Autòmates del temps

Així és com em sento últimament… No sé mai quins horaris porto ni portaré…
Però no van per aquí els trets! ^^;

Ahir, amb l’excusa de fer repòs després d’una infiltració (tranquils, estic bé. Encara em fa mal la zona de la punxada, però espero que aviat estigui al 100%) vaig tornar a veure una de les meves pel·lícules preferides de Ghibli (aquest cop, per 2a vegada, en castellà).
Es tracta de 耳をすませば (Mimi wo sumaseba, Susurros del corazón)
Si ja heu vist aquest anime, us sonarà el rellotge de carrilló amb els autòmates.

Si encara no l’heu vist, us l’aconsello de tot cor. Que ara ja no teniu excusa, que per fi s’ha editat a Espanya!

Doncs bé, veient la peli em vaig recordar d’alguns rellotges amb autòmates que em vaig trobar viatjant pel Japó.
La veritat és que no eren com aquest de peu que surt a l’anime, sinó que recorden més als grans rellotges del centre d’Europa (Suïssa, Alemanya… Fins i tot es veu que n’hi ha un ben a prop, a Leganés!) que ofereixen a certes hores un espectacle de música (normalment de carrilló) i moviment amb autòmates diversos: cucuts, dames i cavallers, representacions d’oficis diversos, etc.

El primer que vaig veure va ser al primer viatge al Japó, a Kawagoe (Saitama). Just a l’entrada dels grans magatzems Atre, a la sortida de l’estació de la Lína JR i Tôbu.

Bé… Més que un rellotge, era un carrilló amb els autòmates que representen diferents imatges del matsuri (festival) de la ciutat, que es posa en marxa a les hores en punt.
En aquest, el tema central són les altes carrosses ornamentades anomenades dashi que desfilen durant el matsuri que se celebra el 14 i 15 d’octubre (segons la guia, que jo no ho he vist!)

Durant la resta de la meva primera estada al Japó, no recordo haver-ne vist cap més. Al menys no em va cridar l’atenció. Tenia ulls per altres coses…

A la segona estada (la darrera, fins ara, eh!) va ser quan em vaig adonar que aquesta mena d’artilugis es poden trobar en diverses ciutats, normalment a prop de les estacions.
El primer que vaig veure va ser el de Matsumoto (Nagano), que vaig visitar just el dia del Matsuri del castell.
Aquest no està a l’estació, sinó més o menys a mig camí entre aquesta i el castell.
De primer moment em va passar per alt i no el vaig veure, ja que estava mig amagat enmig de les paradetes del festival.
I com que estava tancat no vaig saber què era… Un “chupa-chup” gegant que vaig pensar que seria una mena de respirador d’algun pàrquing soterrat…

No va ser fins que van tocar les dues i que es va posar en funcionament, obrint-se l’esfera i apareixent les figueres dels autòmates representant nenes jugant a pilota i nens tocant instruments, que vaig saber què era realment!
El rellotge és a la meitat superior de l’esfera, d’una sola agulla al mode dels primers rellotges.

L’endemà en vaig trobar un altre al costat de l’estació d’Inuyama (Aichi), però malauradament no en tinc cap foto, ja que quan el vaig sentir i adonar que era allí ja estava dalt de l’autobús en marxa sortint cap a Meiji-mura i a la tornada si esperava que es posés en marxa hagués perdut el tren de tornada…

Dos dies després, a Nagano, just en sortir de l’estació em vaig trobar amb el rellotge d’aquestes característiques més gran que he vist.
Ocupa gairebé tota la façana lateral d’un hotel, i, fins i tot, està patrocinat per la NBS (la cadena de televisió de Nagano).
En aquest, el rellotge ocupa gairebé tota la superfície i emet el so de diferents ocells. Els autòmates són ocell que apareixen de dintre unes pomes de la varietat Fuji, que són típiques de la zona.

