exemple)
No sóc qui per criticar, ja que sóc la primera a ficar la pota fins l’engonal… Però hi ha coses que fan mal a la vista! (^^;)
Però què passaria si una mala traducció salvés el món?
Això és el que passa a “Fish Story” de Nakamura Yoshihiro.

Fish story, en anglès, s’empra per a definir una història inversemblant. Provinent del costum que tenen els pescadors d’exagerar el tamany de les seves captures.
Bé… Realment no és la traducció la que directament salva al món de ser arrasat per tsunamis més alts que el Fuji-san causats per l’impacte d’un enoooooooorme meteorit.

Ull! Spoiler total!

Sinó que aquesta mala traducció inspira al líder de la banda punk “Geki-Rin” (ell no sap que és un error de traducció!) una cançó del mateix nom que és inclosa, a desgrat del productor, al seu primer i únic disc el 1975 (abans que els Sex Pistols!! O.o)
Enmig de l’enregistrament, el vocalista comença a preguntar al seu mànager sobre la banda, si algú escoltarà mai aquesta canço…
Al final s’esborra aquest fragment de “monòleg musicat” i el disc es ven amb un minut en blanc enmig de “Fish Story”. Cosa que fa sorgir mil i una teories i llegendes sobre aquest silenci.
Una d’elles és que si algú té un sisè sentit pot escoltar el crit d’una dona durant aquest silenci…
Anys després, un noi que va sol en cotxe intenta desesperadament (amb el cagalló al cul), i sense èxit, aturar el radiocasset que ha engegat sense voler i que comença a fer sonar “Fish Story”.
Quan arriba el silenci escolta un crit i esperitat surt del cotxe buscant d’on ha vingut el so.
Salva una dona de ser violada, s’hi casa, té un fill a qui ensenya arts marcials. El fill s’obsessiona a convertir-se en un “aliat de la justícia”, que, treballant de cambrer en un ferry de camí a Sapporo, fa realitat el seu anhel i de pas salva una noia (i la resta de passatgers) que està per error allí. Aquesta es converteix en una matemàtica prodigiosa que pot fer càlculs mentals a una velocitat descomunal (potser és el secret del Sequoia i els seus 20 petaflops?) que s’enrola a la força en una missió espacial indú per llançar missils amb caps nuclears al més pur estil Armageddon.
Tot això barrejat amb una mèdium, un otaku, els Goranger, una secta apocalíptica, guiri-astronautes cagadubtes que no saben quant és dos més dos…
Tot ben remenat (fa pela amb deu), ple de salts en el temps, trencant (o construint, segons com es miri) la línia temporal que ens narra la història més inverossímil que pugui definir-se com una autèntica “història de peix” ;P

Us deixo amb el trailer de Fish Story

魚だったら!!








%d bloggers like this: