Ha costat, però sóc (he estat) a París! (II)

El que si que ha costat es continuar el que vaig deixar al tinter a l’entrada anterior. Mea culpa…

Com us havia comentat, em va costar “adonar-me” de que estava realment a París.
El primer dia, perquè va ser tan caòtic viatjar a la capital francesa que vaig arribar just a temps per al concert. No em va donar temps de pensar en res més!
I els dies següents, tot seguit us ho explico.

El segón dia, dissabte, tenia entrades per a la Japan-Expo.
Així que al matí em va tocar anar fins al recinte firal on es cel·lebrava la fira (valgui la redundundundància) dedicada bàsicament al manganime, però també als videojocs i la cultura nipona en general.
Bé! Com un Saló del Manga però en gran. Mooooolt gran!
Una passada de gent al tren, cosplays de tota mena, cues per a comprar els tiquets (jo, com altres centenars de persones, ja el portava), cues per entrar quan ja tenies el tiquet d’entrada.

Fer cua! L'”esport preferit” dels japonesos! Bona manera de començar. XDD
Tot molt ben organitzat, doncs les cues es feien en gran part en recintes annexos coberts. Fer-les sota el sol que queia hagués estat l’infern fet realitat!

Per entrar i trobar-te amb aquest recinte…

que en deu fer 4 del de La Farga. I això és només la part dels videojocs!!
La part de manga i cultura japonesa en faria 3 o 4 com aquesta. Sense comptar escenaris i sales de conferènies!!

Jo estava en un núvol!!
Al·lucinant (i envejant als francesos) amb la de manga editat al país veí.
Al final, en francès només em vaig comprar un exemplar del tom extra de Hanakimi (en francès, “parmi eux”), per fer-me passar la rabieta de que Planeta la llicenciés a Espanya, però que parés l’edició al 3r volum (en són 23, més l’extra) i ens deixés amb una mà a cada anca…

I direu… Només et vas comprar això?
Doncs, no!!!
Em vaig comprar un grapat de manga original, com mola!!
XDD
Hi havia diversos stands de llibreries d’importació.
Entre elles, Book-Off, amb unes ofertasses de col·leccions senceres per 1€ el volum.
1€!!
I per llibres de segona mà que, amb els estàndards japonesos, estan en tan bon estat que semblen nous!

El bo, es que en aquestes llibreries la majoria d’empleats són japonesos. Entre el seu francès macarrònic i el meu que deixa’l córrer, no hi havia manera d’entendre’s… Al final acabava parlant en japonès!!

Així que ja ho veieu, estava a França però com si no hi fos!
Jo que em pensava practicar l’idioma… (^^;)

L’endemà si!!
Ja em vaig dedicar a turistejar per la ciutat.
Crec que París es una ciutat per als Turistes, viure-hi ja han de ser figues d’un altre paner.
Em vaig trobar el que esperava trobar, no em va sorprendre en especial, però tampoc em va decebre.
París és… París.
Una ciutat sorollosa, plena de turistes i de parisencs.

De restaurants i cafeteries de tauletes diminutes i atapeïdes;

de museus i de pintors (o caricaturistes- I… més turistes!!);

de carrers empedrats i racons pudents de pixum (i no de gossos precisament);
de gent prenent el sol en cadires pels parcs i les vores del Sena, o fent el pic-nic ajaguts a la “pelouse” (gespa);

de pidolaires i carteristes; de venedors top manta, o millor dit top ferrada d’ampolles d’aigua els dies de sol i de paraigües els de pluja, o de souvenirs de dubtosa qualitat.

Fins aquí, què puc dir…
És el París que esperava, que m’ha agradat en molts sentits, que m’ha molestat en tants altres matissos.
Si més no París, al cap i a la fi.
Però, què passaria si et deixéssin al bellmig de París sense saber-ho i que en obrir els ulls et trobéssis això:

O això altre?

Doncs si!
Això és París!
I just entre el Louvre i la plaça de l’Òpera, zona turística 100%, plena de restaurants japonesos, botigues i llibreries d’importació, súpers orientals (també coreans i xinesos), agències de viatges dedicades especialment a japonesos, etc.

No sé si serà per aquests carrers que han perdut l’essència parisenca i s’han omplert de restaurants de fideus, també de sushi, per a complaure als oficinistes i turistes que busquen on menjar ràpidament sense caure en entrepans o els greixosos croc monsieur tan francesos…

Però potser per això una mitjana de 20 turistes japonesos l’any sofreixen el síndrome de París, no creieu?
Arriben al centre de París i es troben amb uns carrers que més que envoltar-los de l’encís romàntic que esperaven, els encauen entre cartells i més cartells de botigues i restaurants en japonès…

Una cosa és segura, jo del síndrome res de res!
Primer, perquè no sóc japonesa.
I segon, perquè em vaig trobar en la meva salsa!
Així que al migdia feia com molts parisencs, m’emportava el dinar i als jardins de les Tulleries a gaudir de l’airet (el sol els el deixava tot per a ells!)