Una mica de zoom… I m’adono que també eren les dues! O.o

Un altre rellotge, que pot recordar aquests, però que ja està una mica més modernitzat, el vaig trobar a Odaiba, Tokyo. Més que un rellotge, era una mena d’estació meteorològica interactiva (no n’estic segura…)

Que de bellugar-se, el que es diu bellugar no ho feia gaire! XD
Així que no espodria definir com un autòmat. Però emetia so i llum. I no em direu que no són kawaii aquests ossets! :\

Un altre rellotge que tampoc es pot englobar amb el grup de rellotges amb autòmates, però que em va cridar l’atenció, el vaig trobar en sortir de l’estació de Kanazawa (Ishikawa).

Que ens dóna la benvinguda i ens diu l’hora formant les lletres i les xifres amb dolls d’aigua. Original, si més no, oi?

Però tornant als autòmates, no només els trobem als rellotges. Ni als coneguts i més actuals robots japonesos com l’Asimo i l’Aibo.
Sinó que l’interès per aquestes màquines de rellotgeria vénen d’antic. Els seus origens es poden remuntar al s.IIIdc a l’antiga Xina, encara que hi ha llegendes en les que es diu que es va inventar el 2600ac! O.o

Foto extreta de la Wikipedia. Autor: Andy Dingley

Els 指南車 (Shinansha, Carro que apunta al sud) eren una mena de brújula que assenyala sempre el sud. No funciona com les brújules actuals, que assenyalen el pol magnètic de la terra. Sinó que amb tot un seguit d’engranatges connectats a les dues rodes del carro feien girar una figura que apuntava cap al sud, i que amb uns tambors que sonaven en girar les rodes podien medir la distància que recorrien. Era l’estri que feien servir per a orientar-se enmig del desert del Gobi.
Aquesta mecànica es va fer servir en rellotges, capses de música, etc.
Al Japó, van adaptar-ho als Karakuri durant els s. XVlII i XIX. Que són una mena de titelles que es fan moure mitjançant engranatges i cordes.

Si busquem karakuri al diccionari ens ho defineix com a mecanisme, enginy, ardit.
Ben mirat, és una màquina que pot enganyar la vista a algú. Hi ha karakuri que arriben a tal nivell de moviments realistes que fan fredat! Fins i tot mouen dits, canvien expressions de la cara, es transformen canviant perruques i vestits…
Aquí teniu un parell d’aquestes titelles que vaig poder veure a Inuyama.

I “despullat”…

Hi ha tres tipus de karakuri: Els Dashi Karakuri, els de les fotos anteriors, que, com el nom indica, es poden veure a sobre de les carrosses dashi que he anomenat abans (al carrilló de Kawagoe) i que ténen un caràcter religiós, de comunicació amb els déus o per a explicar mites; Els Butai Karakuri que s’utilitzaven en teatres i que van influenciar el teatre Noh, Kabuki i, sobretot, al Bunraku; I els Zashiki Karakuri, que eren més petits i s’usaven dins de les cases, com un estri de servei domèstic o d’entreteniment.

Us imagineu que us serveixi el tè una titella d’aquestes?
Penseu que ténen més de 200 anys!

Una altra cançó que no em trec del cap…

Fa tres dies que em llevo amb una cançó enganxada al cap i que a la que les meves neurones es relaxen torna a atacar fent-me taral·lejar el tros que em sé.
La veritat és que la cançoneta en qüestió no té res d’especial, a no ser que és l’ending de l’última pel·lícula de Ghibli, “Gake no ue no Ponyo” (Ponyo al penya-segat)
La banda sonora de la qual és de (qui si no!?) Joe Hisaishi.

Els rumors deien que aquesta pel·lícula era una mena de resposta (lliçó?) de Hayao Miyazaki al seu fill Gorou. Per la, fins a cert punt, polèmica que van aixecar els comentaris fets pel director novell al seu bloc personal respecte la relació, segons ell, més aviat freda que rebia per part del seu pare, a arrel de l´anterior treball de l’estudi amb el que va debutar com a director, “Gedo Senki”.
Pel que sembla, “Gedo Senki” la volia fer el mestre Miyazaki ja des de feia molt de temps, però quan per fi l’Ursula K. Le Guin, l’autora de la sèrie dels Contes de Terramar en que està basada la pel·lícula, va donar el seu VP per a fer-ne l’adaptació d’anime, estava ficat de ple en la producció de “Hauru no ugoku shiro” (El castell ambulant). Per això va prendre el projecte el seu fill.
El que va convèncer a Le Guin de cedir-ne els drets per fer-ne la película, sembla ser el fet de que l’estudi va guanyar un Òscar amb “Sen to Chihiro no Kamikakushi” (El viatge de Chihiro)… (Ja t’està bé! Si tens fums, bufa!)
Jo no he llegit res d’aquesta autora, però la història a “Gedo Senki” em va semblar una mica confusa… Massa coses a dir en poc temps i al final no rebre cap missatge clar…
(I que no se m’enfadi ningú si dic que és l’única pel·lícula de Ghibli en que m’he adormit veient-la…)
Gràficament, hi havia punts en que el detall era absolut i altres en que es veia una mica barroer…
Així que una mica inconnex tot plegat.
Sempre des del meu punt de vista, és clar!

Tornem al tema…
Ja he vist, doncs, l’última de Ghibli!
Com era d’esperar, encara no s’ha editat a Espanya…
Tindrem la possibilitat de veure-la al cinema? O el que serà més segur, en DVD directament…?
Ara només ens queda esperar que la Disney es decideixi a distribuir-la!!
Jo he vist un screener Xilè, lògicament amb l’àudio en japonès i els subtítols en espanyol. (Amb la noia que va i torna del lavabo inclosa ;P)
Com ens té acostumats Miyazaki, Ghibli ens torna a portar una pel·lícula plena de missatges d’amistat, amor i respecte per la natura en aquest treball.
Amb una estètica simple (no espereu l’espectacularitat de Mononoke Hime) que recorda realment les aquarel·les que fa el mestre com a esborranys, encara m’ha donat una sensació més tendra, sense perdre’s en els moments més tensos. A mi, personalment, em recorda, deixant a banda el punt més fantàstic característic d’en Miyazaki, a la meva estimada “Mimi wo sumaseba” dirigida pel desaparegut Yoshifumi Kondou.

Ull! Que ara us podria esventrar la pel·li!!
Si no vols córrer el risc, salta’t el text lila

La història es desenvolupa en una ciutat vora el mar en la que un nen de 5 anys, en Sousuke, rescata d’una caleta plena d’escombraries un peixet vermell al que li posa el nom de Ponyo.
L’amistat entre en Sousuke i la Ponyo (és una peixeta, doncs! De fet és una mena de princesa filla d’una Dama Marina i d’un bruixot, humà renegat de ser-ho) creix fins el punt de que la Ponyo desitja ser humana.
El fet que la Ponyo sigui lluny del seu hàbitat i faci us de la seva màgia, fa que l’equilibri de la natura es trenqui.
Per això, els seus pares decideixen posar a prova la lleialtat d’en Sousuke envers la Ponyo, per a deixar-la quedar al món dels humans com a tal, renunciant als seus poders per sempre.

Aquesta trama és el pretext amb el que Miyazaki ens parla, per exemple, de la relació entre els humans i la natura, de la necessitat de l’equilibri entre ambdues parts i de l’amistat entre els nens, i entre els adults.

El missatge a en Gorou?
No sé… Com no sigui el fet que el pare és tan estricte (fins i tot violent? Podria llegir-se d’una altra manera que no convé…) amb la seva filla, perquè vol protegir-la del que ell mateix tem?
Res! Que si teniu l’oportunitat, l’heu de veure.

I si voleu, aquí és un lloc on podeu deixar els vostres comentaris i/o opinions.
Per anar fent boca, aquí us deixo el trailer.