いただきます!
Ai! No!
Que era “Bon apetit!”

Ah! I en una de les diferents llibreries, entre altres cosetes, em vaig comprar el volum de Hanakimi que m’havia comprat en francès un altre cop…
Però en japonès! Com ha de ser!
Ja la tinc complerta! (^o^)/

Ha costat, però sóc a París!! (I)

Es el segon dia que passo a París i, la veritat, encara no em sento a França!!
Ara us explico el perquè.
Ja fa temps que tenia “clixat” París, i era un dels primers ítems de la meva llista de destins pendents.
Però per allò de que està a prop i prefereixo anar una mica més lluny, o que primer he de tornar al Japó… Anava quedant altre vegada al capdamunt de la llista.

Fins que em vaig assabentar de que els X-Japan venien a París dintre de la seva gira mundial.
Ja podrien venir a Barcelona! Amb la d’espanyols que vaig trobar al concert, segur que omplen!
Però tornem al que anava, que xerro abans d’hora! XP
Pels que no els conegueu aquí teniu l’enllaç a la viqui i al seu web oficial.
Ja he dit algun cop, que aquesta banda la vaig “conèixer” el 1994, quan, al 33 si no recordo malament, van emetre un dels mega-concerts del The Great Music Experience que van tenir lloc al Tōdai-ji, a Nara.
Aquest va ser un dels molts detonants de la meva “falera nipona”.
I quina millor excusa per visitar París que la d’anar a un dels primers concerts a Europa d’aquesta banda!!
Així que dit i fet! La setmana del concert no podia agafar vacances (la següent si), però per sort em tocava treballar de nit, cosa que vol dir que treballaria fins la matinada de divendres.
Així que me les vaig arreglar per trobar vol pel mateix divendres.
Tot i un seguit de “petites desgràcies” que es van anar succeïnt al llarg del matí i que ara no us explicaré, vaig arribar a temps!!
El que dirien en japonès ぎりぎりセーブ (guiri guiri se-bu (save) / salvat pels pèls, al límit, més just que un pany de cop…)
El concert es va celebrar a la sala Le Zénith.
Tot i que no estava plena en la seva totalitat, crec que el resultat va ser prou satisfactori per a la banda.
Aquest és l’aspecte de la sala abans del concert.

Si, jo estava dalt de tot. Per sort vaig trobar un seient bastant centrat i encara tenia gent darrera (les localitats no estaven numerades).
Però sort d’això! Perquè el volum era una exageració!
I no ha estat cosa meva, doncs a l’ascensor de l’hotel em vaig trobar un parell de japoneses que estan seguint-los per Europa i que em van comentar el mateix.

Un altre punt negatiu de la sala, la temperatura.
En entrar vaig rebre una bufetada de calor brutal! I que consti, que fora encara feia caloreta i jo arribava gairebé corrents, que no sabia si arribaria a temps.
I per estrany que pugui semblar, en començar el concert va baixar la temperatura.
Quan hauria de ser al revés, oi?
Tinc la meva teoria: mentre la gent s’espera, esbufegant de calor, hi havia uns quants venedors de begudes fresques que anaven passant per les graderies, a 3€ l’ampolleta d’aigua, negoci segur!!

Un tercer punt negatiu. Aquest cop no sé si de la sala o per “protocol” de la productora (del mateix Yoshiki? O americana, que ara s’han “yankiitzat”?)
Crec que es podria haver habilitat un parell de pantalles (o al menys una) per a que la gent del fons veiéssim alguna cosa més que siluetes. Total, ja estaven gravant, suposo que per a montar el DVD de la gira…

I un altre…
Nooooo!!
Ja s’han acabat els contres. Ara anem pels pros!! XD
X Japan no m’han decebut.
Ans al contrari!
Un concert amb un repertori predictible, però no per això dolent.
No hem d’oblidar que el millor moment d’X Japan (al meu parer) va ser just abans de la seva dissolució i que després de la seva reunió només han tret 3 singles: I.V. (per al film “Saw IV”), Scarlet Love Song (per al anime Buddha, basat en el manga del mestre Tezuka) i la recent Jade.
(Hummm… Cap de les tres em crida l’atenció)
L’hiperactivitat d’en Yoshiki. Jo sempre he pensat que aquest home s’ha de fotre algo, que és impossible que algú aguanti el seu ritme.
La resta de la banda desapareixen i ell es marca uns solos de bateria i piano (per separat, és clar!) enmig d’una teatralitat extrema.
No sé si passa de l’euforia a l’esvaïment, que sembla que l’hauran de plegar de terra, de manera intencionada o realment li agafen xungos de l’esforç.