Apa!
Tornem-hi!
Ponyo, Ponyo, Ponyo, sakana no ko…

Fonts: Viquipèdia

Fum, fum, fum…

Aqui ja sembla Nadal…
Ja fa dies que als centres comercials tenen a punt totes les garlandes i llumetes, arbres de Nadal inclosos… I ara fa un moment, he vist per la tele com encenien els d`Akasaka (un dels barris mes pijos, amb Roppongi es on mes ambaixades i consulats es concentren a Tokyo). Com que esta plovent i veient la gentada que s`hi concentra, passo…

Ostres!
Llastima que no porto la camera damunt… Estic a peu de carrer i sentia una veu per un megafon cridant “ishiyakiimooo” (moniatooooooos cuuuuuits!). S`acaba d`aturar una mini furgo venent moniatos cuits! A veure si veig a la Misae amb mascara per comprar-ne d`amagat XDDDD
Uns italians que s`estan a l`hotel si que n`han comprat.

Be! Tornant al tema…
Avui he anat fins a Koganei, un barri (poble extern… no se com definir-ho) de Tokyo. Alli es troba el Museu Edo-Tokyo d`Arquitectura a l`aire lliure.
Per als que no ho sapiguin, Edo es com es deia Tokyo abans.
Es molt mes petit que el Meiji Mura, pero l`he trobat mes interessant.
Potser perque les cases no son tan opulents…
Si hi voleu anar, no cal que us mudeu gaire, poseu-vos roba que pogueu rentar sense problemes o empestareu la maleta… Ho dic perque a les cases mes antigues (s. XVII)que hi ha, nomes entrar hi ha la llar de foc encesa. I de segur que els voluntaris us hi faran asseure al voltant a fer petar la xerrada.
Aixi que el fum fum fum del titol anava en segones… pel nadal i per la pudor de fum que et queda al damunt… Tornant amb el tren em donava la impressio que em miraven per l`olor… Cabories meves…
Aquest museu te molt a veure amb en Miyazaki Hayao, primer perque la mascota del museu, en Edomaru, l`ha creat ell.

Itambe perque hi ha un edifici, els banys publicsde Kodakara-yu, que van inspirar-lo per a crear els banys de “Sen to Chihiro no kamikakushi“. No es tan espectacular com l`edifici de l`anime. Pero les linies de l`entrada son mooooolt semblants!

Envoltant el museu hi ha el parc Koganei. Si ara es bonic, a la primavera ha de ser espectacular, amb la cuantitat de cirerers que hi ha! I enormes que son!
Ara hi ha els Momiji i els Fuyuzakura (cirerers d`hivern)
Amb explanades enormes on jugar i correr.
Tambe hi havia grups de gent fent Tai-chi i altres arts marcials, que no en se el nom… Amb espases i pertigues.
Gent tocant instruments. I no per demanar, simplement per practicar o passar l`estona.
Aixo m`ha fet recordar un comentari que va fer un madrileny a l`hotel… Deia que a Tokyo no hi ha llocs per passejar…
Jo, com que no entrava dins de la conversa, no vaig dir res. Pero crec que a Tokyo hi ha molts llocs on passejar! Aixi que no sabia per on s`havia mogut ni per on anaven els trets de tal comentari.
Llavors va acabar de parlar dient que no podies passejar i mirar botigues!
Conxu!
O mires botigues o vas de passeig!
Si, que no es com a passeig de Gracia (o en el seu cas, deu ser La Castelana… ;p), que tot i que la gent va rapid pots aturar-te a mirar els aparadors… Pero, al menys jo, si surto a mirar botigues faig aixo. I si surto a passejar, doncs… Passejo i llestos!
O ell se`n va al Retiro i espera trobar-hi el Dolce and Gabanna, Channel i similars… Que ni un Zara, home! Encara que aqui esta a Omotesando, un carrer de botigues mes aviat pijetes…

Apa! Me`n vaig a fer la maleta que dema marxo cap a Kyoto.
Jaa ne!