El moment emotiu abans de tocar la meva preferida (per ser la que em va enganxar al concert de Nara), “Endless Rain”, quan es van dedicar unes paraules a les víctimes de l’11 de març i agrair els missatges de suport.
(en Yoshiki ha subhastat el piano transparent, un Kawai Crystal II Glad Grand Piano CR-40A, que va tocar als concerts del Tokyo Dome el 2009 per donar-ho en suport als afectats del tsunami. La subhasta, a Yahoo!Auctions, va ser aturada pel propi Yoshiki ja que les licitacions eren tant desorbitades, 6.000.000.000 de iens, que era impossible que fossin veritat. Després de les comprovacions es va reprendre a partir de l’última licitació confirmada com a vàlida i la xifra va pujar als 11.001.000 iens)

Continuarà…

Jo no patiré el “Síndrome de París”!! Espero…

Fa uns dies, algú que no m’ha vist mai (ni jo a ell!) però amb qui he parlat força vegades em va dir, altre cop, que sóc una friki “de cuidado”!!
I encara amb l’última entrada present li vaig preguntar el perquè em considera friki.
La resposta va ser que per la meva afició a tot (jo no diria tot) el relacionat amb Japó.
Ara no us explicaré com va sortir a la conversa la Llàntia Màgica del Geni, però va dir que creu que els meus tres desitjos serien:
1. Anar al Japó
2. Anar al Japó
3. Anar a París (pel concert dels X Japan, és clar!)

Vas errat!! -li vaig dir.
No són desitjos si ja s’han acomplert, oi?
Doncs ja he anat dos cops al Japó, així que els dos primers desitjos ja s’han assolit.
I el tercer… Falta poquet!!
Que el dia 1 de Juliol em planto a París pel concert dels X Japan!
El que no he dit, és que també aniré a la Japan-Expo i aprofitaré per veure “la ciutat de les llums“.
Potser si els primers desitjos fossin “anar al Japó una temporada llarga” em dedicaria a fregar totes les llànties que trobés, per si de cas n’existís alguna de màgica! XD
Amb aquesta afirmació, la conversa va girar cap als tòpics que es creen sempre que hi ha desconeixença i diferències culturals.
Ell va afirmar que creu que no ho suportaria, que si el japonesos són tancats i no trobaria amics…
(Potser sóc rara, però jo, aquí a casa nostra, tinc molts coneguts. Però amics, el que es pot definir com amic autèntic, els puc comptar amb els dits d’una mà. I crec que encara m’en sobra!)
Que si són xenòfobs… (D’això n’hi ha a tot arreu!!)
Que si són tots més estranys que un gat verd, amb pentinats i vestits estrafolaris…
Apa! Ja estem amb les imatges preconcebudes!!

I justament, aquestes imatges preconcebudes són presents a ambdues parts.
O potser és que aquí tots anem amb vestits de faralaes i onejant capotes vermelles?
El que és jo, ni per carnestoltes!!

Però el que m’ha portat a escriure aquesta entrada no ha estat aquesta conversa en si mateixa, sinó un article que he llegit sobre un estrany síndrome que pateixen al voltant de 20 japonesos del milió que visiten París cada any. I pel que sembla, causat per aquesta idea romàntica de París que ens han venut el cinema, l’art i la literatura.
Aquesta patologia s’anomena síndrome de París (per saber-ne més aquí i aquí en anglès), i pel que sembla només la pateixen japonesos.
Els japonesos que tenen 10 miserables dies de vacances que viatgen amb tota la il·lusió a la ciutat romàntica de les fotos de Doisneau,

la dolça ciutat de carrers empedrats d’Amelie,

els tranquils cafès de tauletes acollidores…

Però què passa quan un japonès que havia idealitzat tant aquesta ciutat arriba i es troba una ciutat sorollosa, plena de gent que alça la veu per no res, amb taxistes impertinents i cambrers malcarats si no els parles en francès correctament, etc.?
Recordem que els japonesos, per la seva educació i cultura, generalment no aixecaran la veu per no molestar al del costat, el client és el més important i se’l tractarà a cos de rei…
20 casos entre 1.000.000 és molt poc, però no deixa de ser curiós que afecti només a japonesos!
Potser és que la resta del món ja estem immunitzats a bordes i maleducats?
Només els passa a París?

No sé…
Ja us explicaré si m’ha agafat taquicàrdia al Louvre ple de gent, o si em decepciona la Tour Eiffel després de veure la vermella Tokyo Tower, o si em tracten com un drap brut amb la meva excepcional “pgonanciaciong fgancessá”
;P

Au revoire!